Llegeixo que un dels sectors sorgits
del big bang postconvergent pensa fundar un nou partit -això ja és
un costum!- amb el nom de Partit Nacionalista de Catalunya. Des del
respecte a la llibertat d’associació, només faltaria, em sembla
un error majúscul.
Ja
entenc que el model desitjat és el del PNB, però no pel nom, és
clar, sinó pel que representa el PNB al País Basc: un partit
central -que no vol dir centrista- i un partit-societat que ho abasta
tot (que això sigui positiu o no, ja és una altra història). De
fet, es diu que el PNB és el darrer partit leninista que queda per
aquí a prop.
Pot
ser això, el PNC? En tinc seriosos dubtes, i no només pel fet que
el nom no fa la cosa, i menys en política. El PNB té més de cent
anys, està molt rodat, té uns contactes internacionals molt ben
treballats, i, sobretot, surt d’una altra societat, que funciona de
manera diferent, amb uns altres valors i mecanismes socials. Sense
anar més lluny, el PNB és inconcebible sense els batzokis, i, per
la mena de gent que hi ha, aquest futur PNC em sembla que no passaria
de les xocolateries del carrer Petritxol.
Tenen,
al seu favor, l’escassa memòria històrica i coneixement que hi ha
del nostre passat. De partit nacionalista català ja n’hi va haver
un, aquest cop declaradament independentista, els anys trenta Format
amb elements de l’antic Estat Català, descontents d’ERC, i
alguns de Nosaltres sols! (una altra còpia/traducció, aquest cop de
Sinn Fein, que vol dir això, nosaltres sols, però... només el
nom). El PNC es va presentar a les eleccions al Parlament, l’any
1932, amb un resultat discret, uns 1.600 vots per minories, a
Barcelona ciutat. Curiosament, també es presentà a Tarragona ciutat
a les eleccions municipals del 1934, amb uns escassos 115 vots.
Tindrà
èxit aquest encara no-nat nou PNC? A banda que falta veure si
finalment es crea i què fa, que no és poc, de moment en sabem les
pretensions de repetir l’ambigüitat calculada de l’antiga CiU
-els testos s’assemblen a les olles- amb aliança democristiana
inclosa, perquè volen acostar-se a les escorrialles d’UDC. Ara bé,
des d’aquell clàssic «segundas partes...» o del més clàssic
encara «Bis repetita ne placent» sabem que hi ha coses
irrepetibles. L’amalgama pujolista -i en Pujol era el ciment, ara
s’ha vist- que era una mica independentista, un mica
socialdemòcrata, una mica liberal, una mica democristiana, una mica
autonomista, una mica espanyolista, una mica conservadora... tot ben
remenat, i servia a cadascú la part que li agradava més, això, em
temo, ja no funciona. El país ha canviat, i la política també. Si
hi ha tanta gent intentant apoderar-se de l’herència convergent és
precisament perquè va petar i es va trencar en tants trossos com
components tenia. Els postulants d’aquest nou PNC només en són
una part, i no sé si la més reeixida. I aquesta mena de tercera
via, de recuperar el llenguatge i el pedigrí pujolista... això ja
ho va provar l’hoste del Palace, amb l’ajut entusiasta de la
Vanguardia, i ja vam veure com li va anar. I si se la foten, que no
pateixen, a fundar nous partits hi tenen la mà trencada.
Foto: full volant del PNC, del de veritat. Extreta de www.memorianacional.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada