Tarragona creix... en ximpleria

 

En tota campanya electoral sol haver-hi elements estranys. Candidatures estrambòtiques, propostes exòtiques, personatges que semblen sorgits d’un altre planeta... de vegades amb resultats sorprenents: Manel Valls, Ariel Santamaria, el Grup Independent Freixes (aneu a Google i sabreu què és) i això ara mateix sense fer valoracions polítiques, només atenent el caràcter diferent. Això podria tenir un aspecte positiu, quan és aire fresc trencador, però sovint no ho és, i, o és estrafolari, o acaba essent aire resclosit i pudent.

Ara mateix, a Tarragona, hem tingut un d’aquests elements estranys. Una associació anomenada “Tarragona creix” s’ha presentat en societat –tot i que em sembla que ja deu estar tramitant la liquidació- amb una campanya, Stop Decadència, i fent les habituals crides sobre capitalitat. Ho ha fet, a més, amb d’una manera absolutament indecent, amb imatges de refugiats, i amb uns arguments quinta essència de la caspa tarragonina de sempre (i, per cert, excepte el nom de l’associació, ni un mot en català).

Com he dit, sembla que haurà estat una campanya fugaç. Les entitats mes o menys adherides –Cambra de la propietat urbana, la patronal CEPTA, i l’associació de botiguers Via T- s'han apressat a desmarcar-se'n, i ara quedaria saber si hi ha algú més, a banda del portaveu Jaume Climent (ex-C's i ara PP, quines coses; una trajectòria -sobretot la de la C- que potser ajuda a explicar l’aire barroer, insultant, i passat de voltes de la campanya).

Però tenim unes quantes incògnites, encara. La primera, i més important: això, qui ho paga?. No crec –no vull creure- que ho hagin pagat aquestes entitats que ara han fet marxa enrere, sobretot quan en algun cas sembla que va ser una adhesió personal d’un president i no de l’entitat; i, en tot cas, vull creure que CEPTA i Cambra controlen millor les seves despeses. Perquè, és clar, la campanya que hem vist –millor, que hem començat a veure- no sembla barata: rètols en plafons al carrer, pàgines senceres en premsa escrita, el mateix disseny de la imatge de l’associació i de la campanya... hi ha diners. D'on han sortit?.

Però aquesta merda de campanya em genera, almenys, dos comentaris més.

En primer lloc, un dels arguments adduïts per aquesta “decadència” és la quantitat de gent de la ciutat de Tarragona que va a viure a Salou, Vila-seca, Altafulla, i altres poblacions del voltant. M'empipa molt la frivolitat i la mala intenció que hi ha en això, sobretot perquè és un fenomen real, no recent, que he treballat en estudis sobre urbanisme a Tarragona, i em fa molta ràbia que ara algú pugui pensar que m’apunto a aquesta colla d’indocumentats.

Anem per parts. Que Tarragona ha “expulsat” població (o s’ha donat aquesta marxa de gent) per insuficiències en l’oferta d’habitatge és cert, i és un tema que ens hauria de preocupar. Els creixements del Catllar i dels Pallaresos, que han quadruplicat i septuplicat la població en els darrers vint anys, no s’expliquen si no és per aquesta emigració interna. Però, és clar, culpar d’això a un futur POUM, quan és un fenomen que s’ha donat de forma continuada en el passat, són ganes d'enganyar la gent.

Perquè ens en fem una idea, entre 1992 i 2021, Tarragona va rebre 24.446 persones provinents de la mateixa comarca; en el mateix període, en van marxar -també a la mateixa comarca- 37.207. Números canten. I tots coneixem gent que han anat a viure a Salou, a la Secuita, als Pallaresos... no és cap secret. Però ha passat aquests darrers trenta anys, i això no és, no pot ser, responsabilitat d'un POUM que encara està per formular, no fotem. Una altra cosa és creure que l'avanç de POUM que coneixem no tracta prou, o prou bé, aquesta qüestió en les seves bases i en les seves propostes, i així m'ho sembla a mi, però sense dramatismes, amb dades, i amb ganes de debatre-ho amb serietat i no amb aquesta demagògia repugnant.

La segona qüestió té a veure amb el crèdit que sembla que encara té aquest victimisme de capitalitat, aquest fer el ploramiques i que no ens estimen, no ens respecten i no pintem res. Això també ve de lluny, i m'atreviria a dir que forma part de la cultura política dominant a la ciutat, per sobre i a través de totes les sigles, i alimentada per una caspa indestructible de forces vives i d'alguns mitjans de comunicació. Té, ha tingut, diverses expressions, des d'allò del “Mou-te!” fins a la tonteria del Barcelunya del PP (que, per cert, ara que és candidat per Barcelona, l'Alejandro ja no ho diu tant, ves quines coses). Però, de la mateixa manera que el jacobinisme sembla inherent a la cultura política francesa, que el parlamentarisme ho és a l'anglesa, o que el federalisme ho és a l'alemanya, em temo que aquest victimisme, en diverses expressions i graus, ho és a la tarragonina.

Ens hauríem de preguntar, no si “som capital”, que sembla que és el que obsessiona a alguns, sinó si sabem fer de capital, que és molt diferent. I fins i tot què entenem per capital. Quan això es tradueix en la voluntat de ser seu de govern, i de serveis, i fer que la gent -fins i tot aquesta que marxa- no tinguin més remei que venir a Tarragona; quan hi ha una mena d'atac de banyes quan algú altre té un determinat servei; o quan, per simple càlcul polític -i això és el més lamentable, que doni dividends polítics- s'invoca una pretesa pèrdua de capitalitat, vol dir que aquest exercici és fals, o dolent. Recordo que, poc després d'un canvi de govern municipal, als tres mesos, la nova oposició i abans govern ja va acusar “que es perdia capitalitat”. Em preguntava jo aleshores quina bírria de capitalitat era aquesta que es perdia en tres mesos de govern municipal, i amb les vacances pel mig...

La necessitat obsessiva d'alguns per a proclamar contínuament aquesta condició només vol dir, per mi, una expressió d'inseguretat, quan no un complex d'inferioritat, que es dissimula marcant paquet. A veure si entenem que capitalitat vol dir ser generós amb el conjunt, que és -la generositat- privilegi dels forts. Ser capital només per rebre, per acaparar serveis, o, pitjor, per regatejar-los als altres, és ser miserable, poruc, i mesquí.

Fa uns anys, arran del desgraciat debat sobre la llei de vegueries, vaig publicar un article sobre la qüestió (el podeu veure AQUÍ) Rellegit ara, tretze anys llargs després, no hi he d'afegir res.

Cansa molt, tot això, la veritat.

(imatge: la presentació, amb els ex (ex de C,s i ex de la Via T). La poso cap per avall perquè és el que es mereixen, com Felip V, per voler incendiar Tarragona)