Salvador Seguí, el Noi del Sucre

 

Avui fa cent anys de l’assassinat de Salvador Seguí, el Noi del Sucre. Un sindicalista excepcional, un personatge de la Catalunya convulsa dels primers anys del segle XX. Algú que si Josep Pla no hagués estat un reaccionari hauria d’haver figurat en la sèrie del Homenots (i potser que no hi sigui, tenint en compte qui la va fer, és un orgull). És curiós que la viquipèdia, a l’hora de dir la causa de la mort, diu “execució extrajudicial”. Una forma curiosa d’amagar un assassinat.

Salvador Seguí no té encara, que jo sàpiga, una biografia exhaustiva, com ara les que tenim de Cambó o de Tarradellas, molt recents. Hi ha un llibre de Huertas Claveria –una garantia- que, amb molta honestedat, es presenta com “materials per a una biografia”.  

No sé si és perquè continua fent nosa tot el que representava o, encara més, tot el que apuntava: articular el moviment obrer català, de manera autònoma, però no deslligada de la realitat política; fer-ne un actor imprescindible del canvi social; i fer-ho, tot, a partir de l’autoorganització i d’un sentit crític que només és possible des del coneixement i des de la raó. I al seu país i en la seva llengua.

Amb aquesta possibilitat, no és estrany que la dreta, la patronal, la reacció –aleshores molt més bèsties que ara en les formes, i igual que ara en els objectius- se’l volguessin carregar, però em sembla que també resultava incòmode a altres expressions –o preteses expressions- de la classe obrera més dogmàtiques, més rígides, més sectàries.

No podem fer història alternativa, però què hagués passat si la CNT no hagués estat abduïda per la FAI? Què hagués passat si la confluència entre moviment obrer i republicanisme que apuntaven Francesc Layret i Lluís Companys (tots assassinats pels mateixos) hagués reeixit? Aquest país hagués estat diferent?. Chi lo sa... però és bonic pensar-ho.

Ara, les circumstàncies no són les mateixes. La història no dona segones oportunitats, i si es repeteix és, com deia Marx, com una farsa. Reproduir plantejaments, llenguatges, formes de lluita, pròpies dels anys vint del segle passat seria un error. Però potser no ho és del tot revisar objectius i preguntar-se si no és vigent encara la necessitat d’unes classes treballadores –avui molt més plurals i complexes que fa cent anys- organitzades i capaces de generar un món diferent.

Salvador Seguí hi va deixar la vida. No crec que ningú ens demani el mateix, com per no pensar-hi. Que la terra li sigui lleu.