Josep Maria Espinàs, in memoriam

 

La mort de Josep Maria Espinàs ens deixa sense un dels grans, i, segons com, sense el darrer dels grans. El darrer d’aquells que, després de la derrota, i quan la gent de lletres, en el sentit més ampli de la paraula, era al cementiri, a l’exili –exterior i interior- o a la presó, van agafar el relleu. Gent com Maria Aurèlia Capmany, Josep M. Ainaud de Lasarte, Joan Triadú, i el mateix Espinàs, que van fer –i molt bé- allò espriuà de “salvar els mots”.

Espinàs era un tot terreny (novel·la, llibre de viatges, articles, cançó, teatre...) i crec que, sovint, amb plena consciència d’omplir buits. És conegut que va deixar de cantar, amb els Setze Jutges, perquè, en paraules seves “ja n’hi havia que ho feien bé, i no es podia dissimular que jo ho feia malament”. Que no és del tot cert, que ho fes malament, però que il·lustra aquesta convicció que hi ha coses que s’han de fer, que són com un deure envers la col·lectivitat, i que, un cop la feina està feta –o, millor, engegada- ja es pot plegar i fer una altra cosa.

Aquesta manera de fer –ei, que només és la meva impressió!- em quadra molt amb l’origen d’Espinàs. A les seves memòries (o apunts de memòria) “El nen de la plaça Ballot” es defineix com un nen de pis, un producte típic de l’Eixample barceloní. Aquest entorn, i un origen familiar de classe mitjana, d’aquella menestralia més o menys il·lustrada, amb uns valors de respecte, de contenció, de no fer soroll... gairebé noucentistes,  si no fos que Espinàs també era capaç de facècies que demostraven un gran sentit de l’humor (en recordo algunes, amb Maria Aurèlia Capmany i un intercanvi de flors i cigars, o amb Miquel Porter Moix, al teatre).

Aquest sentit de la contenció, de la mesura, de la no complicació (que no és el mateix que la senzillesa i, encara menys que la lleugeresa o la frivolitat) es veu en la ingent obra d’articles diaris, sobre temes aparentment menors, dels quals sabia treure sempre una nova mirada. A la vegada, em sembla que el conjunt dels articles –molt de temps els vaig llegir a l’Avui, especialment en aquella darrera plana prodigiosa que reunia articles d’ell, de Montserrat Roig, i de Ramon Solsona- tenien un propòsit, no sé si volgut, trobat, o què, d’educació col·lectiva, d’il·lustrar unes pautes de conducta tolerants, amb ganes de veure i de conèixer, i poc estridents, però no indiferents. D’alguna manera, això el lligava amb un altre gran productor d’articles, Carles Soldevila, que, als Fulls de Dietari, publicats a La Publicitat, va intentar una tasca d’educació, de formació d’una burgesia –d’una petita burgesia- il·lustrada, culta, llegida, europea... i que també sen va anar en orris amb l’ensulsiada.

D’entre les moltes facetes de Josep Maria Espinàs, i em sembla que també amb aquella idea de “fer el que cal, quan toca, i després plegar per no molestar” hi ha una vessant política. Espinàs va ser candidat, a les eleccions al Parlament de 1980 –les primeres- per aquella magnífica aventura que fou Nacionalistes d’Esquerra, una formació que, com el PSUC, ha tingut una segona vida amb la molta gent i amb les moltes idees noves que s’han repartit per multitud de sigles. La il·lustració d’aquest apunt és l’anunci electoral, amb una quarteta d’impressió.  Deuria ser aleshores, en un acte polític poc després de les eleccions, o en el context de la Crida a la Solidaritat –no ho recordo bé- que va participar en un acte públic (al desaparegut auditori de Ràdio Tarragona, al carrer Unió, això sí que ho recordo bé) que em va dedicar un dels seus llibres.

 

Se’n va un dels grans, dels més grans. Tenim recanvi?