Dilluns passat vam presentar el número 100 dels Treballs de
la Societat Catalana de Geografia. L’ús de la primera persona del plural és
apropiat per més d’un motiu: soc soci de la SCG, els Treballs contenen un
article meu, i vaig prendre part en la presentació.
Em vaig fer soci de la SCG deu fer trenta-cinc anys, més o
menys. Sé que va ser després de llicenciar-me (tot i que ho hauria pogut fer
com a estudiant) el setembre de 1990, i ja n’era quan va tenir lloc el Primer Congrés
Català de Geografia, el 1991 (a Tarragona, el 12 de març de 1991). És una de
les (poques?) decisions encertades i de què no m’he penedit mai. He pogut
participar -menys del que voldria- de diverses activitats, he anat rebent
puntualment els Treballs (de fet, n’he buscat els volums anteriors, i ara només
me’n falten els números 7, 8, 9, 10, 11,
18, 19, 21 i 22; si algú els té i ja no els vol, ja sap) i també he tingut l’oportunitat de publicar-hi diversos
articles, i de col·laborar en algunes activitats, i m’ho he passat molt bé.
No conec la manera de funcionar, ni les publicacions, de les altres societats filials de l’Institut d’Estudis Catalans, i seria una temeritat que fes comparacions, però crec que la SCG és a la banda alta de la classificació, si és que n’hi ha, i els Treballs també. Hi ajuda, és clar, l’objectiu que els Treballs siguin una revista indexada, amb el que això comporta en termes de regularitat, requisits formals, qualitat dels articles... Però també feia molt de goig quan no hi havia aquest objectiu. Em recorda una mica el que deia fa poc parlant dels Estudis Altafullencs (AQUÍ) que tenien un alta exigència de qualitat, de fons i de forma.
Que una publicació com aquesta arribi al número 100, i que
hagi anat sortint durant quaranta-dos anys -amb algun període una mica menys
regular, però tampoc cap desgavell- és una raresa, a Catalunya, i diu molt a
favor de la SCG i, especialment, de la gent que ha portat la direcció i edició de
la revista, entre els quals els amics Jesús Burgueño i ara mateix en Joan
Alberich.
Aquest número 100 no té cap temàtica única, ni presenta cap característica
formal especial, més enllà de ser una mica més gruixut que els altres (més de
tres-centes pàgines). Té nou articles i una ressenya, a més d’un text de presentació.
Per cert, que quatre dels nou articles són obra de persones vinculades al
departament de Geografia de la URV. Que quedi clar que hi ha nivell, a casa!
Per si algú hi té interès, l’article que hi he publicat és
sobre la divisió territorial de la sanitat a la Catalunya republicana, un tema
que havia anat treballant de fa temps. El podeu veure AQUÍ . M’adono que, amb,
aquest, ja són tres (o dos o mig, que un era mes general) els articles publicats
als Treballs sobre temes de sanitat, més un capítol al llibre col·lectiu “La
nova geografia de la Catalunya postcovid” que també anava de sanitat. Una mena d’especialització
no buscada, que potser arrenca de quan, fa un grapat d’anys en Josep Oliveras em
va encarregar el capítol de salut del Programa d’actuació comarcal del
Tarragonès, potser confós perquè aleshores jo treballava a l’Institut Català de
la Salut (però en una feina molt burocràtica, i gens lligada a l’ordenació
sanitària). Casualitats de la vida.
Per a fer l’article em va caldre conèixer la proposta
sanitària de la Generalitat republicana. Al capdavall, la divisió estava al servei d’un
projecte, i, de fet, la llei és un mandat de la llei de bases de l’ordenació
sanitària aprovada uns mesos abans. Això em va permetre veure una política molt
ambiciosa i molt avançada per l’època, que prefigurava el que serien els models
sanitaris de la postguerra mundial, encapçalats pel Servei Nacional de Salut
britànic (vegeu “L’esperit del 45”, de Ken Loach, que ho explica molt bé). El pas
de la sanitat com a beneficència a la sanitat com a dret, la voluntat d’assegurar
una assistència sanitària amb caràcter universal, una estructura que assegurés
una cobertura mínima arreu del territori, atenent criteris de distància i de població
atesa... tot això ja es prefigurava a la Catalunya republicana. Val a dir que
amb l’impuls d’un Sindicat de Metges activíssim. És significatiu que, en els
tres dies que va durar la República catalana proclamada el 14 d’abril del 1931,
el Sindicat es dirigeix al flamant president, Francesc Macià, per a oferir “la
seva lleial i entusiasta cooperació en tot el que sigui organització i
desenrotllament de la sanitat, la higiene i la beneficència, oferint a aquest
objecte els serveis de la nostra organització”. El 23 d’abril -ja com a Generalitat
de Catalunya- se’ls encarrega “redactar la ponència per a l’estructuració de la
Sanitat-Higiene i Beneficència de Catalunya en tota la seva amplitud”. Voluntat
política, expertesa, i servei públic.
Pel que fa estrictament a l’organització territorial, la
llei crea 18 centres, amb un àmbit més o menys equivalent a les comarques, però
més reduïdes (el projecte de la Ponència de Divisió Territorial finalment
aprovat serà de 38 comarques).
No cal entrar a una absurda competició a veure quin és
millor, però sí assenyalar que, en el cas sanitari, la divisió es va fer amb un
propòsit clar i amb uns criteris moderns. També amb els inevitables dubtes a
les zones frontereres, amb poblacions que podien adscriure’s a un o altre centre,
i on acabaven pesant motius de costum, d’afinitat o el que sigui.
Sí que em sembla important assenyalar que el fet que els dos
processos de divisió -Ponència i sanitari- fossin en paral·lel, ens demostra -em
temo que encara cal demostrar-ho- que la divisió comarcal del 32, que és encara
la que tenim vigent en un alt percentatge, no és LA divisió, amb caràcter natural,
amb unes comarques eternes com si les haguessin creat el vuitè dia, després de
descansar. Això, que està molt clar per qualsevol que s’hagi dedicat una mica a
aquest ofici, em temo que no ho està per a molta gent, inclosa gent que
decideix -o hauria de decidir, que aquesta és una altra història- sobre la matèria.
Hi ha unes comarques, un mapa comarcal, que serveixen -o haurien de servir- per
a unes determinades coses. Hi podria haver un altre mapa i un altre tipus de
comarca, i si el país ha canviat des del 1932 -i em sembla que sí que ha canviat-
potser ens hauríem de pensar si caldria repensar el mapa i per a fer què; és a
dir, repensar, refer, l’organització territorial.
La tardor passada en vam parlar, a l’Institut d’Estudis Catalans (en vaig parlar AQUÍ) i el missatge clar era aquest, que l’organització territorial del país és encara una assignatura pendent, que als anys setanta, via Congrés de Cultura Catalana, se’n va parlar força, però que no es va avançar gaire; que els anys vuitanta, amb el conjunt de les lleis d’organització territorial, no es va resoldre bé; que després, l’any 2000, amb l’Informe Roca, tampoc no es va avançar; i que el nou Estatut del 2006, després de la massacre del Tribunal Constitucional tampoc no podia donar més de si mateix.
Si l’article serveix -com a modesta aportació- al coneixement
sobre l’organització territorial de Catalunya, de cara a nous debats i
propostes, em sentiré molt content. Haurà fet el seu servei.
Llarga vida, doncs, a la SCG i als Treballs. Hem fet els
primers cent números, ara cal fer els
següents cent, i més.
