Gràcies, Ernest

 

Vaig conèixer Ernest Maragall fa una colla d’anys; si no m’erro, devia ser el 96 o 97. Aleshores s’estava fent la Carta municipal de Barcelona, que acabaria sent llei el 1998. Era l’època que ERC s’havia quedat sense representació a l’Ajuntament de Barcelona, pel transfuguisme de Pilar Rahola, i el govern municipal depenia d’aquests dos vots, de manera que havia de fer equilibris. Perquè, a la vegada, era l’època de l’olivera italiana, una mena d’entesa de partits que també va tenir el seu moment a Catalunya (com el va tenir el new labour de Blair, o l’esquerra plural de Jospin; aquí ens apuntem a tot!) i el PSC, pensant en la Generalitat, volia estar bé amb l’ERC de Carod-Rovira.

La qüestió és que ERC de Barcelona no volia ser absent del debat de la Carta, i l’aleshores president, l’amic David Minoves, em va demanar si podia donar un cop de mà, des del punt de vista més tècnic, per negociar alguna aportació a la Carta, en el benentès que era més important el fet de ser admès com a interlocutor vàlid que no pas el que s’hi pogués influir.

Vam tenir, doncs, dues trobades amb Ernest Maragall, que era regidor, i que portava aquest tema. Les reunions van ser molt correctes,  crec recordar que, d’alguna cosa menor, ens van dir que sí, i ja està. Però recordo molt bé que en vaig sortir impressionat per la seguretat, pel to, pel control que tenia Ernest Maragall del tema. Sé que vaig pensar que, de gran, volia ser així, perquè sempre m’ha agradat més la sala de màquines que no pas la primera línia pública, i així m’imaginava jo que s’havien de fer les coses.

Evidentment ell no ho recorda -crec que molt després li vaig explicar- perquè només era una reunió més. És com quan el Messi et saluda, tu te’n recordes tota la vida però ell no.

Després el vaig veure al Palau de la Generalitat, on ell feia de secretari del Govern -un altre dels llocs que m’haguessin agradat-. No vam tenir tracte, perquè jo només era un matxaca del Conseller Primer i, per aquelles coses dels partits -ni que governin plegats- estàvem, no només en equips, en lligues diferents. Però recordo haver-lo vist anant a peu al Palau -res de cotxe oficial- amb una cartera que sobreeixia de papers, a primera hora del matí.

Ha estat aquests darrers anys que hem tingut una mica més de tracte, fent papers sobre això de la Catalunya sencera, i temes de base territorial però d’un abast més gran. Hi he reconegut perfectament aquell control del discurs, la mirada de llarg abast, molt més enllà de la política politicienne -aquella política intrigant, de baix nivell i nul·la moral que és la que l’ha fet plegar-.

Lamento molt que plegui, no només pel motiu -això dels cartells és una indecència impresentable, no té nom- sinó també perquè crec que, ni que fos en una segona línia, perdem -tots, el país- una veu autoritzada, algú que val la pena escoltar.

A les seves memòries “Oda inacabada”, Pasqual Maragall explica com els vuit germans Maragall anaven per parelles, ell amb l’Ernest. I diu:

“L’Ernest el veig del tot Maragall. Potser per això vaig dir un cop que l’autèntic Pasqual Maragall es diu Ernest. Per això i perquè bona part de la feina que se m’atribueix, tant a casa com en política, la va fer ell.”

Gràcies per tot, Ernest. Vull pensar que ens podrem tornar a trobar i, com sempre, al costat bo de la barricada.