Aquest
pla parcial va en vies de convertir-se en un (altre) serial
urbanístic a la ciutat de Tarragona. Després d’una aprovació per
silenci administratiu, i quan semblava que el tema estava tancat des
del punt de vista de tramitació, el govern municipal ha decidit
activar una modificació puntual del POUM en aquest àmbit, i
suspendre les llicències. Com que no tinc ganes d’entrar en cap
mena de tesi sobre urbanisme, només faré unes notes sobre el tema.
Com
a prèvia, no repetiré quina és la meva opinió sobre el pla
parcial en qüestió; ja ho vaig deixar escrit
AQUÍ
i
AQUÍ
i
AQUÍ.
Sobre
el que passa ara:
La
suspensió de llicències i la modificació del planejament general
són mecanismes absolutament lícits, en això no hi ha discussió.
El que ens hem de plantejar ara és en termes de proporcionalitat i
d’oportunitat.
És
oportú parar-ho ara, amb el pla parcial acabat d’aprovar?. És
proporcional parar el joc -la tramitació dels instruments
subsegüents al pla parcial- per a canviar les regles prèvies -el
POUM-?. Em sembla que no. S’addueix, per part del govern municipal
(tot el que representi reproduir arguments del govern és a partir
del que n’han dit els mitjans de comunicació; si hi ha dades no
publicades o tergiversades, o que jo hagi entès malament, amb molt
de gust corregiré el que calgui) que, en no haver-se desenvolupat el
pla parcial i, sobretot, en no haver edificat i/o urbanitzat res, no
hi ha dret a indemnització, més enllà dels costos del planejament.
Segur? Deixant de banda que aquests costos poden ser elevats -el
planejament no és barat- no tinc clar que, en una eventual acció
davant de la justícia, no ens acabi sortint més car, als
tarragonins (que som els que pagarem, és clar) si el tribunal entén
que engegar aquest procés de suspensió de llicències i modificació
quan l’aprovació definitiva del pla parcial és tan recent es
pugui interpretar com un frau de llei.
És
proporcional? En fi, crec que, en tot cas, és una evidència d’anar
amb retard. El planejament té els seus ritmes temporals -lents,
farragosos, això és cert- que no es corresponen amb els ritmes
electorals i menys amb els períodes de govern. Un govern, en quatre
anys, no pot pretendre partir de zero, o admetre l’herència dels
governs anteriors -de tots- només a benefici d’inventari. Ens
podem preguntar si es van fer els deures, quan tocava: algú -i ara
penso en els grups que donen suport al govern- va presentar
al·legacions, al seu dia? Si fos així, estaria bé saber-ho i
saber-les. El pla parcial fou aprovat inicialment per la Junta de
Govern el 15 de març de 2019, amb un període d’informació
pública de 45 dies hàbils, que va acabar molt poc abans de les
eleccions municipals. Els grups -i tothom- doncs, no sabien si,
després de les eleccions, serien al govern o a l’oposició. Aquell
era un bon moment per a oposar-se al que deia el pla. I subratllo
això, al que deia, al que diu; no al que alguns diuen que diu (allò
de «ompliran Mas d’en Sordé de xalets!», que no és veritat). I
al que li toca dir al pla, no a coses que el POUM ja va definir i que
el pla parcial desenvolupava.
I
aquí tenim la segona: com que no ho he pogut frenar legalment, ara
canvio les regles de joc. Hi ha diversos resultats possibles, en
això, a banda de l’hipotètic frau de llei que ja he citat. Que es
faci una esmena a la totalitat i es desclassifiqui el sector i passi
a no urbanitzable (aleshores caldrà veure què es fa amb el Mas, i
amb el futur hotel) o que es facin modificacions més o menys grans
de determinacions del pla (edificabilitat, densitat, tipologies,
usos).
La
primera, la més radical, és la més arriscada, pel que suposa de
possible frau de llei, d’indemnitzacions, i de la consideració que
li pugui merèixer a la Comissió d’urbanisme sobre només
modificació puntual o alguna cosa més. La segona, dependria de
l’abast dels canvis, però em permeto fer avinent que ja parlem
d’una edificabilitat baixa (0,1 m2/m2) de tipologies no disperses
(blocs de 6 i 9 habitatges, no unifamiliars) i d’unes cessions més
que generoses: el 51,88% de l’àmbit del sector, 246.821 m2, són
de cessió a l’Ajuntament de Tarragona, d’entre els quals 200.298
m2 -un 42,11%- com a espai lliure. El sòl d’aprofitament privat
són 228.798 m2, un 48,12%, dels quals 98.913 m2 -un 20,85%- són el
camp de golf, lliure d’edificació. Aquests són els paràmetres
actuals. Els 237 habitatges es concentren -llevat d’alguna
edificació preexistent- en una zona de 100.700 m2 al nord, contigus
a la urbanització Pinalbert, del Catllar. Això és el que hi ha.
