Dies de confinament. 49

Ahir comentava l’article de Maria Sisternas, sobre caducitat del planejament. Hi estic d’acord en el que representa de qüestionar la diferent velocitat dels canvis a la ciutat i la lentitud del planejament; amb matisos, però d’acord. Avui em referiré a les possibles causes d’aquest desajustament, i a algunes possibles solucions.

Per què és tan lent, el planejament? Per què els processos de formulació, tramitació, aprovació i execució s’allarguen durant dècades? La resposta fàcil és culpar l’administració, que és molt -massa- lenta, i reclamar més agilitat, però és una resposta tan fàcil que no serveix de res si no anem més enllà i ens preguntem les raons d’aquesta lentitud. Deixo de banda -però no ignoro- la lentitud estructural, i em fixo en l’específica.

D’entrada, crec que hem complicat molt els plans. El trist privilegi de l’edat em permet comparar plans de principis dels vuitanta amb els actuals, i la diferència és abismal. Els actuals són molt més complets, més treballats, i abasten amb molta més profunditat aspectes abans secundaris com l’ambiental, la mobilitat, les previsions d’habitatge, o les previsions econòmico-financeres. Això, d’entrada està bé, i ens n’hem de felicitar, però també hauríem de ser conscients que ara, als plans, els demanem moltes més respostes, volem que ens solucionin moltes més coses, i a més hi busquem una seguretat impossible. Oblidem que el pla és una previsió, i que ha d’incorporar les dosis d’incertesa pròpies de tota planificació de futur.

Aquesta extensió del contingut dels plans, i la progressiva especialització, han fet que cada cop hi intervingui més gent, i això en la formulació -els equips interdisciplinars- i també en la tramitació. Tothom hi diu la seva. En un recent article a Ciudad y territorio, el col·lega i amic Manuel Benavent analitzava els tràmits necessaris per a formular un POUM a Andalusia (aquí, si fa no fa és el mateix) en un magnífic article (AQUÍ) amb el títol, prou eloqüent, de La insoportable rigidez del Plan General Urbanístico. La necesidad de un cambio de modelo. Dotzenes d’informes sectorials, de vegades repetits en fases successives de la tramitació del planejament, que l’allarguen moltíssim. A més, de vegades amb objectius confusos -la qualitat de les normatives és francament millorable- que traslladen aquesta mateixa confusió a l’informe. El planificador es pot trobar amb informes que diuen «s’haurà de complir el que diu l’article xxx de la llei yyyy». Coi, això ja ho sé! El que vull és que em digui si ho estic complint!.

Per acabar-ho d’adobar, els informes arriben quan volen, habitualment amb molt de retard, però ningú s’atreveix a fer ús d’aquella norma que diu que, si no s’han emès en el termini de dos mesos, s’entenen favorables. A veure qui se la juga amb la mateixa administració que ha d’aprovar el pla!

Per tant, un termini curt de caducitat és impossible, llevat que també escurcem -realment, no sobre el paper- els terminis de formulació i tramitació del planejament.

Però hi ha un altra aspecte important, que és conjuminar una visió a mig i a llarg, amb la capacitat de respondre a canvis de conjuntura. El primer que cal demanar, però, és cap fred i no deixar-se emportar pel pànic. No fa gaire, arran de la crisi del 2010 (ja veurem, ara) hi va haver un cert retrocés demogràfic, i no van faltar veus que ja hi veien la innecessarietat de determinades previsions de nou habitatge. Han passat uns anys, i s’ha tornat a créixer -ja veurem, ara, què passarà- i potser aquella innecessarietat no era tan evident, però el ritme de posada en servei de sòl urbanitzat i de construcció d’habitatges continua igual. Fins i tot si aleshores s’hagués optat per modificar el planejament i eliminar previsions de sòl urbanitzable, el més probable és que la conjuntura ja hagués canviat abans de culminar aquella modificació.

Això vol dir que necessitem mecanismes més àgils per ajustar el ritme del planejament i que ens permetin fer front als canvis sense perdre de vista una determinada idea de ciutat a mig termini. Tenim aquests mecanismes? La futura -un futur ad calendas graecas?- llei de territori incorporava algun mecanisme, però, si he de dir la veritat, no hi confio gaire. Aquesta dinàmica de «ara farem una llei nova i veuràs que bé» ja no em convenç, i m’estimo més treure un millor partit als instruments existents, quan això és possible.

En aquest sentit, crec que una utilització imaginativa i intel·ligent del programa d’actuació (i, per extensió, de les agendes del planejament) i de la figura del sòl urbanitzable no delimitat, permeten modular molt millor l’efectiva mobilització de sòl, l’establiment d’un determinat model de ciutat, i no hipotecar-se amb el reconeixement d’una sèrie de drets i deures. Condicionar l’efectiva classificació del sòl a l’assoliment de determinats nivells d’urbanització i de població; dosificar l’efectiva urbanització a una evolució més real, més tangible, de les necessitats, permetria una major agilitat per adaptar-se a canvis substancials, no conjunturals, de l’evolució urbana.

Això és possible? Crec que amb canvis mínims de la llei actual (és a dir, sense establir un model completament nou com diu que vol fer la llei de territori) això seria possible i útil, i permetria resoldre millor el problema que ens plantejava Maria Sisternas al seu article.

I, si més no, puntualitzem: els plans no necessàriament caduquen com els iogurts, però, això si, tenen un període de consum preferent.