Aux armes, citoyens!!!!

 

Escric això mentre a França estan votant. Llevat de sorpreses, esperem un augment important de RN, l'ex Front Nacional, que ha canviat de nom i de to, però no d'idees. Per fer-se’n una idea, aquí un rètol de l’Action Française -el feixisme descarat- absolutament antisemita (On s’és vist que un bretó sigui tan bo com un jueu! Això és insultar els bretons!) i que acaba amb allò de “França per als francesos”, que és el nucli dur de la propaganda de l’escòria feixista del RN (i, per extensió d’unes altres escòries, com VOX o Aliança Catalana).

 

 

El que passi després, encara no ho sabem. Els escenaris van des d'una majoria -absoluta o suficient- de RN, i una cohabitació entre Macron i Bardella (parèntesi: sense voler caure en un edatisme invers.. de veritat algú creu que amb 28 anys i sense experiència laboral fora de la política -cosa que també passa, i massa, per aquí- està capacitat per a ser primer ministre de França)?) o a una majoria alternativa a construir entre el Front Popular i les restes del macronisme. O, fins i tot, a un govern tècnic -eufemisme de govern de dretes que es considera al marge del control parlamentari- durant un any, i noves eleccions. Cap dels tres augura bons temps per a França.

La cohabitació entre una presidència d'un color i un govern/majoria parlamentària diferent té una certa història, a França. El primer cop que es va plantejar va ser el 1978, quan semblava que la Union de la Gauche -aleshores encara més o menys viva- podia guanyar les eleccions legislatives. Hi va haver un cert pànic a la dreta, i el president Giscard va anunciar que, si això passava, es consideraria en una mena d'exili interior, i es reclouria a Rambouilllet -una de les residències de la reial presidència republicana de França- de forma una mica teatral, com el mateix Giscard. Finalment, però, la dreta va guanyar per la mínima, la Union de la Gauche es va desfer, el PSF va entrar en crisi, i no hi va haver cohabitació.

Més endavant, a mitjans dels vuitanta Éduard Balladur, factòtum del gaullisme del RPR (el Rassemblement -paraula i concepte magnífics de França- pour la République) va publicar un article avançant que això podia passar. Immediatament es va generar un intens debat, en el qual la dreta, veient-se guanyadora -com va ser- avançava tota mena de desgràcies si es donava una cohabitació, i exigint la immediata dimissió del president Mitterrand. Naturalment aquest, que era gat vell, va dir que ni parlar-ne, va nomenar primer ministre Jacques Chirac, i es va dedicar a fer-li la vida impossible, cosa que sabia fer molt bé. Però el més important és que es va trencar el tabú de la cohabitació. La segona, el 1995, amb Balladur primer ministre i un Mitterrand vell, malalt i de retirada, va ser molt més tranquil·la i va instal·lar aquesta pràctica en el guió de la República.

La tercera cohabitació va ser una sorpresa. El 1997, Jacques Chirac, finalment president de la República, va dissoldre l'Assemblea, on tenia una majoria abassegadora, amb la idea d'assegurar-se tot el mandat presidencial. La sorpresa va ser que una heteròclita majoria progressista va guanyar les eleccions, i es va imposar un govern de Lionel Jospin, amb Chirac -que no tenia l'habilitat d'intriga i maniobrerisme de Mitterrand- fent de reina mare.

Tindrem ara una cohabitació? Tot sembla indicar que sí, perquè la majoria macronista, que ja era relativa, és ara impossible. Macron haurà de conviure amb una majoria de RN -que no està gaire clar que hi sigui- o amb una majoria encapçalada pel Front Popular i participada pel macronisme, com a soci menor.

Aquesta operació del Front Popular, amb apel·lació explícita a l'antecedent del Front Popular del 1936, ha estat una bona iniciativa des del desolador panorama de les esquerres franceses. Ha faltat, ara, la intel·ligència tàctica del PCF del 1936 que, conscient que generava molts recels, va renunciar a ser present en un possible govern, com així va ser. Melenchon i la França Insubmissa, que tenen si fa no fa aquest mateix paper de papus en una part de la societat francesa, no han tingut la intel·ligència i la generositat d'assumir un paper secundari -que no absent- d'un possible govern, per a facilitar el transvasament de vots dels al·lèrgics al RN i a la França Insubmissa a la vegada.

En tot cas, la mateixa formació del Front Popular, amb tota la precipitació i totes les incògnites i contradiccions que té, és una de les millors notícies que ens ha donat l'esquerra a Europa fa anys. Si d'això en sortís, a més d'un govern més o menys apanyadet, un procés de reflexió sobre l'esquerra al segle XXI, sobre la millor manera de parar la ultradreta, que no és, només, dir que no passaran i fer cordons sanitaris, sinó afrontar els reals problemes de la gent, i desemmascarar la mentida i la hipocresia de la ultradreta amb solucions imaginatives, positives, i lluny de l'arrogància, la superioritat moral, i la miopia d'aquesta pseudo esquerra bobo que tenim; si féssim tot això, estaria molt bé.

I si no, de moment, que el RN es quedi (per ara, ja veurem més endavant) amb un pam de nas, també estaria bé.  

(imatge: un dels molts rètols de propaganda del Front. Han tingut la bona pensada de fer una crida al món del disseny, i hi ha veritables meravelles; les podeu veure aquí  http://24x36.art/)