Avui fa cent anys de l’assassinat de Salvador Seguí, el Noi
del Sucre. Un sindicalista excepcional, un personatge de la Catalunya convulsa
dels primers anys del segle XX. Algú que si Josep Pla no hagués estat un
reaccionari hauria d’haver figurat en la sèrie del Homenots (i potser que no hi
sigui, tenint en compte qui la va fer, és un orgull). És curiós que la
viquipèdia, a l’hora de dir la causa de la mort, diu “execució extrajudicial”. Una
forma curiosa d’amagar un assassinat.
Salvador Seguí no té encara, que jo sàpiga, una biografia
exhaustiva, com ara les que tenim de Cambó o de Tarradellas, molt recents. Hi
ha un llibre de Huertas Claveria –una garantia- que, amb molta honestedat, es
presenta com “materials per a una biografia”.
No sé si és perquè continua fent nosa tot el que
representava o, encara més, tot el que apuntava: articular el moviment obrer
català, de manera autònoma, però no deslligada de la realitat política; fer-ne
un actor imprescindible del canvi social; i fer-ho, tot, a partir de l’autoorganització
i d’un sentit crític que només és possible des del coneixement i des de la raó.
I al seu país i en la seva llengua.
Amb aquesta possibilitat, no és estrany que la dreta, la
patronal, la reacció –aleshores molt més bèsties que ara en les formes, i igual
que ara en els objectius- se’l volguessin carregar, però em sembla que també
resultava incòmode a altres expressions –o preteses expressions- de la classe obrera
més dogmàtiques, més rígides, més sectàries.
No podem fer història alternativa, però què hagués passat si
la CNT no hagués estat abduïda per la FAI? Què hagués passat si la confluència
entre moviment obrer i republicanisme que apuntaven Francesc Layret i Lluís
Companys (tots assassinats pels mateixos) hagués reeixit? Aquest país hagués estat
diferent?. Chi lo sa... però és bonic pensar-ho.
Ara, les circumstàncies no són les mateixes. La història no
dona segones oportunitats, i si es repeteix és, com deia Marx, com una farsa. Reproduir
plantejaments, llenguatges, formes de lluita, pròpies dels anys vint del segle
passat seria un error. Però potser no ho és del tot revisar objectius i preguntar-se
si no és vigent encara la necessitat d’unes classes treballadores –avui molt
més plurals i complexes que fa cent anys- organitzades i capaces de generar un
món diferent.
Salvador Seguí hi va deixar la vida. No crec que ningú ens
demani el mateix, com per no pensar-hi. Que la terra li sigui lleu.
Em fa gracia veure un sindicalista tant elegant. Bon article Robert
ResponElimina