Al seu dia, ara ja fa prop de vint anys, vaig tenir un cert
paper -amb molta més gent- en el que va acabar essent l’Anella Verda de
Tarragona, en els termes en què està -estava!- al POUM. Això, és clar, no em
dona -pobre de mi!- cap dret de vet ni res que se li assembli, ni pretenc que m’hagin
de fer més cas, però ho dic perquè s’entengui que tingui un cert interès en
notícies al voltant de l’Anella.
De fet, altres cops he manifestat el meu desacord amb la
confusió entre parlar de l’Anella Verda com a concepte, com a element singular
al territori, i parlar-ne en tant que categoria legal del POUM. No són
exactament el mateix, i faríem bé de separar-ho. De fet, a la regulació que es
va fer al POUM, es deixava tot molt obert, amb la voluntat d’aprofundir amb un
o més instruments específics, des de la consideració que l’Anella Verda comprenia
sòls amb condicions -ambientals, legals, de context- molt diverses, i que era millor
anar peça per peça. Després, les coses... han anat com han anat. I el fet és
que, ni de manera unitària ni de manera segmentada, no tenim un desplegament legal
del que suposa la condició d’Anella Verda. Què hi farem.
Ara ens trobem amb una iniciativa, de nou camps de futbol, un
aparcament amb capacitat per a 300 vehicles, una estació depuradora i un
edifici de mil metres quadrats per a una residència, a més de les graderies i
els vestidors, i una instal·lació de 200 plaques fotovoltaiques i una piscina. Tot
plegat, sobre unes 33 ha de sòl (extrec les dades de la premsa; si hi ha alguna
errada, agrairé molt la correcció).
Una instal·lació d’aquest tipus pressuposa unes necessitats
de mobilitat importants, que ja ens podem imaginar que no seran cobertes pel
transport públic; ni per oferta en condicions, ni per voluntat dels usuaris.
Entrarem ara en una batalla legal, però crec que hi ha algunes
coses que ja han fallat, més enllà de la manca de definició del tractament dels
espais -en plural- de l’Anella Verda.
La instal·lació es faria sobre sòl no urbanitzable. En aquesta
mena de sòl, que, com el seu nom indica, és aquell que, d’entrada, no es vol
que sigui ocupat, s’hi permeten algunes activitats, d’acord amb l’article 47 de
la Llei d’urbanisme (per cert, un dels articles més grapejats i modificats de
la llei, per a desgràcia dels qui ens hi dediquem). Què diu aquest article? Al
punt 4 diu:
“4. El sòl no urbanitzable pot ésser objecte d'actuacions
específiques per a destinar-lo a les activitats o els equipaments d'interès
públic que s'hagin d'emplaçar en el medi rural. A aquest efecte, són d'interès
públic:
a) Les activitats col·lectives de caràcter esportiu,
cultural, d'educació en el lleure i d'esbarjo que es desenvolupin a l'aire
lliure, amb les obres i instal·lacions mínimes i imprescindibles per a l'ús de
què es tracti.”
Primer problema: “obres i instal·lacions mínimes”. Mínim
quant és? Perquè, és clar, això és com allò del pop i l’animal de companyia. Crec
que ens trobem un cop més en un cas en què es vol fer passar per la llei molt
més del que la llei preveia. Això passava -de fet, encara passa, però s’hi ha
posat un cert remei- amb el cas dels càmpings. Històricament, l’ús de càmping
era -és- dels admesos al sòl no urbanitzable. S’entenia, i hi ha una bona part
de raó, que la naturalesa del càmping és l’activitat en un medi natural. Això
no generava cap problema, mentre el càmping era un espai on es plantaven
tendes, i un racó amb lavabos i dutxes, i la caseta del porter-noi dels
encàrrecs. Clar, quan vam començar a tenir càmpings amb bungalous de dues
habitacions, cuina-menjador i lavabo, amb restaurant, supermercat, piscina, camp
de jocs, aparcament, discoteca, i no sé què més, això del medi natural i el sòl
no urbanitzable ja no anava ni amb rodes. Per això es va fer -que no és una solució
definitiva, però ajuda- un pla director urbanístic de les activitats de càmping,
per a posar una mica d’ordre.
I ara crec que ens trobem en un cas similar, que l’epígraf “activitats
esportives de caràcter col·lectiu” és una mena de calaix de sastre que ho
aguanta tot. Podem posar-hi remei? Més enllà del que dirà el POUM, que té
capacitat per a ser més restrictiu si vol, potser podríem pensar en actualitzar
i completar el MIEM, el Mapa d’instal·lacions i equipaments esportius
municipals, un instrument legal que permet posar una mica d’ordre, i no anar a
remolc d’iniciatives privades. Ho dic, especialment, perquè la llei d’urbanisme
parla d’interès públic, i aquí hauríem d’afinar una mica més sobre quina mena d’instal·lacions
esportives -com a servei, no com a negoci- volem al terme.
En tot cas, tinguem en compte que sovint parlem d’actes
reglats, aquells en els quals no cap la discrecionalitat. No em sembla que
sigui del tot -del tot, una mica sí- el cas. Al capdavall, la llei també diu
(article 47.9):
“El sòl no urbanitzable no pot ésser dedicat a usos que,
atenent els valors que el pla d'ordenació urbanística municipal protegeix o
preserva i les finalitats que persegueix, en transformin la destinació o la
naturalesa o bé lesionin o impedeixin la realització dels dits valors i
l'assoliment de les dites finalitats.”
Si els terrenys són inclosos en la categoria “Anella Verda”
del POUM, ho tinc molt clar. Si només pertanyen a una difusa anella verda que s’usa
com a etiqueta per a tot, caldrà esforçar-s’hi una mica més.
En tot cas, però, aquestes coses passen quan no es fan tots
els deures i no s’aprofiten totes les possibilitats existents per a preveure. Prenguem-ne
nota.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada