Sobre el camí de ronda de la Savinosa

 

Avui, que sembla que la pluja ho permetrà, ha de tenir lloc un acte més en defensa de la Savinosa, a Tarragona (a la imatge, el rètol anunciant, modesta contribució que faig a l’acte). Per ser exactes, un acte de rebuig al projecte de passeig de ronda que es vol fer a la finca de la Savinosa, un passeig de cinc metres d’amplada que hauria de servir per a unir la platja de l’Arrabassada i la platja de la Savinosa.

Contra aquesta idea, hi ha la inevitable plataforma, i, a banda de la premsa, en tinc notícia per l’incansable Lluís Gurrera, sempre present en aquesta mena de coses.

L’oposició a aquest camí de ronda ha argüit, entre d'altres motius -o, almenys, és el que jo he vist- el perill que suposa per a determinades espècies. Recordem que la Savinosa és una finca de prop de 6,5 ha, un morrot a la costa tarragonina, una mica abrupte, on hi ha les restes de preventori antituberculós que va funcionar fins entrats els anys seixanta, i, des d’aleshores, en desús i franca degradació. Un espai tancat, fet que segur que ha ajudat a una certa preservació natural. El que queda del preventori és catalogat de Bé cultural d’interès local, i tot plegat és propietat de la Diputació de Tarragona. La finca queda encaixada entre el ferrocarril i el mar.

Ha estat un clàssic, de fa dècades, en les lamentacions tarragonines sobre espais desaprofitats, i objecte de moltes propostes -algunes veritables ocurrències- no sempre encertades, que sempre acabaven fracassant per una raó econòmica -no se sabia mai qui havia de pagar què- i, de vegades, legal, atesa la condició d’equipament de la zona, incompatible amb la gran majoria de possibles usos amb aprofitament. Sobre això, en vaig parlar AQUÍ i AQUÍ. I, més cap aquí, a mitges amb Josep M. Milà, ens vam pronunciar per deixar-ho estar, per obrir la finca a l’ús ciutadà, a partir de la reflexió que, si no hi hagués els edificis del preventori -que ara ja no serveixen per a res- no ens plantejaríem cap dels usos que s’hi han apuntat (el podeu veure AQUÍ).

Per cert, en aquest darrer article s’hi diu que la Savinosa és quedi com un espai lliure “amb el camí de ronda”. Poc pensàvem, els que signem l’article, en el camí que ara hi ha sobre la taula. Us ben asseguro que pensàvem -perquè vam participar-hi en l’origen- en aquella proposta del 2011 d’enretirar la tanca i facilitar el pas, un pas ara complicat perquè s’ha de fer arran de mar, en un terreny poc apte, però pensant sempre en una intervenció lleugera, de desbrossar un pas natural, i assenyalar itinerari amb instal·lacions lleugeres, tipus passera de fusta.

Perquè, com he citat, ara es proposa tota una altra cosa: un pas de cinc metres d’amplada, no sé si pretesament apte per a l’ús ciclista. És això el que ens cal? Crec que no. Absolutament a favor de facilitar l’accés de la gent a la finca, però no així. Entenc que es vulguin comunicar les dues platges, però això s’ha de fer a partir d’un fet elemental: que la Savinosa (la del preventori) no és una platja sinó un morrot. L’accés rodat, ni que sigui ciclista, no és possible de la mateixa manera que en un vial paral·lel a la platja com si ho és a les que té a banda i banda. Si es creu convenient -i no em sembla malament- que sigui possible anar en bicicleta per un trajecte llarg de la costa tarragonina, no es pot fer al preu de desnaturalitzar aquesta mateixa costa, i em semblaria més sensat, i més respectuós, explorar la possibilitat d’un vial al darrera dels edificis, paral·lel al ferrocarril. Al capdavall, seria un vial d’uns 350 metres de longitud, perfectament suportable.

Aquesta és, per a mi, una de les raons principals per oposar-me al projecte. Sé que la plataforma ha adduït l’existència de determinades espècies objecte de protecció. Com que no en sé, no en parlo, tot i que això -la protecció d’aquestes espècies- podria ser contraproduent per a obrir la finca a l’ús de la gent, però ja he dit que no en parlaria. La meva raó es una altra: que aquest camí de ronda de cinc metres no fa cap falta. Amb això en tinc prou. L’objectiu, comunicar les dues platges, es pot fer per un altre lloc, molt millor, i l’accés a peu també amb una intervenció molt menys agressiva. Com diuen els metges, primum non nocere, en primer lloc, no fer mal. Si hi ha solucions menys agressives i més fàcils, no cal que ens compliquem. Si aquest camí de ronda no cal, ens el podem ben estalviar.

En el fons, crec que la proposta contra la qual ens pronunciem es deu a una interpretació mecànica de les intervencions a la costa. Això ve de lluny, de la Llei de Costes de 1988, pensada des de la molt marítima Madrid, benintencionada però també uniforme, encarcarada. Sobre això, en va parlar Oriol Bohigas -de qui ara commemorem el centenari- a les seves memòries “Dit o fet”. Hi escriu:

“El que sí em sembla contraproduent [de la Llei del Costes] és la visió dogmàtica i unitària de la normativa. Tot es defineix com si tota la costa espanyola fos el mateix, com si els problemes del contacte amb el mar d’una gran ciutat com Barcelona o els de l’estructura urbana al voltant del futur port olímpic fossin els mateixos que els dels paisatges idíl·lics -vull dir esgarrifosos, incivilitzats- dels deserts d’Almeria o dels processos agrícoles del Delta de l’Ebre.”

Doncs bé, els problemes -i les necessitats, i els potencials- de la platja no són els del morrot. No és tan difícil d’entendre, i arxivar el projecte.

 

La plaça Antoni Pujol Niubó

 

Avui s’ha fet un acte important, a Tarragona. També un acte senzill, que això no està renyit. Avui s’ha donat nom a un espai urbà, la plaça -de fet, rotonda- que articula el final del carrer Pere Martell, el Serrallo històric, i el Moll de Costa. Des d’avui, aquesta és la plaça Antoni Pujol i Niubó.

L’Antoni Pujol va ser president del Port de Tarragona entre el 1987 i el 1995, i això explica que sigui aquest espai el que du el seu nom. Però l’Antoni ha estat, és, molt més que això. Amb funcions directives a les tres administracions que tenim per aquí -la catalana, la local, l’espanyola- ha deixat arreu una petjada important, de coses amb vocació de llarg abast, molt per sobre dels tacticismes de curta volada que veiem sovint.

L’impuls donat al seu dia al Pla dels 21 municipis, des del Servei territorial d’urbanisme -una eina que, d’haver-se continuat, ens hagués estalviat molts disgustos-  o l’impuls per a la recuperació i conservació del patrimoni històric de Tarragona des de l’Ajuntament, fins a l’encaix del Port amb la ciutat i l’impuls de l’activitat cultural i ciutadana del Port, tot té la seva mà.

Per mi, a més, hi ha un altre valor. L’Antoni va ser el meu primer jefe, quan, amb dinou anyets -que lluny que queden!- em vaig incorporar al Servei territorial d’urbanisme de la Generalitat a Tarragona. A ell -no només, però també- li dec haver-me dedicat a l’urbanisme. Va ser un Cap de servei exquisit amb el tracte a la gent amb qui treballava, que sabia -i exercia- que guanyar-se el respecte no vol dir ser malcarat, o cridar, sinó saber donar ordres o instruccions clares, respectar la gent, i valorar el treball. En quaranta-tres anys de vida professional, ha estat el millor Cap de servei que he tingut. Com em comentava un amic a l’acte d’avui, no sé si això diu molt a favor d’ell o molt poc pels altres. Qui sap.

Celebro que aquest acte d’avui, aquest reconeixement, hagi estat fet amb ell present. Els homenatges, en vida. Sobretot si, com és el cas, són molt merescuts. Tarragona té molts motius per donar-li les gràcies, i jo també.

Gràcies per tot, Antoni,

Apunts d'urbanisme tarragoní (13): el trasllat de la Laboral

 

He de començar dient que, en aquest tema, no sóc neutral (de fet, en cap: una cosa és l'objectivitat, basar-se en fets, tenir l'honestedat de no sostenir allò que els fets et desmenteixen, i una altra un pretès situar-se per sobre del bé i del mal. S'ha de prendre partit). No sóc neutral per la senzilla raó que, a la Laboral, hi vaig estudiar durant quatre anys. Em conec molt bé la casa i tot els topants, i hi vaig passar molt bones estones -clar, era jove...- i això, segurament, fa que la vegi d'una altra manera que no pas la gent que la coneix de passada.

