Dies de confinament. 65

Llegeixo que un dels sectors sorgits del big bang postconvergent pensa fundar un nou partit -això ja és un costum!- amb el nom de Partit Nacionalista de Catalunya. Des del respecte a la llibertat d’associació, només faltaria, em sembla un error majúscul.

Ja entenc que el model desitjat és el del PNB, però no pel nom, és clar, sinó pel que representa el PNB al País Basc: un partit central -que no vol dir centrista- i un partit-societat que ho abasta tot (que això sigui positiu o no, ja és una altra història). De fet, es diu que el PNB és el darrer partit leninista que queda per aquí a prop.

Pot ser això, el PNC? En tinc seriosos dubtes, i no només pel fet que el nom no fa la cosa, i menys en política. El PNB té més de cent anys, està molt rodat, té uns contactes internacionals molt ben treballats, i, sobretot, surt d’una altra societat, que funciona de manera diferent, amb uns altres valors i mecanismes socials. Sense anar més lluny, el PNB és inconcebible sense els batzokis, i, per la mena de gent que hi ha, aquest futur PNC em sembla que no passaria de les xocolateries del carrer Petritxol.

Tenen, al seu favor, l’escassa memòria històrica i coneixement que hi ha del nostre passat. De partit nacionalista català ja n’hi va haver un, aquest cop declaradament independentista, els anys trenta Format amb elements de l’antic Estat Català, descontents d’ERC, i alguns de Nosaltres sols! (una altra còpia/traducció, aquest cop de Sinn Fein, que vol dir això, nosaltres sols, però... només el nom). El PNC es va presentar a les eleccions al Parlament, l’any 1932, amb un resultat discret, uns 1.600 vots per minories, a Barcelona ciutat. Curiosament, també es presentà a Tarragona ciutat a les eleccions municipals del 1934, amb uns escassos 115 vots.

Tindrà èxit aquest encara no-nat nou PNC? A banda que falta veure si finalment es crea i què fa, que no és poc, de moment en sabem les pretensions de repetir l’ambigüitat calculada de l’antiga CiU -els testos s’assemblen a les olles- amb aliança democristiana inclosa, perquè volen acostar-se a les escorrialles d’UDC. Ara bé, des d’aquell clàssic «segundas partes...» o del més clàssic encara «Bis repetita ne placent» sabem que hi ha coses irrepetibles. L’amalgama pujolista -i en Pujol era el ciment, ara s’ha vist- que era una mica independentista, un mica socialdemòcrata, una mica liberal, una mica democristiana, una mica autonomista, una mica espanyolista, una mica conservadora... tot ben remenat, i servia a cadascú la part que li agradava més, això, em temo, ja no funciona. El país ha canviat, i la política també. Si hi ha tanta gent intentant apoderar-se de l’herència convergent és precisament perquè va petar i es va trencar en tants trossos com components tenia. Els postulants d’aquest nou PNC només en són una part, i no sé si la més reeixida. I aquesta mena de tercera via, de recuperar el llenguatge i el pedigrí pujolista... això ja ho va provar l’hoste del Palace, amb l’ajut entusiasta de la Vanguardia, i ja vam veure com li va anar. I si se la foten, que no pateixen, a fundar nous partits hi tenen la mà trencada.

Foto: full volant del PNC, del de veritat. Extreta de www.memorianacional.cat