Dies de confinament. 70

Contra el feixisme. Aquest és el títol clar, inequívoc, d’un opuscle breu que recull un discurs d’Umberto Eco en una universitat americana l’any 1995. En una petita nota introductòria, el mateix Eco avisa d’aquest context temporal -poc després d’un d’aquells episodis de tiroteig d’un grup extremista als USA- i també local, perquè s’entenguin referències històriques del feixisme que, diu, a Itàlia serien «informacions i detalls gairebé per a un nivell escolar sobre fets que un lector italià hauria de conèixer». Quina enveja, si això és cert -o si ho és ara, vint-i-cinc anys després- que el nivell escolar italià dóna per coneguts aquests fets! No estic segur que el nivell escolar català o espanyol puguin donar per coneguts fets similars del context espanyol, suposant -i crec que sí- que es refereixi a l’assassinat de Matteotti o a la connivència de la monarquia amb el feixisme.

El text, molt bàsic, pretén sintetitzar trets elementals del feixisme, en un sentit ampli, no limitat al feixisme estricte italià. Hi ha una reflexió molt interessant sobre com s’ha imposat aquest nom sobre realitats molt específiques -el nazisme alemany, el falangisme espanyol, el rexisme belga, els ustachis croats, etc-. Parlem, genèricament, de feixisme. Són ells, com ens diu el mateix text.

Els trets comuns, allò que ens permet identificar el feixisme, són coneguts (però, evidentment, mai no està de més recordar-los: com deia Brecht, el ventre que va parir la bèstia encara és fèrtil). No necessàriament tots, perquè el feixisme no és monolític, s’adapta i es transforma. Això està dit al 1995, què no ens diria ara Eco, amb Orban a Hongria, els polonesos de Llei i justícia -quina prostitució de noms»!- Salvini a Italia, o Vox a Espanya!.

Eco cita catorze trets del feixisme, molt esquemàtics -massa i tot; crec que alguns mereixen ser més matisats- gairebé per dir que si n’hi ha un, ja podem parlar de feixisme. No estic segur que sigui del tot així, però sí que cal parar atenció. Que pot ser feixisme.

La mateixa estructura del llibre, molt breu -58 pàgines, amb tota la filigrana tipogràfica per estirar-lo- fa impossible aquests matisos. I, tot i així, és una lectura recomanable per anar avisats. Potser el més reconfortant i preocupant a la vegada sigui que s’hagi editat, al cap de vint-i-cinc anys, i que ja se n’hagin fet dues edicions. Això interessa -i és bo- i això preocupa -i és dolent, vol dir que hi ha perill a la vista-. En tot cas, ara i sempre, contra el feixisme.