Sembla que el trasllat de la Laboral, plantejat molts cops, ara va seriosament. Recordo que a finals dels vuitanta, encara amb l'alcalde Recasens, hi hava mig lligat el trasllat, aquell cop a expenses del port, i com la moció de censura ho va avortar tot. En tot cas, és inevitable. Les condicions de seguretat, per sort cada cop més exigents, anaven fent inviable -o més difícil- el manteniment dels serveis, i la pressió del polígon i del port era cada cop més gran. Especialment el port, que, amb l'eina del pla d'espais portuaris, podia anar-se menjant l'espai a miquetes (i ja ho havia començat a fer).

Ara, sembla, hi hauria una operació amb la CLH -l'antiga Campsa- per a traslladar-hi les instal·lacions que ara té a la riba del Francolí (per cert, espero que aquest cop algú pensi en demanar l'informe “a l'autoritat competent en hidrocarburs” -que ningú no sap ben bé qui és- no fos cas que ens torni a passar el mateix que amb el POUM anul·lat!). I el destí de la Laboral seria aquella terra de ningú que hi ha entre Bonavista i Torreforta.

Ara bé, sobre aquest concepte “trasllat de la Laboral” hi pot haver una certa confusió. Recordo que allò que s'havia acordat fa gairebé quaranta anys era el trasllat dels diferents centres educatius, de tal manera que no es perdés cap plaça escolar, però no necessàriament el trasllat de “la Laboral”. I és que, efectivament, a la Laboral hi ha ensenyaments de secundària i de formació professional, però hi ha moltes més coses: des de tallers per a la FP, fins a residències, passant per un conjunt de camps d'esports magnífics (hi recordo una pista d'atletisme, on suava per a fer els mil metres, però en un estat excel·lent -la pista, no jo-). Hi ha també un teatre impressionant. Allí hi havia vist la Nit de Sant Joan, de Dagoll-Dagom, a més del treball entusiasta i d'altíssim nivell del grup de teatre de la Laboral, dirigit per Arturo (i no recordo el cognom) amb un Calígula, de Camus, excepcional, fet pel bon amic -ara actor professional- Joan Raga. Però també hi vaig veure la Batalla d'Alger, de Gillo Pontecorvo, i la Batalla de Xile, de Gustavo Littin. Sempre he pensat que no ho hem aprofitat mai prou, a Tarragona. I, sobretot, la Laboral és també un pulmó verd impressionant,

Traslladar la Laboral, doncs, hauria de voler dir no perdre uns quants llençols en aquesta bugada. No hauríem de perdre -o, en tot cas, hauria de ser el menys possible- aquest conjunt de serveis de qualitat, inclòs l'espai verd. Quan, en un planejament general, s'ha d'afectar una zona verda, cal substituir-la amb una nova zona verda, de superfície i funcionalitat equivalents. Sé que no és exactament el mateix, sobretot jurídicament, però m'agradaria que formés part del trasllat.

Clar, no serà -no seria- del tot fàcil. L'espai on hauria d'anar té una sèrie de servituds, especialment de seguretat, que no ho fan fàcil, i seria bastant difícil d'empassar que motius de seguretat aconsellin el trasllat... a un espai també amb problemes de seguretat. Caldrà -caldria- filar molt prim, però no hauríem de deixar que això obligui a comprimir en poc espai el que ara és un equipament ampli, generós, i de qualitat. Avui, en un debat sobre el POUM, el regidor d'urbanisme ha dit que hi hauria la possibilitat d'ampliacions, com una mena de vaga promesa -més vaga que promesa- que les coses anirien per aquí, però, com que ja tinc una edat, no me'n refio, i si això no queda ben lligat d'entrada -al POUM, però també als tractes a fer- em temo el pitjor.

I, també, m'agradaria que es conservés alguna cosa, de la Laboral. És una molt bona mostra de l'arquitectura dels cinquanta, que es començava a treure el monumentalisme feixista de sobre, i començava a recuperar els llenguatges de l'arquitectura moderna que el GATCPAC havia portat a Catalunya, en plena sintonia amb una Europa progressista, els anys trenta. M'agradaria que es conservés, almenys,  l'edifici del menjador -el de la foto- i la plaça  (sense la plaça no tindria sentit!).

Si acabem perdent tot això, si ens quedem sense mostres de l'arquitectura moderna, si ho acabem substituint per una adotzenada i atapeïda arquitectura funcional sense personalitat, no haurem traslladat la Laboral, l'haurem perduda. Ens ho podem permetre?

 

Històries de l'Anella Verda de Tarragona

 

Sempre que parlo de l’Anella Verda de Tarragona dic, en un moment o altre, que el pare de la criatura és en Toni Bara. Ho faig no només per un estricte respecte a la veritat, també perquè, com que hi vaig tenir un cert paper en un moment donat, no vull que ningú es pensi que em vull penjar cap medalla.

Aclarit això, també és cert que entre el 2007 i el 2010, mentre es cuinava el POUM de Tarragona, hi vaig tenir un cert paper, al costat de més gent, començant per l’aleshores regidor Sergi de los Rios, i precedit per un treball de síntesi i de proposta, a partir de l’impuls de l’Óscar March, que es va fer públic el 2005 o el 2006, no recordo.

En els treballs de formulació del POUM, aquells anys, vam batallar per introduir-hi el concepte d’Anella Verda, i preparar el terreny per a un tractament i desplegament posterior. Jo mateix vaig redactar els articles de la normativa del POUM que ho feien, però poc després vaig plegar de l’Ajuntament, i ja vaig perdre la pista de tot plegat, i a partir del 2011 també qualsevol contacte o possibilitat d’intervenció. I des d’aleshores tampoc ningú em va preguntar o consultar res de res.

Al llarg dels anys, l’Anella Verda ha estat reivindicada, objecte de desig, atacada, objecte de propostes.... de tot. Potser val la pena explicar una mica amb quin propòsit vaig fer el que vaig fer aleshores.

Per començar, descartar qualsevol previsió explícita de futur planejament global de l’Anella Verda. Recordo alguna conversa informal amb la regidora -o potser la tècnica, ja no ho sé- de medi ambient, que demanava quan s’encarregaria la redacció del pla de l’Anella Verda, i jo li deia que no n’hi hauria, de pla.

La proposta era molt més oberta. Partíem del fet que l’Anella comprèn una multiplicitat d’espais: forestals, agraris, periurbans, litorals -la idea era que comprengués també una “anella blava” amb les platges- o fluvials; també amb una relació diferent amb els nuclis urbans, inclosos espais verds urbans. Aquesta diversitat de situacions aconsellava deixar oberta una pluralitat d’instruments, molt més flexibles en àmbit, contingut, i forma, per adaptar-se a la pluralitat de situacions i d’objectius específics, en el marc de l’objectiu concret de protecció de l’Anella. Per altra banda, haver fet la previsió d’un pla al POUM hagués paralitzat qualsevol activitat en aquest àmbit fins que no fos fet el pla. I, a més, fa molt temps que desconfio d’aquests plans omnicomprensius, generals, que pretenen resoldre o regular-ho tot. La realitat sempre va més ràpid i és més complexa que qualsevol pla, que no pot preveure-ho tot. Més val tenir objectius i criteris bàsics clars, i deixar moltes portes obertes.

A  més, cal tenir en compte que la gran majoria de l’Anella Verda és propietat privada, i com que no crec que a ningú se li acudi d’expropiar-ho tot (una fortuna i un maldecap!) cal plantejar-se cooperacions públic-privat. Ja sé que molta gent associa això a pràctiques insanes, del tipus privatització dels guanys i socialització de les pèrdues, però no té perquè ser així. En aquests casos, recordo la circular que Michel Rocard va fer al seu govern, donant pautes de com fer les coses, que es resumien en “L'acció de l'Estat ha de passar de la gestió directa al “fer fer”; del “fer fer”, a la incitació; de la incitació a la definició de les regles de joc”. Crec que hi ha un enorme camp a córrer, en aquest sentit. Per exemple, acompanyant i ajudant a fer, on calgui, plans d’explotació forestal; o bé facilitant la continuïtat o el relleu generacional d’activitats agràries. La millor protecció és la utilitat, sempre que sigui compatible -millor, afavoridora- de la protecció.

Per això la Normativa deia:

“2. Aquests sòls seran objecte de gestió per part de l’Ajuntament, de manera específica, directa o indirecta, en la forma que es determini, d’acord amb els següents principis:

- Preservar l’Anella Verda com a espai lliure al servei de la població, amb una gestió sostenible dels recursos, de manera integrada. Aquesta gestió integrada anirà dirigida a assegurar la connectivitat ecològica, paisatgística i social de l’Anella Verda, i podrà fer propostes en àmbits externs que facilitin aquests objectius, especialment als àmbits costaners i als sectors del sòl urbanitzable adjacents, que, no obstant això, es regiran perles seves regulacions específiques.

- Generar pautes d’ús d’aquests espais en benefici de la ciutadania, des del punt de vista educatiu, cultural, esportiu, turístic i de lleure.

- Facilitar la gestió sostenible dels espais naturals, d’acord amb els objectius generals de l’Anella Verda, en concertació amb la propietat privada.”

Com es pot veure, permet una gran varietat d’intervencions a partir d’un nexe comú, i a la vegada és un mandat, una empenta de “coses a fer”, tenint en compte que el planejament és força eficaç en allò que no deixa fer, però molt menys en allò que vol fer.

Amb aquest objectiu, també vam començar a tirar endavant algunes iniciatives encaminades a tenir un bon coneixement de base de l’espai. Sempre he pensat que aquest coneixement és imprescindible per a programar qualsevol iniciativa amb una mica d’ambició. D’aquesta manera, vam aconseguir fons europeus -FEDER o alguns altres, no recordo- i vaig poder fer que encarreguessin -a través de l’enyorada Teresa Milà- l’inventari de camins al Rafael López i al Xavier Campillo. En paral·lel, vaig intentar documentar legalment tota l’Anella Verda, per a saber amb què ens trobaríem qual volguéssim actuar en alguna part. Això volia dir -o almenys així ho entenia i intentava jo- identificar totes les finques: cartografia, propietat, càrregues, situació urbanística, afectacions, referències cadastrals, etc. Una feinada immensa, però, al meu entendre, necessària per no tenir sorpreses més endavant. Malauradament aquest cop no vaig poder moure la pesada maquinària municipal i això no va ser fet, malgrat que formava part del projecte per al qual havíem obtingut fons europeus. Després, ja vaig marxar, i no se què va passar.

Ara, amb motiu de la proposta dels camps de futbol a llevant (en vaig parlar AQUÍ) hi he tornat, i observo que la clau AV, prevista a la Normativa, no es va transcriure mai -o jo no ho he sabut trobar- a la cartografia del POUM, de manera que la previsió normativa és paper mullat. Si no és així, a més que m’alegraria molt, agrairé la correcció i que em diguin on trobar-ho.

No soc ningú per dir què s’ha de fer amb l’Anella Verda en el futur POUM de Tarragona -bé, sí, soc ciutadà de Tarragona, que ja es prou- però m’ha semblat interessant explicar tot això, per si pot fer algun servei.

imatge: un dels documents de treballs quan preparàvem la proposta

 

l'11 de Setembre a Tarragona, cara i creu

 

Ahir, 11 de setembre, i com gairebé sempre, vaig assistir als dos actes més tradicionals a la ciutat: l'institucional de la Diada, convocat per l'Ajuntament de Tarragona, i el que ja s'ha fet una tradició, l'homenatge a Salvador Allende, convocat per l'associació d'amics a Tarragona. Dos actes, però, amb unes quantes diferències, més enllà del fet que un sigui institucional i l'altre -tot i la col·laboració institucional- un acte privat.

Abans de res vull deixar clar que de cap manera estic fent una competició ni els estic contraposant, i menys pel motiu de l'acte. Si algun descerebrat vol veure-hi una mena de cursa entre un acte nacional i un altre d'esquerres, ja s'ho pot estalviar: és perfectament possible -jo ho faig- sentir-se interpel·lat per l'un i per l'altre sense cap mena de contradicció. Això no vol dir que no es puguin fer comparacions -jo ara ho faré- pel que fa al to i a l'organització de l'acte.

Pel que fa a l'acte institucional, enguany, per primer cop, vaig marxar al cap d'un quart d'hora, quan començava la inacabable desfilada d'ofrenes florals. Ja ho havia dit ( AQUÍ ) però m'hi reafirmo: l'acte de la Diada a Tarragona és avorrit, rutinari, i carrincló. Una banda sonora que sembla treta d'un disc de cançons tradicionals dels que reglava la Caixa de Tarragona l'any 1973 per fer-se simpàtica, una locució plana, forçada, sense ganxo. Un programa rutinari discurs oficial + ofrena floral + segadors + castells. Enguany, sense alcalde -un “problema de salut” que, segons ens van assegurar, no li impedirà assistir a l'inici de les festes de Santa Tecla aquests divendres, no fos cas- i el discurs a càrrec de la segona tinent d'alcalde, Sandra Ramos. Un discurs de circumstàncies, en la línia -deu ser la consigna- del discurs presidencial sobre negar a qui dona patents de catalanitat (i que consti que, en això hi estic absolutament d'acord) i amb una referència a la llengua catalana que hagués estat divertit de sentir de l'alcalde, tenint en compte que durant un grapat d'anys va ser capdavanter d'un partit que deia tot el contrari.

L'acte, com ja havia escrit fa uns anys, necessita urgentment una posada al dia, similar -en voluntat de canvi, no necessàriament en format- a la que va fer Pasqual Maragall el 2004. Necessita treure's de sobre aquest aire de rutina, d'obligació emprenyadora que cal treure's de sobre com més aviat millor, i també algunes imatges i músiques absolutament carrinclones i fora del nostre temps. I això ha estat, és, així amb alcaldes de CiU, del PSC amb ERC, del PSC amb PP, del PSC amb qui s'hi apunti, d'ERC amb ex-comuns, CUP i JxC, i ara del PSC sol amb amistats perilloses. Potser caldria una intervenció forana, extra partits, a veure si hi ha un revulsiu, tot i que la debilitat -per ser generosos- de la societat civil tarragonina no ajuda gaire.

L'acte d'homenatge a Salvador Allende comparteix alguna rutina -les ofrenes florals, també inacabables; el gremi de floristes deu estar contentíssim!- però, tot i l'amateurisme dels qui presentaven l'acte, va tenir dos moments excepcionals que, a més, no són repetits.

Vam saber que la cueca és un ball popular, molt estès. Un ball per parelles. Després del cop d'estat del 1973, moltes parelles de cueca van quedar trencades, especialment -la repressió directa va ser sobretot masculina; la indirecta...- moltes dones sense marit, parella, pare, germà... Aleshores, en un d'aquells gestos genials que no se sap ben bé d'on surten, es va popularitzar ballar la cueca en solitari, amb un mocador blanc on hi hauria d'haver la mà del company absent. I va sortir una dona gran -lamento molt no haver-ne retingut el nom- que es va identificar com a germana d'un “desaparegut” identificat uns anys després en una fossa comuna. I va ballar la cueca, amb el mocador blanc a la mà. Una escena emocionant, d'una immensa dignitat, que ens va emocionar a tots.

Més endavant -i amb tot un altre to- un tercet de corda (contrabaix -crec- violí i guitarra) va fer uns arranjaments deliciosos de cançons de Víctor Jara. També molt emotius.

Si hagués de posar algun però, seria al capteniment lingüístic de la representant de l'alcalde. Com ja havia fet aquest a l'acte de l'any passat (vegeu l’apunt citat abans) una introducció en català i la resta del discurs en castellà, perquè, ja se sap, la comunitat hispanoamericana té un variació genètica que li impedeix entendre el català, com és ben sabut. Li hauríem de recordar que, almenys fins on jo recordo, els dos alcaldes anteriors feien les seves intervencions en català -potser Ballesteros amb algun paràgraf en castellà, però en tot cas molt majoritàriament en català- sense cap problema. De fet, els organitzadors de l'acte, xilens d'origen- intervenien amb naturalitat en català i en castellà. Considerar que el català “no serveix” o no toca en un acte d'homenatge al president xilè, creure que la comunitat hispanoamericana present a l'acte (també palestina, ucraïnesa, peruana... aquest acte va agafant un color internacional molt atractiu) no entendran el català, és tractar-los de catalans de segona. Com podem anar demanant acollida si els tractem a banda, si els donem el missatge que són a banda?. El català és per a tothom, sense exclusions, no per a escollits.

En tot cas, em vull, quedar amb el missatge que és possible, si se'n tenen ganes i hi ha imaginació, muntar un acte més àgil, mes actual, menys rutinari, amb més capacitat d'emocionar. Que en prenguin nota, a l'Ajuntament.

