Dies de confinament. 77

El cas de Nissan no és, desgraciadament, un cas únic. Si repasséssim les hemeroteques -jo ara no ho he fet, però tinc memòria, encara- trobaríem més casos d’empreses d’una certa grandària, receptores d’ajuts públics milionaris, que pleguen i deixen uns quan centenars de persones al carrer, i uns quants milers de llocs de treball indirectes en perill.

Entenc que ara es parli del cas Nissan, i d’aquests prop de 75 milions d’euros que, al llarg de deu anys, hi ha abocat la Generalitat. Crec important i necessari aclarir en concepte de què i amb quines mesures de control, si és que n’hi havia, i com es van exercir, si és que es va fer.

Però més enllà d’això, i amb el convenciment que hi ha mala peça al teler, hi ha dues coses que també -no només, ni en lloc de- voldria:

1. Aclarir el paper de la direcció de l’empresa. Llevat d’un article de Pedro Nueno (IESE, persona poc sospitosa de «radical» en els termes que ho diu l’extrema dreta, o d’antisistema) no he vist que es plantegi això, i em sembla important. Els principals responsables d’una empresa són les persones que la dirigeixen. En canvi, sembla que el debat sigui buscar responsabilitats polítiques, incloses conclusions tan esperades i imbècils com les que culpen del fet a l’independentisme, que ja són ganes. Si Nissan hagués estat un cas d’èxit, els diaris econòmics, i les escoles d’empresa ens passarien per la cara la intel·ligència de fulano, CEO de Nissan, o de mengano, director de nosequè, o similars. Però quan Nissan diu que plega, aleshores els culpables són «els polítics». Quines penques. És allò de privatitzar beneficis i socialitzar pèrdues, i també privatitzar mèrits i socialitzar responsabilitats.

2. A on sí hi ha responsabilitats polítiques a aclarir és als ajuts públics. En concepte de què? Hi havia contrapartides? Es van exigir o comprovar aquestes contrapartides? Això sí que crec que val la pena preguntar-ho, i no només per a saber qui és responsable de què, sinó, sobretot, per al futur. Aquest model d’anar repartint diners públics a empreses, amb l’excusa dels llocs de treball o de la recerca industrial, o de la inversió induïda, ja hem vist sobradament que té moltes falles. És terriblement injust -perquè Nissan amb 75 milions d’euros sí, i el taller de reparació de vehicles de sota casa, amb mil vegades menys, no?- i una prova més que això del liberalisme amb què molts s’omplen la boca és una camama. De manera que, donant Nissan per perdut -i si no és així, me n’alegraré pels treballadors, però voldria que no fos a base d’abocar encara més recursos públics com ara- el que voldria saber és quants Nissan més hi ha? A quantes empreses més estem donant diners? A canvi de què? Amb quines garanties? Amb quin seguiment? Amb quin resultat? Hi ha alternatives? Quines?.

Si fos diputat de l’oposició -em temo que sempre seria de l’oposició- ja tindria feina.