Dies de confinament. 78

La necessitat de distància física -que no social- entre persones, al carrer, ha dut a fer motes projeccions sobre el mapa de les ciutats; també se’n van fer quan es calculava la distància màxima a allunyar-se del domicili, i unes quantes més, productes d’aquest munt de normes tan ben intencionades com incontrolables i difícils de complir que s’han fet.

A Tarragona, un geògraf sortit de la URV (manera elegant de dir que surt d’allí on jo dono classes, i d’estar-ne molt satisfet) ha fet un mapa de les voravies de Tarragona amb prou amplada per a mantenir aquesta distància. Per ser més exactes, del centre de Tarragona, perquè, pel que veig i llegeixo, els barris de Ponent i de Llevant no hi són.

En tot cas, per aquesta part de la ciutat, queda clar que anem més aviat justets, de voravies més o menys folgades per a passejar amb aquesta amplitud, una cosa que ja ens imaginàvem però que ara sabem amb certesa,

Podríem fer ara tota una disquisició sobre espai públic personal, sobre model de ciutat, sobre com introduir dosis d’espai públic per a vianants en una ciutat consolidada, però ja n’he parlat altres cops, i em sembla que ja ho he dit prou.

En canvi, m’agradaria suggerir -a aquest geògraf? A l’Ajuntament? Als mitjans de comunicació? Ni idea- un exercici similar, de classificació dels carrers segons amplada, però aquest cop no només per amplada de voravies, sinó també per amplada de calçada. I això per a poder estudiar -i, sobretot, per a poder fer veure- les dificultats d’un ús massiu de la bicicleta en la mobilitat urbana. Per a fer-les veure i poder-les solucionar, no pas per a descartar la bicicleta, que quedi clar!. S’havia dit sovint que un dels problemes eren els pendents de la ciutat, i és cert que alguns carrers tenen un pendent poc apte per a la bicicleta -algun tram del carrer Eivissa, per exemple- però no crec que això sigui cap problema greu.

Més aviat veig la dificultat en la migradesa de bona part dels carrers, especialment si tenim en compte que els carrils bici no és poden fer a trossets, no pots fer cinquanta metres de carril bici i ja està, sinó que demanen una certa continuïtat en longitud.

Quantes coses podem posar, en un carrer? Vianants -ara sabem com- en voravies, que crec que haurien de ser la prioritat. Circulació -de cotxes, de motos, de bicicletes, de vehicles de distribució de mercaderies (cada cop més!) de transport públic de viatgers-; aparcament; zona de càrrega i descàrrega. Cada un d’aquests usos té unes necessitats físiques, i, si bé molts són compatibles entre ells, no tots ho són. Si en un carrer volem circular en cotxe i moto -el mínim- i un carril bici, i una línia d’aparcament, més les voravies per a vianants, amb una certa dimensió, això exigeix uns metres d’amplada de carrer... que no sempre hi són. Aleshores cal triar, és clar, i jerarquitzar. Optar per a suprimir places d’aparcament, o per a impedir la càrrega i descàrrega, o per a impedir la circulació rodada, o el que sigui. No es tracta, de cap manera, de dir que la bicicleta no hi cap, sinó de posar tots els usos possibles, triar, compatibilitzar, i descartar, i tot plegat intentant establir xarxes coherents. Això no és fàcil, i un mapa com el que ara han fet sobre les voravies seria una bona eina per a començar, si més no, a conèixer la realitat. I això que ja hi ha coses fetes -tot i que no les conec amb detall- que crec que van en la bona direcció. El futur carril bici educatiu, que sembla que uneix una trentena de centres educatius de la ciutat, em sembla un bon començament, especialment si ha aconseguit fer aquest exercici de classificació i jerarquització d’usos que he dit. Estarem atents.

Foto: el mapa en qüestió, manllevat de www.diarimes.com