(imatge: Pilats amb la senyera. Això va ser una iniciativa de la regidora d'ERC Rosa Rossell, iniciativa recuperada al mandat anterior, i que ha tornat a ser anul·lada)

 

 

Apunts d'urbanisme tarragoní (12): Camps de futbol a l'Anella Verda de Tarragona

 

Al seu dia, ara ja fa prop de vint anys, vaig tenir un cert paper -amb molta més gent- en el que va acabar essent l’Anella Verda de Tarragona, en els termes en què està -estava!- al POUM. Això, és clar, no em dona -pobre de mi!- cap dret de vet ni res que se li assembli, ni pretenc que m’hagin de fer més cas, però ho dic perquè s’entengui que tingui un cert interès en notícies al voltant de l’Anella.

De fet, altres cops he manifestat el meu desacord amb la confusió entre parlar de l’Anella Verda com a concepte, com a element singular al territori, i parlar-ne en tant que categoria legal del POUM. No són exactament el mateix, i faríem bé de separar-ho. De fet, a la regulació que es va fer al POUM, es deixava tot molt obert, amb la voluntat d’aprofundir amb un o més instruments específics, des de la consideració que l’Anella Verda comprenia sòls amb condicions -ambientals, legals, de context- molt diverses, i que era millor anar peça per peça. Després, les coses... han anat com han anat. I el fet és que, ni de manera unitària ni de manera segmentada, no tenim un desplegament legal del que suposa la condició d’Anella Verda. Què hi farem.

Ara ens trobem amb una iniciativa, de nou camps de futbol, un aparcament amb capacitat per a 300 vehicles, una estació depuradora i un edifici de mil metres quadrats per a una residència, a més de les graderies i els vestidors, i una instal·lació de 200 plaques fotovoltaiques i una piscina. Tot plegat, sobre unes 33 ha de sòl (extrec les dades de la premsa; si hi ha alguna errada, agrairé molt la correcció).

Una instal·lació d’aquest tipus pressuposa unes necessitats de mobilitat importants, que ja ens podem imaginar que no seran cobertes pel transport públic; ni per oferta en condicions, ni per voluntat dels usuaris.

Entrarem ara en una batalla legal, però crec que hi ha algunes coses que ja han fallat, més enllà de la manca de definició del tractament dels espais -en plural- de l’Anella Verda.

La instal·lació es faria sobre sòl no urbanitzable. En aquesta mena de sòl, que, com el seu nom indica, és aquell que, d’entrada, no es vol que sigui ocupat, s’hi permeten algunes activitats, d’acord amb l’article 47 de la Llei d’urbanisme (per cert, un dels articles més grapejats i modificats de la llei, per a desgràcia dels qui ens hi dediquem). Què diu aquest article? Al punt 4 diu:

“4. El sòl no urbanitzable pot ésser objecte d'actuacions específiques per a destinar-lo a les activitats o els equipaments d'interès públic que s'hagin d'emplaçar en el medi rural. A aquest efecte, són d'interès públic:

a) Les activitats col·lectives de caràcter esportiu, cultural, d'educació en el lleure i d'esbarjo que es desenvolupin a l'aire lliure, amb les obres i instal·lacions mínimes i imprescindibles per a l'ús de què es tracti.”

Primer problema: “obres i instal·lacions mínimes”. Mínim quant és? Perquè, és clar, això és com allò del pop i l’animal de companyia. Crec que ens trobem un cop més en un cas en què es vol fer passar per la llei molt més del que la llei preveia. Això passava -de fet, encara passa, però s’hi ha posat un cert remei- amb el cas dels càmpings. Històricament, l’ús de càmping era -és- dels admesos al sòl no urbanitzable. S’entenia, i hi ha una bona part de raó, que la naturalesa del càmping és l’activitat en un medi natural. Això no generava cap problema, mentre el càmping era un espai on es plantaven tendes, i un racó amb lavabos i dutxes, i la caseta del porter-noi dels encàrrecs. Clar, quan vam començar a tenir càmpings amb bungalous de dues habitacions, cuina-menjador i lavabo, amb restaurant, supermercat, piscina, camp de jocs, aparcament, discoteca, i no sé què més, això del medi natural i el sòl no urbanitzable ja no anava ni amb rodes. Per això es va fer -que no és una solució definitiva, però ajuda- un pla director urbanístic de les activitats de càmping, per a posar una mica d’ordre.

I ara crec que ens trobem en un cas similar, que l’epígraf “activitats esportives de caràcter col·lectiu” és una mena de calaix de sastre que ho aguanta tot. Podem posar-hi remei? Més enllà del que dirà el POUM, que té capacitat per a ser més restrictiu si vol, potser podríem pensar en actualitzar i completar el MIEM, el Mapa d’instal·lacions i equipaments esportius municipals, un instrument legal que permet posar una mica d’ordre, i no anar a remolc d’iniciatives privades. Ho dic, especialment, perquè la llei d’urbanisme parla d’interès públic, i aquí hauríem d’afinar una mica més sobre quina mena d’instal·lacions esportives -com a servei, no com a negoci- volem al terme.

En tot cas, tinguem en compte que sovint parlem d’actes reglats, aquells en els quals no cap la discrecionalitat. No em sembla que sigui del tot -del tot, una mica sí- el cas. Al capdavall, la llei també diu (article 47.9):

“El sòl no urbanitzable no pot ésser dedicat a usos que, atenent els valors que el pla d'ordenació urbanística municipal protegeix o preserva i les finalitats que persegueix, en transformin la destinació o la naturalesa o bé lesionin o impedeixin la realització dels dits valors i l'assoliment de les dites finalitats.”

Si els terrenys són inclosos en la categoria “Anella Verda” del POUM, ho tinc molt clar. Si només pertanyen a una difusa anella verda que s’usa com a etiqueta per a tot, caldrà esforçar-s’hi una mica més.

En tot cas, però, aquestes coses passen quan no es fan tots els deures i no s’aprofiten totes les possibilitats existents per a preveure. Prenguem-ne nota.

Sobre capitalitat, i àrea metropolitana. Qui no té feina...

 

Llegeixo a la premsa que el ple de l’Ajuntament de Tarragona debatrà, avui dimecres 22 de maig, una moció sobre “capitalitat de l’àrea metropolitana”. Els arguments, ja us els podeu imaginar, els de sempre. Suposo que, al debat, sortiran els romans –ara que som en plena Tarraco Viva- i els habituals greuges. Res que no haguem vist unes quantes vegades.

Una manera com una altra de perdre el temps.

Per una banda, perquè, específicament sobre àrea metropolitana, és un debat inútil, i que denota una absoluta ignorància del que és una àrea metropolitana. Ho he dit i escrit molts cops, metropolità és un canvi d’escala; és un espai diferent, amb un funcionament diferent. Aplicar-hi els esquemes de capitalitat –que ja resulten, al meu parer, un pèl anacrònics també en altres instàncies- és no entendre res. És allò d’aquell rrrrrevolucionari que estava en contra de la propietat privada, i volia repartir, perquè “entre el que tinc i el que em toca, quedo ben arregladet”. Les àrees metropolitanes –les d’ara- no funcionen en termes de capital i perifèria, i menys des del punt de vista funcional. Aquella etimologia de “ciutat mare” –metro, polis- que s’estén sobre el territori ja fa temps que ha quedat superada per funcionaments molt més policèntrics i en xarxa. I aquesta és l’essència metropolitana: una nova escala territorial en què, per a determinades dinàmiques, es funciona com un tot. Un tot. No una jerarquia. Es continuen dient moltes ximpleries, sobre àrea metropolitana.

Però, a més, és una pèrdua de temps per reiteració. Per què, a Tarragona, hi ha gent que necessita una i cent vegades reivindicar la “capitalitat”? De què tenen por? De què no estan segurs, i necessiten reafirmar-ho una i una altra vegada?. Ja fa quinze anys –com passa el temps!- i amb motiu del debat sobre la llei de Vegueries, vaig publicar un article sobre això, i no hi hauria de canviar gran cosa (el podeu veure AQUÍ). Hi acabava dient:

“La capitalitat que personalment vull per a Tarragona és la del lideratge del territori per la qualitat del serveis, per l'ambició de futur, i per la capacitat de guanyar complicitat amb el conjunt del territori. I això depèn molt més de nosaltres que de la llei. És, entre altres coses, la diferència entre una concepció democràtica de la capitalitat i una concepció atorgada.”

