dimarts, 21 de febrer del 2023

"Uno de los nuestros"

 


En un episodi més de la degradació de la vida política que té lloc a tot arreu (i per tant, també a Catalunya) ara hem conegut que, en una reunió de treballadors del servei de neteja de Tarragona –reunió a porta tancada, no fos cas- el dirigent del sindicat convocant es va despenjar amb una arenga a favor d’un dels candidats a les properes eleccions municipals.

Que tothom –dirigents sindicals inclosos- tingui les seves preferències, i en faci campanya, no ha de ser motiu de crítica de cap mena. El problema ve quan això es barreja amb divergències sobre la negociació del contracte de la brossa i amb amenaces de vaga que ja no saps si són sindicals o per ajudar una de les candidatures. Deia Tarradellas, com a bon viatjant de comerç, que no s’havien de barrejar llibretes (les de cada client). No sé si llibretes, però aquí uns quants han perdut els papers.

Tot això s’ha sabut perquè la modernitat, en forma d’smartphone, ha possibilitat, via càmeres i micròfons, que el que abans era secret ja no ho sigui. De la mateixa manera que abans podíem fer el ruc al carrer sense que se sabés massa, i ara, si ho fem, als deu minuts hi ha una gravació a la xarxa, ara aquestes conxorxes i arengues ja no poden quedar secretes, i corre per les xarxes un àudio amb part de la penosa intervenció del personatge.

Més enllà de la pràctica mafiosa de la pressió sindical als serveis públics –tot un clàssic, que li preguntin a Carlo Gambino, que als anys seixanta controlava serveis públics de Nova York- que els mateixos sindicats s’haurien de preocupar d’eradicar (un altre dia hauríem de parlar de la necessitat d’aggiornamento dels sindicats, en general, i especialment de les formes de lluita als serveis públics) hi ha un aspecte, de l’arenga d’aquest sicari de via estreta, que em sembla significatiu. I deixo al marge que, a l’hora d’anomenar el regidor del ram, digui “Fortuni” per Fortuny, expressió d’un analfabetisme galopant que ja ens diu com és el personatge.

Quan ha de fer el panegíric del seu candidat, que no és altre que l’aventurer i absolutament insubstancial ex-cap de llista –dos cops, reincident- d’aquell residu polític tòxic anomenat Ciutadans, diu explícitament que és “un dels nostres, un de barri”.

De barri? Deixem de banda l’obvietat que tots som de barri, que és un tros de ciutat, de la mateixa manera que tots parlem un dialecte, que és una de les maneres de parlar d’una llengua. Però és segur que no és això el que volia dir aquest caciquet sindical. Volia dir –i va dir- que era del bons, dels que no són del centre de la ciutat –de Tarragona, ras i curt- que no són autèntics, que són de dretes, que són burgesos, o ves a saber què. És a dir, repesca aquell discurs tronat que havia generat imbecil·litats del tipus “el catalán, llengua de la burguesía” o, directament, els exabruptes lerrouxistes dels anys deu del segle XX o neolerrouxistes ataronjats de fa quatre dies.

Això, però, també és una mostra d’un fracàs col·lectiu, a Tarragona. Que discursos com aquest –i els que hi ha hagut, i els que vindran- puguin ser fets amb aquesta claredat vol dir que, quaranta-quatre anys després de les primeres eleccions municipals democràtiques no hem sabut encara construir una ciutat, i que la fragmentació –la dislocació- urbana generada durant el franquisme, tan física com social –si no més- continua vigent. Parlar d’uns “barris” oposats a uns altres, en una mena de bons i dolents, o, encara pitjor, d’uns “barris” bons oposats a una “ciutat” dolenta és, a més d’una ximpleria, un error gravíssim, i que es pugui fer demostra el fracàs de la construcció d’una Tarragona assumida per tothom.

En aquesta construcció fallida hi sobren, a més d’aquest patriotisme de barri oposat a la (resta de la) ciutat, les actituds condescendents i, en el fons, culpables, de determinades progressies acomplexades, que “van” als barris com si fossin missioners en terra de promissió. Recordo una entrevista al qui fou vicepresident –i, de fet, president- d’Òmnium Cultural, Marcel Mauri, que deia que, als barris (ell parlava de des Badalona, ciutat també complexa) no s’hi havia d’anar, sinó que s’hi havia de ser.

La construcció d’una ciutat diversa, plural, tensionada, amb contradiccions, amb la inevitable lluita social, però no enfrontada per orígens, vindrà de l’establiment de complicitats, de comunicació, d’aquella vivència de lluites compartides que assumeix Òmnium Cultural (un dels discursos més lúcids sobre això, al país). No vindrà de paternalismes condescendents, ni de ressentiments intoxicats per raó d’origen que no fan més que crear l’ambient propici als discursos de l’extrema dreta. Tampoc no vindrà de de proclames de “cosir” barris impossibles físicament i que no són cap garantia –més aviat el contrari, però és massa llarg per explicar-ho ara- del melting pot necessari. Tenim pendent, encara, generar un discurs de ciutat, més ampli, més generós, més integrador, que no passi només per unes senyes d’identitat tradicional tan dignes com limitades (i algunes una mica casposes) insuficients i en una sola direcció.

Mentre, haurem d’anar aguantant que “uno del barrio, uno de los nuestros” encara tingui recorregut. No anem bé.

Imatge: rètol de la pel·licula GoodFellas, aquì traduïda per "Uno de los nuestros". El muntatge que corre per les xarxes amb les cares dels implicats, ja el trobareu, si voleu. 


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada