Dies de confinament. 75

Llegeixo que l’Ajuntament de Tarragona desmantellarà el jardí vertical de la Tabacalera. Si bé no és mai una bona notícia desmantellar inversions recents, en aquest cas -em temo que no és l’únic- era inevitable. La manca de manteniment el convertia cada cop més en un perill, i és saludable que s’actuï abans no hi hagi alguna desgràcia.

Espero que es vagi més enllà del desmantellament, i que també hi hagi una major responsabilitat en les inversions, que vol dir fer un examen seriós del rendiment esperat (de què ha servit aquest «jardí vertical més gran d’Europa» a banda d’una publicitat caríssima i inútil?) i dels costos inherents. Això, el càlcul dels costos, està teòricament contemplat, en una d’aquelles normatives ben intencionades, mal fetes, i mai -o gairebé mai- complertes exhaustivament. Recordo haver llegit projectes normatius, que obligatòriament han de contenir una memòria econòmica, en què aquestes previsions eren dues línies que deien que les despeses -naturalment no quantificades ni justificades- es podrien subvenir amb els pressupostos vigents.

Val a dir que també he vist el cas contrari. Quan vaig treballar a l’Institut Català de la Salut, havia col·laborat en memòries per a justificar la creació d’àrees bàsiques de salut (aleshores encara en desplegament) i es calculaven exhaustivament els costos de personal -sous, vacances, substitucions per afers propis, baixes, etc- i havíem intentat afinar molt els costos de manteniment, a través d’una comptabilitat analítica molt pedestre però que abastava gran part de les despeses. Vol dir que es pot fer, si es vol.

Això no és cap descobriment, és simple sentit comú. Recordo la meva mare, veient un edifici més o menys modern i amb pretensions, d’aquells plens de vidre, que es preguntava: i aquestes finestres com les renten?. Doncs això, espero que les inversions i, més extensament, les polítiques públiques de serveis que faci l’Ajuntament de Tarragona es pregunti mes sovint i més seriosament com es renten les finestres.