Aquesta reclamació constant amaga inseguretat i complex d’inferioritat. Quan s’és capital de veritat i s’exerceix –no perquè un text legal ho digui- no hi ha cap necessitat de reafirmar-ho contínuament. Continuar aquest discurs victimista és acabar alimentant, ni que sigui indirectament, el discurs antibarceloní –eufemisme d’anticatalà, en el fons- de les mòmies reaccionàries de sempre.

Qui no té feina, el gat pentina.

 

Altafulla vol canviar el terme municipal (i Tarragona no)

 

Aquest cap de setmana ens assabentàvem de la intenció de l’Ajuntament d’Altafulla de plantejar la modificació dels límits del terme municipal amb Tarragona, i incorporar al voltant de 70 ha de l’actual terme de Tarragona, amb el curs del riu Gaia com a nou límit. També coneixíem la resposta de l’alcalde de Tarragona, que ho qualificava d’ocurrència i deia que, si volen serveis, s’integrin a Tarragona.

Moltes coses. Com que sóc tarragoní, i tinc una debilitat per Altafulla, i a més aquesta cosa dels límits municipals m’interessa, no em puc estar de dir-hi la meva. I que consti que tota la informació que tinc és la que he vist als mitjans de comunicació. Segur que hi deu haver coses que no sé -i que estaré encantat que algú m’expliqui, si vol- però, evidentment, parlo pel que conec.

En primer lloc, una qüestió de formes. Diu l’alcalde de Tarragona que la primera notícia que ha tingut de tot plegat és per la premsa, a partir de les declaracions de l’alcalde d’Altafulla. Si és així, crec que és una badada immensa de l’alcalde altafullenc. En un tema sensible com aquest -i us asseguro que n’és molt, de sensible, que ho he patit!- s’ha d’anar amb peus de plom, i s’han de guardar les formes. No pot ser que l’alcalde del municipi afectat se n’assabenti per la premsa.

Però tampoc em sembla acceptable la resposta de l’alcalde de Tarragona. Diu que és una ocurrència, i fa la gracieta de dir que, si volen bons serveis, que Altafulla s’integri a Tarragona. I això no és de rebut. Sé que l’alcalde Viñuales, de vegades, diu que ell és un  noi de barri. En aquest cas, més aviat ha semblat un xulo de barri. Un alcalde -almenys la mena d’alcalde que vull per a la meva ciutat- no pot fer servir aquests arguments. Rebaixa ell mateix la part de raó que té.

En segon lloc, el que m’interessa més, les qüestions de fons. És pertinent demanar aquest canvi de límits?.

El primer que hauríem de constatar és que els límits municipals -aquests i tots- tenen un altíssim grau d’arbitrarietat i d’irracionalitat. Són molts els límits absurds, els enclavaments -un tros d’un municipi dins d’un altre terme- o les disfuncions de tota mena: un barri d’un poble al qual només es pot accedir des d’un altre poble però no del propi, un carrer on una banda és un municipi i l’altra banda un altre municipi, i tot de coses així.

El mapa municipal que coneixem és herència d’una barreja de termes tradicionals -fets ves a saber com- d’herències, de drets senyorials, o de dots matrimonials. A més, hem malmès la poca lògica que podien tenir a base de nous creixements, amb urbanitzacions a cavall de dos termes, o pobles que han exhaurit el seu terme. I també hem trencat aquesta lògica amb infraestructures que parteixen paratges abans unitaris.

Tot plegat, aconsellaria una profunda revisió per arreglar-ho, o, almenys, per a mitigar unes quantes disfuncions. Això és tan de sentit comú, que la llei municipal i de règim local de Catalunya estableix, va crear la Comissió de Delimitació Territorial, un òrgan tècnic, al qual encomanava la funció de:

“28.3 D'acord amb el que estableix l'article 27.3.c), la Comissió ha de formular les propostes de modificació dels mapes municipal i comarcal que consideri necessàries, d'acord amb els criteris establerts per les lleis.

Aquestes propostes poden servir de base tècnica per a les iniciatives d'alteració o de modificació de termes municipals o de demarcacions comarcals.

La Comissió s'ha de pronunciar sobre l'actualització dels mapes i, si s'escau, formular cada deu anys les propostes de modificacions que consideri convenients.”

Això, des del 1987, any d’aprovació de la llei. Sabeu quants cops ha formulat aquestes propostes? Cap. Ho havia de fer cada deu anys, i, per tant, el 2027 arribaria la quarta. Ni una.

És clar, quan es fa la política de l’estruç i no s’afronten els problemes... acaben sortint de qualsevol manera, com ara.

Vegem alguns casos de disfuncions per arreglar.

Un cas de disfunció problemàtic –no per ell, sinó per com ens compliquem les coses innecessàriament- és l’enclavament de la Rovira de Baix, un tros del terme municipal de les Llosses situat dins del terme municipal de Borredà. Ho podem veure en aquest mapa:

Aquest tros petit a la part de baix forma part del municipi amb el mateix color.

I quin és el problema? Doncs que les Llosses és a la comarca del Ripollès, i Borredà a la de Berguedà. O sigui, que corregir això –un enclavament de 331 ha, on només hi viu (o hi vivia) una persona- és canviar de comarca. Però, si això no fos prou, resulta que les Llosses és província de Girona, i Borredà és província de Barcelona, i ja sabem que les província són gairebé sagrades, i només es poden modificar per llei orgànica de les Corts espanyoles. Resultat de tot plegat?. L’enclavament s’ha quedat com estava, malgrat que tothom –veí, municipis, comarques, províncies i Generalitat- estava d’acord amb el canvi.

Un altra mena de disfuncions serien les sobrevingudes. Termes que no tenien cap problema, però que, per l’aparició d’una gran infraestructura, queden modificats. En tenim un ben a prop, entre Constantí i Tarragona. Vegeu aquest mapa:

Aquests dos petits triangles, un a sobre i un a sota de l’AP-7, són un tros de Tarragona i un tros de Constantí. Abans de l’AP-7, no passava res, però ara l’autopista –una línia de separació molt més visible i efectiva que una delimitació sobre el mapa- genera una situació en què, el sentit comú, aconsellaria una permuta entre els dos municipis. Clar que no sé si l’alcalde Viñuales no suggeriria integrar Constantí a Tarragona... 

En tercer lloc, té sentit la demanda d’Altafulla? Doncs sí i no. Seria raonable que el darrer tram del Gaià fos el límit? Estaria bé. Cal modificar els límits? Fem una mica d’història, també. Història recent: si allí hi ha veïns que reben els seus serveis d’Altafulla, el primer que ens hauríem de preguntar és com és que hi són, perquè allò és -hauria de ser, deuria ser quan s’hi van instal·lar- sòl no urbanitzable, i no hi haurien d’haver estat. D’una irregularitat, surten problemes així. Que la benzinera i el bufet d’Altafulla són en terme municipal de Tarragona? Em sembla més una qüestió de nom que cap altra cosa. Que l’estació de ferrocarril és en terme municipal de Tarragona?. Això és perquè, històricament, l’estació era compartida -em sembla que encara es diu Altafulla-Tamarit- i quan es va agregar el terme municipal de Tamarit a Tarragona, l’any 1950, va anar amb el terme. Si ha de servir de consol, l’aeroport de Barcelona és al terme del Prat de Llobregat... i el de Reus, en bona part, al terme municipal de Constantí.

(i, per cert, en una premsa -no recordo quina- es feia esment de l’agregació “imposada pel franquisme”. Certament l’agregació es va fer perquè el franquisme ho va voler, que és el que passa als règims autoritaris, però també ho va demanar l’ajuntament de Tamarit, que no es va voler agregar a Altafulla perquè, aleshores, Altafulla era gairebé tan pobra com Tamarit).

Vol dir tot això que no s’ha de fer res? Al contrari, crec que s’hauria d’afrontar d’una vegada una reforma del mapa municipal, si més no per a les disfuncions més evidents i que generen més problemes. I crec que aquesta no ho és. Per als problemes adduïts, un bon conveni entre ajuntaments, pel qual Tarragona -que és qui cobra els impostos d’aquests veïns- compensi els serveis que realment presta Altafulla, seria més que suficient. Si hi ha solucions senzilles, no ens compliquem la vida.

I si ens l’hem de complicar, que sigui per coses que valguin la pena.

(imatge manllevada de TAC12, que espero que no s'enfadin)

 

Quan, a finals del 2020, el PSC va fitxar el fins aleshores cap de llista de C’s a Tarragona, ja vam poder observar que més aviat era el discurs de C’s el que s’apropiava de la marca del PSC, especialment en tot el que feia referència a ser encara més a-nacional, i alinear-se, en el fons -ara una mica més també en la forma i en el discurs- a opcions allunyades del catalanisme polític, en un sentit ampli.

En el context d’aquesta cerimònia de la confusió, han fet un pas més i han començat a comprar un discurs que, fins ara, capitanejava aquell cadàver polític insepult que és Alejandro Fernández, el que escalfa la cadira de president del PP català -com si això existís- esperant el definitiu defenestrament en mans de Feijoo, o bé posant espelmes per un cop d’estat d’Ayuso, a veure si hi ha sort i té pròrroga. És el discurs de l’antibarcelonisme, una disfressa poc reeixida d’anticatalanisme.

Segons el PSC -almenys segons sis alcaldes- a Catalunya hi ha “barcelonacentrisme”, abans conegut com a Barcelunya (suposo que no volen pagar drets d’autor a l’Ale). Una manera com una altra de fugir d’estudi i de buscar-se un enemic exterior, que és, en bona mesura, del que sempre han acusat el nacionalisme català (i de vegades amb raó, especialment per als qui es diuen nacionalistes, cosa que jo no soc, tot i que no ho entenguin així).

No els he vist mai queixar-se de madrilenyocentrisme (que també seria injust, no és un problema de Madrid lloc, sinó de Madrid concepte; la bona gent de Madrid, que n’hi ha molta -tot i que hi guanyin els que hi guanyen- no es mereix que els posem tots al mateix sac). Podríem parlar de qui gestiona, encara ara, el nefast sistema de rodalia de Renfe, que patim. Podríem parlar de les inversions promeses i no executades. O dels quinze anys llargs per a fer el túnel del Coll de l’Illa... per deixar per a d’aquí deu anys un bon enllaç amb la xarxa viària existent i, doncs, provocar un embús permanent. I què dir de com, cada any, hi ha un drenatge constat dels ingressos del Port de Tarragona cap aquell pintoresc “Ente de Puertos del Estado”, amb seu a la molt nàutica i portuària població de Madrid. I tantes i tantes coses.

De manera que si el PSC vol enfrontar-se a qui perjudica el Camp de Tarragona i la seva gent, li suggereixo que afini millor la punteria. I també que assumeixi responsabilitats. Al capdavall, aquest pretès posicionament es fa en el context dels moviments per a la regió metropolitana -i ja en parlarem, d’això, que s’estan dient moltes ximpleries- amb elements com la mobilitat -vaja, allò del TramCamp que ja està licitat... pel Govern de la Generalitat- o més elements de mobilitat que es podrien abordar al si de l’ATM, que vicepresideixen l’alcaldessa de Reus i l’alcalde de Tarragona, que suposo que algun paper hi podrien tenir. O en el camp de l’urbanisme, on res, absolutament res, prohibeix que els ajuntaments es coordinin i, fins i tot, promoguin un planejament conjunt.

Això, o simplement del que es tracta és de caure en l’antibarcelonisme, succedani d’anticatalanisme, propi del PP. El viatge del PSC a la dreta continua; la següent estació serà algun dels postulats de VOX, potser?.

 

Fet, punt i final?

 

Fa una mica menys d’un mes publicava, aquí mateix, un apunt titulat “Llarga vida al Fet” (AQUÍ). Poc em podia pensar que aquest dimarts els factòtums del Fet, en Ricard Lahoz i l’Albert Ollés ens anunciarien el final d’etapa, un final que, tot i la invitació –i l’esperança- a passar el testimoni, té pinta de funeral. Potser de primera, però al capdavall, funeral.

No em repetiré més dient que el Fet és –encara!- la millor publicació actual al Camp de Tarragona, i una de les millors de tots els temps (si més no, de les que jo recordo). Una pèrdua important i dolorosa, doncs.

Els motius, com gairebé sempre, econòmics. Malgrat la considerable xifra de 700 subscriptors, i alguns anunciants, els números no surten. La premsa en paper té problemes arreu, i el Fet s’aguantava amb unes dosis de voluntarisme que són insostenibles en el temps.

Podem fer-hi alguna cosa? Em resisteixo a l’habitual reclamació a les administracions, tot i que no hi hem de renunciar. Sempre he cregut que aquesta mena de projectes han de funcionar amb independència, que és un element bàsic de la qualitat periodística, i si depens d’una subvenció, ja has begut oli. La pregunta, doncs, és si la ciutat de Tarragona és capaç de sostenir, per mitjans propis –potser no únicament propis, però si substancialment propis- un mitjà com el Fet. Els primers interpel·lats hem de ser la comunitat del Fet –una de les bones troballes de la revista, la creació d’aquesta comunitat-. Estem disposats a fer algun sacrifici? Per part meva –que és de qui puc parlar- estaria disposat a un augment de la subscripció d’un 50%. No sé si amb això surten els números, per a fer-ho viable, i que els professionals tinguin una remuneració digna (és a dir, no assistencial) però seria un senyal i, sobretot, un rearmament moral a l’hora de demanar col·laboracions –d’empreses i institucions- més substancials.

Sé que s’anuncia que hi ha converses perquè el Fet continuï, en altres mans. Com que no sé quines són, no puc jutjar-les, però d’entrada se’m fa molt difícil imaginar el Fet sense l’entusiasme del Ricard Lahoz, i sense la cura –o potser sí, qui sap- de tot l’equip per la factura material de la revista (correcció lingüística, imatges, maquetació...) que em sembla impecable.

Creuarem el dits. Estrafent el que deien els monàrquics, el Fet ha mort, visca el Fet!

(imatge: la coberta del darrer número del Fet, per ara)

Llarga vida al Fet

 

El passat dimecres 13 vaig assistir a la festa del desè aniversari del Fet a Tarragona, una revista que cada dos mesos ens explica coses i gent de la ciutat (i, a més, vaig tenir l’alegria de saludar l’estimadíssima Teresa Batet, que a la seva quarta joventut no s’ho va voler perdre).

Ho he escrit més cops, aquí i en altres llocs: el Fet a Tarragona és, de molt, la millor publicació que es fa al Camp de Tarragona, i no m’atreveixo a dir que de tots els temps, perquè voldria dir un coneixement històric de la premsa que no tinc, però segur que és de les que més. Ho és per projecte editorial, pel que vol ser i és, però també -i no és poc- per qualitat tècnica. Em va semblar de justícia, i molt oportú, que tant a la revista com a la festa hi hagués protagonisme de les persones responsables d’aquesta factura tècnica: la correcció de textos, la compaginació, la maquetació, la il·lustració, i tot el que cal. El Fet, materialment, fa de bon llegir, també.

Cal dir que el ritme d’aparició –cada dos mesos- facilita aquesta cura. No ho podem comparar amb la urgència diària d’omplir trenta pàgines que tenen al Diari de Tarragona (o en qualsevol altre diari). Estic segur que hi ha corredisses, i gent que remuga perquè els qui passen abans s’han retardat, però segur que tenen, tots plegats, més temps. Per això, precisament, hem de ser exigents.

El Fet té una mirada optimista, cap a la ciutat i la gent, i això està bé, perquè ja en tenim prou, de desgràcies. Ens explica històries d’èxit, personatges interessants, i fins i tot, quan aborda temes complicats- la ciutat entre dos rius, o l’espai metropolità- ho fa amb una mirada amable. I he citat aquests dos dossiers perquè hi vaig participar amb molt de gust.

De fet, a l’acte de celebració, es va citar expressament aquesta voluntat de potenciar l’autoestima, sense renunciar a l’autocrítica. Jo crec que globalment se’n surten, però –no sé si per un esperit meu molt crític o molt rondinaire- estan passant la maroma. Crec que la línia que separa l’autoestima –necessària, sens dubte- i l’autocomplaença és una línia molt fina, com ara la que separa l’autocrítica de l’auto flagel·lació o del victimisme, unes actituds que, a Tarragona, tenim molt vistes. La sortida fàcil –i es veu perquè surt a moltes entrevistes- que “a Tarragona ens cal autoestima”, que ja es diu com a frase feta, no sempre ve acompanyada de la necessària autocrítica, potser perquè instal·lar-se en allò de “el profe em té mania” permet no assumir responsabilitats. No vull dir amb això que el Fet s’hagi instal·lat en aquesta manera de fer, però potser que ara que ja ha demostrat, amb escreix, que treballa l’autoestima, treballi també -també, no només- l’autocrítica que ja apunta en alguns articles, però que hauria de ser més clara i més incisiva.

Clar que la culpa no és del missatger, en un i altre cas. El Fet reflecteix el que passa a la ciutat, en tots els sentits, i això vol dir per exemple l’atenció que presta a la festa, -i això està bé- però també la debilitat de la societat civil tarragonina, especialment la civil de veritat, és a dir, no paraoficial, no depenent poc o molt dels pressupostos públics, i  no (tan) autocomplaent.

No voldria que això semblés una desqualificació del Fet. Em refermo en l’afirmació inicial, que és la millor publicació de Tarragona. No m’hi sobra res, del que hi ha; si de cas, m’hi falten coses, i crec que està en condicions de fer-les tan bé com fa les que ja fa.

Llarga vida al Fet, doncs.

 

In memoriam, Quim Vendrell

 

Ens ha deixat, massa d’hora, en Quim Vendrell, tarragoní polifacètic, fotògraf, per sobre de moltes coses, responsable de les edicions del Port de Tarragona, tarragoní militant, i amb una llarga trajectòria política i sindical.

Va ser en aquesta llunyana faceta sindical que el vaig conèixer; aleshores ell a la Banca Catalana de la Rambla Nova, en una opció sindical més catalanista que sindical. Vam fer el que vam poder que, per part meva, no va ser gran cosa, ho reconec, però sí una bona relació personal, amb l’enyoradíssima Gemma i ell.

Més endavant, vam coincidir uns quants anys militant en l’esquerra nacional, i fent feina de segona fila. A la vegada, i en la seva faceta de fotògraf -d’excel·lent fotògraf- va fer algunes de les fotos que il·lustraven l’autoedició que vaig fer dels meus articles, una edició impecable a mans del també enyorat Lluís Miquel. Veritablement, unes edicions de luxe per les mans i el talent que les van fer.

Sé que aquests darrers anys col·laborava en les tasques de socialització en català per a nouvinguts, una feina imprescindible en clau ciutadana, que va molt més enllà -tot i que també- de l’extensió de l’ús social del català.

Malgrat que és una expressió molt usada, pel seu origen li escau especialment: que la terra et sigui lleu, Quim. 

Sobre demografia i demagògia en la campanya electoral

 

En una entrevista al Diari de Tarragona, l’alcaldable ex-Ciutadà, ara dizque socialista, afirma:

“Hemos perdido 1.500 habitantes en el último año, la gente ve pérdida de oportunidades y eso puede frenar inversiones.”

Com que em molesta molt la demagògia i el fer anar dades falses -de tothom, no només d’aquest- algunes informacions:

La població oficial de Tarragona a 1 de gener de 2022 -la darrera xifra oficial- és de 134.883 habitants. A 1 de gener de 2021 era de 135.436 habitants; una pèrdua, doncs, de 553 habitants, no de 1.500.

Per si Viñuales no ho sap, hem passat una pandèmia. Això ha suposat un augment de la mortalitat, una baixa -encara més- de la natalitat, i una frenada de la immigració, que és -la immigració- el principal factor de creixement de Tarragona.

Això no només ens passa a nosaltres, i Rubén Viñuales -o qui li escrigui les respostes- faria bé de mirar més enllà. Les ciutats catalanes de més de 50.000 habitants (Barcelona exclosa) -que és amb qui és raonable comparar-se- van tenir comportaments similars. De les 22 ciutats, 14 van perdre població en el període 2021-2022, i Tarragona és la quarta en percentatge (-1,18%) després de Santa Coloma de Gramenet (-2,04%) l’Hospitalet de Llobregat (-1,46%) i Sant Boi de Llobregat (-1,34%). Si jo raonés com Rubén Viñuales (cosa que, afortunadament, no faig) assenyalaria que les tres ciutats tenen alcalde socialista. Però no.

Si mirem una mica més lluny en el temps, i comparem amb dades d’abans de la pandèmia, d’1 de gener de 2019, en el període 2019-2022 hi ha cinc ciutats que han perdut població: Sant Boi de Llobregat (-1,46%) Santa Coloma de Gramenet (-1,04%) Manresa (-0,34%) Cerdanyola del Vallès (-0,2%) i Mollet del Vallès (-0,05%). Vaja, quatre alcaldies socialistes; que, com abans, no vol dir res. En el mateix període, Tarragona guanya 368 habitants, un 0,27%.

A partir d’aquí, moltes interpretacions possibles, que han de tenir en compte els components del creixement -ja ho he dit, la migració- i el detall (quanta gent i quina marxa; quanta gent i quina ve) que van molt més enllà dels valors absoluts, si el que volem és conèixer bé la ciutat.

Fer anar la demografia de manera demagògica és un mal negoci quan hi ha dades contrastables. La mentida o la ignorància conscient també són desaconsellables per a la salut democràtica.

Un altre cop (i els que calgui) sobre la Ciutat de repòs i de vacances (i contra el feixisme a Tarragona i arreu)

 

Divendres hi va tornar a haver soroll, al plenari de l’Ajuntament de Tarragona, amb motiu del futur de la Ciutat de repòs i de vacances. Cap novetat: veïns (alguns) de llevant, protestant contra no se sap ben bé què (sí que se sap: contra qualsevol cosa que els suposi -segons ells- menys tranquil·litat) malgrat que la proposta repetida fins a la sacietat és la d’alberg juvenil, com qualsevol de la Xanascat (la xarxa d’albergs de la Generalitat). Que l’alberg -la Ciutat de repòs i de vacances- podrà acollir menors amb necessitats socials?. Naturalment que sí. Com tots els albergs. I amb tot el dret, a veure si pel fet de ser un col·lectiu amb necessitats específiques no hi podran anar? Al contrari, potser encara cal més que hi siguin acollits que no altres col·lectius (missatge, per cert, que sempre trobo a faltar quan es respon a aquesta trepa d’energúmens).

Per si algun despistat pensa que exagero, n’hi ha prou amb llegir un fragment del discurs del portaveu de la plataforma (per cert, un ex-regidor del PP) que diu:

«la decisión de colocar un albergue en nuestra Ciudad Residencial traerá a 550 personas de dudoso comportamiento, vaya, lo que se dice vulgarmente ‘Lo mejor de cada casa’, que traerán, como poco, violencia, robos, ocupación de viviendas, por lo que dejaremos de ser la tranquila y feliz ciudad que todos conocemos».

De moment, la tranquil·litat la trenquen ells, però això és igual, forma part de la llibertat d’expressió, i la defensaré -la llibertat- per a tothom. Les mentides, no. És mentida -és odi- el que diuen. I també és mentida aquest mantra que no els escolten ni els donen informació. Hi ha hagut trobades, més d’una, del Govern i de l’Ajuntament amb el conjunt d’associacions de veïns de Llevant. Que no els diguin el que volen sentir, que no els comprin aquest discurs d’odi, no vol dir que no se’ls hagin escoltat ni els hagin informat.

Però, és clar, es poden sentir envalentits per la condescendència, la complicitat, o la manca de critica d’una part de les forces polítiques de la ciutat. Més enllà de la manca de contundència que ja he expressat moltes vegades, els partits més a la dreta han tingut una actitud benèvola, que, a sobre, ha estat ratificada -per activa (reunió) i per passiva (manca de rebuig)- pel cap de llista del PSC i ex-C’s. Que s’ho pensi bé, el PSC -o el que en queda-: quan s’alimenta el discurs de la ultradreta, qui se’n beneficia és la ultradreta.  

I un tema colateral: que, al mateix plenari, coincideixin en les maneres -les males maneres- aquests propagadors de l’odi i el comitè sindical (no sé si es diu així) de l’empresa de la neteja a Tarragona, hauria de fer pensar els sindicats. Potser hi ha més coses en comú de les que sembla, i, segur, de les que cal.

No anem bé, gens bé.

Els habitatges del Ministeri de Defensa

 

 

Un dels tristos privilegis de l’edat, i d’haver fet unes quantes coses, és que tens batalletes per explicar. Arran de la indecent subhasta d’ofertes d’habitatges que estem veient, hi ha alguna cosa que vull explicar.

Ara mateix el president del govern espanyol ha promès 20.000 habitatges en sòls del Ministeri de Defensa. Deixo de banda que, quan sento una promesa quantificada així –la que sigui i de qui sigui- sempre penso en allò dels 800.000 llocs de treball que va prometre el PSOE l’any 1982 (spoiler: no hi van ser). Doncs el mateix, ara, amb l’habitatge (o el 2011: el PP prometent tres milions de llocs de treball).

Això dels habitatge en sòl del Ministeri de Defensa, a Tarragona, té la seva història. A mitjans dels anys noranta, es va acordar la cessió de part dels terrenys de l’avinguda Catalunya, on ara hi ha el campus Catalunya de la URV. Els ocupava el regiment d’infanteria Badajoz 26. El tracte amb l’ajuntament –aleshores governat per Joan-Miquel Nadal, amb majoria absoluta- va consistir en la cessió de part de la finca, que al seu torn seria cedida a la URV, i en la requalificació de la resta per a habitatges.

Aleshores jo tenia més activitat política a la ciutat, i vam impulsar una proposta que una part significativa d’aquest sòl requalificat fos reservat a habitatge protegit, especialment per a joves. Es va presentar una proposició no de llei al Congrés de Diputats, en aquest sentit... i la majoria del Congrés –majoria absoluta del PSOE- la va rebutjar (recordo perfectament el paperot d’estrassa del diputat socialista que va “argumentar” el rebuig de la proposició).

Calia compensar el Ministeri de Defensa amb aquesta requalificació?. A veure, l’exèrcit va obtenir aquells terrenys, els anys quaranta, cedits per l’Ajuntament de Tarragona, a canvi de la caserna que ocupava l’antic convent de Santa Clara, on ara hi ha la plaça Jacint Verdaguer. A la vegada, aquesta caserna la van obtenir en el procés de desamortització del 1837. O sigui, que no els va costar un duro. L’exèrcit, a la ciutat de Tarragona, no ha pagat per aquestes casernes, però per la darrera en va treure un bon rendiment econòmic. Va cedir uns terrenys que els havia cedit la ciutat, però va exigir una requalificació milionària... d’uns terrenys que també els havien cedit, i sense fer el més mínim gest (i l’Ajuntament tampoc no ho va exigir) per reservar sòl per habitatge protegit.

De manera que la credibilitat que em mereix aquest anunci d’ara és tirant a baixa. Com la dels 800.000 llocs de treball, de fet.

(imatge: el ccampus Catalunya i, al fons, els habitatges en qüestió)

 

Tarragona creix... en ximpleria

 

En tota campanya electoral sol haver-hi elements estranys. Candidatures estrambòtiques, propostes exòtiques, personatges que semblen sorgits d’un altre planeta... de vegades amb resultats sorprenents: Manel Valls, Ariel Santamaria, el Grup Independent Freixes (aneu a Google i sabreu què és) i això ara mateix sense fer valoracions polítiques, només atenent el caràcter diferent. Això podria tenir un aspecte positiu, quan és aire fresc trencador, però sovint no ho és, i, o és estrafolari, o acaba essent aire resclosit i pudent.

Ara mateix, a Tarragona, hem tingut un d’aquests elements estranys. Una associació anomenada “Tarragona creix” s’ha presentat en societat –tot i que em sembla que ja deu estar tramitant la liquidació- amb una campanya, Stop Decadència, i fent les habituals crides sobre capitalitat. Ho ha fet, a més, amb d’una manera absolutament indecent, amb imatges de refugiats, i amb uns arguments quinta essència de la caspa tarragonina de sempre (i, per cert, excepte el nom de l’associació, ni un mot en català).

Com he dit, sembla que haurà estat una campanya fugaç. Les entitats mes o menys adherides –Cambra de la propietat urbana, la patronal CEPTA, i l’associació de botiguers Via T- s'han apressat a desmarcar-se'n, i ara quedaria saber si hi ha algú més, a banda del portaveu Jaume Climent (ex-C's i ara PP, quines coses; una trajectòria -sobretot la de la C- que potser ajuda a explicar l’aire barroer, insultant, i passat de voltes de la campanya).

Però tenim unes quantes incògnites, encara. La primera, i més important: això, qui ho paga?. No crec –no vull creure- que ho hagin pagat aquestes entitats que ara han fet marxa enrere, sobretot quan en algun cas sembla que va ser una adhesió personal d’un president i no de l’entitat; i, en tot cas, vull creure que CEPTA i Cambra controlen millor les seves despeses. Perquè, és clar, la campanya que hem vist –millor, que hem començat a veure- no sembla barata: rètols en plafons al carrer, pàgines senceres en premsa escrita, el mateix disseny de la imatge de l’associació i de la campanya... hi ha diners. D'on han sortit?.

Però aquesta merda de campanya em genera, almenys, dos comentaris més.

En primer lloc, un dels arguments adduïts per aquesta “decadència” és la quantitat de gent de la ciutat de Tarragona que va a viure a Salou, Vila-seca, Altafulla, i altres poblacions del voltant. M'empipa molt la frivolitat i la mala intenció que hi ha en això, sobretot perquè és un fenomen real, no recent, que he treballat en estudis sobre urbanisme a Tarragona, i em fa molta ràbia que ara algú pugui pensar que m’apunto a aquesta colla d’indocumentats.

Anem per parts. Que Tarragona ha “expulsat” població (o s’ha donat aquesta marxa de gent) per insuficiències en l’oferta d’habitatge és cert, i és un tema que ens hauria de preocupar. Els creixements del Catllar i dels Pallaresos, que han quadruplicat i septuplicat la població en els darrers vint anys, no s’expliquen si no és per aquesta emigració interna. Però, és clar, culpar d’això a un futur POUM, quan és un fenomen que s’ha donat de forma continuada en el passat, són ganes d'enganyar la gent.

Perquè ens en fem una idea, entre 1992 i 2021, Tarragona va rebre 24.446 persones provinents de la mateixa comarca; en el mateix període, en van marxar -també a la mateixa comarca- 37.207. Números canten. I tots coneixem gent que han anat a viure a Salou, a la Secuita, als Pallaresos... no és cap secret. Però ha passat aquests darrers trenta anys, i això no és, no pot ser, responsabilitat d'un POUM que encara està per formular, no fotem. Una altra cosa és creure que l'avanç de POUM que coneixem no tracta prou, o prou bé, aquesta qüestió en les seves bases i en les seves propostes, i així m'ho sembla a mi, però sense dramatismes, amb dades, i amb ganes de debatre-ho amb serietat i no amb aquesta demagògia repugnant.

La segona qüestió té a veure amb el crèdit que sembla que encara té aquest victimisme de capitalitat, aquest fer el ploramiques i que no ens estimen, no ens respecten i no pintem res. Això també ve de lluny, i m'atreviria a dir que forma part de la cultura política dominant a la ciutat, per sobre i a través de totes les sigles, i alimentada per una caspa indestructible de forces vives i d'alguns mitjans de comunicació. Té, ha tingut, diverses expressions, des d'allò del “Mou-te!” fins a la tonteria del Barcelunya del PP (que, per cert, ara que és candidat per Barcelona, l'Alejandro ja no ho diu tant, ves quines coses). Però, de la mateixa manera que el jacobinisme sembla inherent a la cultura política francesa, que el parlamentarisme ho és a l'anglesa, o que el federalisme ho és a l'alemanya, em temo que aquest victimisme, en diverses expressions i graus, ho és a la tarragonina.

Ens hauríem de preguntar, no si “som capital”, que sembla que és el que obsessiona a alguns, sinó si sabem fer de capital, que és molt diferent. I fins i tot què entenem per capital. Quan això es tradueix en la voluntat de ser seu de govern, i de serveis, i fer que la gent -fins i tot aquesta que marxa- no tinguin més remei que venir a Tarragona; quan hi ha una mena d'atac de banyes quan algú altre té un determinat servei; o quan, per simple càlcul polític -i això és el més lamentable, que doni dividends polítics- s'invoca una pretesa pèrdua de capitalitat, vol dir que aquest exercici és fals, o dolent. Recordo que, poc després d'un canvi de govern municipal, als tres mesos, la nova oposició i abans govern ja va acusar “que es perdia capitalitat”. Em preguntava jo aleshores quina bírria de capitalitat era aquesta que es perdia en tres mesos de govern municipal, i amb les vacances pel mig...

La necessitat obsessiva d'alguns per a proclamar contínuament aquesta condició només vol dir, per mi, una expressió d'inseguretat, quan no un complex d'inferioritat, que es dissimula marcant paquet. A veure si entenem que capitalitat vol dir ser generós amb el conjunt, que és -la generositat- privilegi dels forts. Ser capital només per rebre, per acaparar serveis, o, pitjor, per regatejar-los als altres, és ser miserable, poruc, i mesquí.

Fa uns anys, arran del desgraciat debat sobre la llei de vegueries, vaig publicar un article sobre la qüestió (el podeu veure AQUÍ) Rellegit ara, tretze anys llargs després, no hi he d'afegir res.

Cansa molt, tot això, la veritat.

(imatge: la presentació, amb els ex (ex de C,s i ex de la Via T). La poso cap per avall perquè és el que es mereixen, com Felip V, per voler incendiar Tarragona)