Fer-ho més restrictiu -abaixar l’edificabilitat, concentrar-la
encara més, augmentar les cessions- és possible? Caldria veure com
i quant, tenint en compte que els plans, tots, també han de ser
viables econòmicament.
En
tot cas, el missatge implícit em sembla mot preocupant: si no hi
estem d’acord, anem modificant el POUM. Això és generar una
inseguretat jurídica important, és supeditar l’activitat
urbanística d’iniciativa privada -que és legítima- no a criteris
d’interès general -només faltaria, això es dóna per
descomptat!- sinó a la discrecionalitat. L’objectiu del POUM, de
qualsevol planejament general, és fixar les regles del joc per a
poder fer. Si això, ara, s’ha d’anar interpretant cas per cas,
sense saber, a priori, si, aprovat el pla -ni que sigui per silenci-
s’obrirà el meló del POUM per a canviar les coses, estem
eliminant la capacitat ordenadora, previsora, del planejament. És
com dir «la llei és aquesta, però segons què vulguis fer, aniré
canviat la llei».
I
aquí arribem a una altra qüestió: el discurs que acompanya tot
plegat. Un discurs plagat de llocs comuns, de grandiloqüència, i de
traç gruixut. Com si l’urbanisme -com tantes coses- fos blanc o
negre, sí o no. Com si fos una recepta de cuina que s’aplica de
manera mecànica, sense tenir en compte la realitat, una realitat que
sempre és molt més complexa i matisada. Davant de la disjuntiva
extensió/dispersió, com si fos «jo, o el caos» que se’ns
proposa, hi ha moltes més coses. A tall d’exemple, l’actual
planejament territorial parcial del Camp de Tarragona, a les Normes
d’ordenació territorial (i això és compartit per tot el
planejament territorial, en aplicació i concreció dels Criteris per
al planejament territorial) especifica el següent. d’entre les
estratègies per a les àrees especialitzades:
«b)
Extensió. S’assenyala en aquelles àrees en què, per la seva
localització i condicions de l’entorn, un augment de la seva
dimensió es considera una alternativa preferible a la de noves
implantacions menors separades, per l’efecte polaritzador i pels
avantatges en la racionalització de la mobilitat i en la dotació de
serveis que es poden derivar d’aquesta opció.»
Aquest
és un criteri possible, però resulta que tenim el que explícitament
va assumir el PTP del Camp de Tarragona per aquest àmbit. Vegem-ho.
Diu
el PTP:
«Per
a la zona sud del sector PAU 5, al municipi de Tarragona, una
estratègia específica amb l’objectiu de garantir en el
planejament derivat la màxima connectivitat ecològica est-oest
mitjançant una adequada superfície i disposició dels espais de
cessió. L’objectiu és minimitzar l’impacte de la barrera urbana
que en direcció nord-sud ha configurat el planejament i assolir la
màxima integració paisatgística.»
i
aquest sector PAU-5 -al moment de redactar el PTP- és el que després
ha estat el PPU 43 Mas d’en Sordé, i ho podem veure a la imatge
del PTP:
El
PTP podia haver optat per una estratègia d’extinció, com va fer
en d’altres sectors, però no ho va fer. I de tot això
l’Ajuntament n’és perfectament coneixedor, és clar.
Si
això ho apliquem a la suma Mas d’en Sordé + Pinalbert + Cocons
(la qual cosa, a més, suposa treballar en clau territorial
supramunicipal, que també estaria bé) la perspectiva canvia. El
que no em sembla admissible és aquest discurs de caixa o faixa.
Reformista com sóc -l’experiència hi fa molt- crec que hi havia
moltes vies, en la fase prèvia, per anar reorientant i matisant
l’ordenació. Clar que això no es fa a cop de titular ni amb la
síndrome de Robin Hood urbanístic ni amb aquesta permanent
temptació adamita.
Continuarà
(em temo).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada