Notes sobre el PLATER (1)

 

Tenim un debat sobre la taula, ara mateix: el Pla territorial sectorial d’energies renovables, el PLATER, que és a informació pública. Un pla esperat, del qual ja es parlava fa set o vuit anys -els plans, a Catalunya, són de gestació lenta, com els elefants- i sobre el qual, em temo, s’han posat massa expectatives. Algunes notes.

D’entrada, crec que, en matèria de renovables, tenim un problema de concepte. De fet, en vaig parlar  AQUÍ i no em repetiré: mentre per uns siguin vistes com una amenaça, i per uns altres siguin defensades amb l’arrogància perdonavides que gasten, serà complicat.

Ara bé, el debat actual és un altre. Ens hem passat molt de temps reclamant, des de totes bandes, una certa planificació, entesa com l’establiment d’unes regles de joc clares, des del convenciment -crec que compartit, en el fons- que no podem no tenir renovables, i que no poden anar a tot arreu de qualsevol manera. Així que benvingut el PLATER, que suposa un important canvi d’escenari. Benvingut, però, com deia Joan Fuster, pus tenim PLATER, vejam què diu. I moltes coses són en reacció a comentaris, valoracions, queixes, propostes, que he anat llegint i sentint en àmbits molt diversos.

 

1. Sobre la naturalesa del PLATER

Això ha de quedar molt clar. El PLATER és un pla territorial sectorial, no un pla urbanístic. I això vol dir que no classifica ni qualifica sòl. Els plans territorials sectorials neixen amb la llei 23/1983, de 21 de novembre, de Política territorial. Una llei envellida, obsoleta en alguns aspectes, però vigent.

I què diu, aquesta llei, sobre el planejament territorial sectorial? Doncs no gran cosa, però suficient pel que ens interessa. L’article 18 diu:

“1. Els plans territorials sectorials han de contenir una estimació dels recursos disponibles, de les necessitats i dels dèficits, territorialitzats en el sector corresponent. També han de contenir la determinació de les prioritats d'actuació i la definició d'estàndards i normes de distribució territorial.

2. Els plans territorials sectorials han de tenir com a àmbit d'aplicació tot el territori de Catalunya.”

D’això, se’n desprèn que l’objectiu dels plans territorials no és el de reservar sòl, classificar-lo i qualificar-lo. Això és propi dels plans urbanístics, i per això es preveu que aquests plans, els urbanístics, tinguin en compte els territorials, perquè es tracta de plans de naturalesa diferent.

Què correspon, doncs, als sectorials? El que diu la llei: territorialitzar la matèria objecte de planificació -en aquest cas, la producció d’energies renovables i, doncs, les necessitats de les infraestructures pertinents- en funció de les necessitats i de les disponibilitats (els dèficits surten de la diferència entre uns i altres).

El punt fonamental és la territorialització. Atès que l’àmbit d’aplicació del Pla és tot Catalunya, és evident que territorialitzar suposa aplicar aquestes càlculs -necessitats, disponibilitats- en unitats més reduïdes. Quines han de ser aquestes unitats? Això és, per mi, un dels punts més crítics del PLATER, i en parlaré més endavant.

El que em sembla especialment important, a partir de la naturalesa del PLATER, és que  no classifica ni qualifica sòl. L’assenyalament de zones prioritàries o de zones excloses no n’altera la classificació ni la qualificació urbanístiques, que és feina del planejament urbanístic. Sentia no fa gaire un destacat personatge polític criticant, amb tota la tranquil·litat del món, que el PLATER afectava terrenys dels municipis i els condemnava, per tota la vigència del pla, a no poder-hi fer res. O una mena de manifest que parla de “bloqueig  anticipat de grans superfícies de sòl”. Res d’això. El PLATER assenyala els sòls on és possible -amb més o menys graus de prioritat- la instal·lació de plaques fotovoltaiques o parcs eòlics. Això no implica que aquests terrenys quedin afectats a l’ús “energia renovable” per tota l’eternitat, ni tan sols per la vigència del PLATER.

De fet, el decret d’aprovació del PLATER diu, a l’article 20.1:

“Les previsions d’aquest Decret i la documentació tècnica amb caràcter normatiu del PLATER, en allò que no es preveu expressament en aquest article, tenen caràcter de directrius i recomanacions del planejament territorial per a l’autorització urbanística de projectes, d’acord amb el que estableix el Text refós de la Llei d’urbanisme, aprovat pel Decret legislatiu 1/2010, de 3 d’agost.”

Vol, dir això que, a l’hora d’avaluar si un projecte determinat és acceptable al sòl on es pretén situar, això s’ha de fer en funció del que diu el PLATER. O sigui, si es pretén instal·lar en un sòl que el PLATER diu que és no apte, el projecte -acollit a l’article 48 de la Llei d’urbanisme, activitats en sòl no urbanitzable- no hi podrà anar. I si és sòl apte, aleshores es podrà tramitar i, si escau, atorgar la llicència corresponent.

I, per cert, directrius i recomanacions són coses diferents. Si fem l’analogia amb la Normativa del planejament territorial -i el PLATER és planejament territorial- diu (extret del PTP del Camp de Tarragona, article 1.8; tots són iguals):

“Les directrius són disposicions que defineixen estratègies o pautes d’actuació que han de ser concretades en documents normatius de major detall, especialment pel planejament urbanístic.

El Pla fa, així mateix, diverses recomanacions que considera adients per a un desenvolupament positiu del territori però que entén sotmeses a les valoracions d’oportunitat o conveniència que l’administració competent pugui fer en el moment de l’actuació, amb el benentès que caldrà, quan s’escaigui, justificar en el projecte tècnic corresponent els motius pels quals no se segueixen les recomanacions del Pla.”

Directrius, doncs, a desplegar en planejament urbanístic. Recomanacions, que caldrà seguir o no i, en aquest cas, justificar perquè no.

Però resulta que el PLATER i el decret no especifiquen quina part del que diuen és directriu i quina part és recomanació. I això hauria de quedar clar.

Una altra cosa és com s’interpretarà la disposició transitòria primera del decret, que diu:

“En el procediment d’aprovació dels instruments de planejament territorial i urbanístic en tramitació en el moment de l’entrada en vigor d’aquest Decret, l’òrgan competent per aprovar-lo ha de prendre en consideració el contingut del PLATER i assegurar-ne la coherència amb aquest.”

Jo interpreto que això pot permetre que no s’aprovi un planejament que impedeixi aquest ús -el de renovables- quan el PLATER diu que hi ha zones aptes (i també a l’inrevés, és clar) però això no vol dir de cap manera que els sòls aptes -en les diferents condicions- queden afectats. A més, pot passar -de fet passa- que el sòl apte sigui molt superior al necessari per al cupo assignat a cada municipi (al marge de què em sembla això dels cupos, però ja en parlarem, d’això). Això vol dir que tot aquell sòl és apte, i que pot acollir renovables, però de cap manera afecta la totalitat del sòl a aquest ús. Salvant les distàncies, és semblant al sòl de protecció preventiva del planejament territorial, que pot ser classificat d’urbanitzable, però en unes determinades condicions -habitualment, de continuïtat amb teixits urbans existents- i amb les dimensions que fixa el mateix planejament al sistema d’assentament. O sigui: pots fer fins a x ha de sòl urbanitzable, i les has de situar en el sòl de protecció preventiva, però de cap manera tot el sòl de protecció preventiva és urbanitzable. De fet, mentre no hi hagi un nou planejament que en canviï la classificació, continua essent no urbanitzable.

I és que hem de tenir en compte que el planejament és molt efectiu en allò que no es pot fer, però no en el que es pot fer. Quan el PLATER diu que un sòl és no apte per a renovables, no ho és i ja està, i el planejament urbanístic, sigui per la via directa -és a dir, quan el planejament general classifica i qualifica- o sigui per la via indirecta -quan es tramita com una activitat en sòl no urbanitzable- ho ha de respectar directament. Però quan el PLATER diu que un sòl és apte, només vol dir que pot, falta que algú ho promogui i que ho faci correctament, és a dir, seguint les condicions i tràmits del PLATER i els altres que siguin aplicables.

Naturalment hi haurà qui ho veurà com una complicació més; que pensarà que el PLATER hauria d’haver estat més expeditiu, dir “aquí sí, aquí no” i tirar milles, i que no hi hem guanyat gran cosa. I té una part de raó, però aleshores hagués calgut una altra mena de pla, aquest sí urbanístic. De fet, quan vaig col·laborar, des de la Comissió de Territori de Catalunya, i amb el Col·legi de Geògrafs, a l’establiment dels criteris sobre implantació d’energies fotovoltaiques i eòliques en sòl no urbanitzable, vaig pensar que un Pla director urbanístic, projectant aquests criteris sobre un mapa, amb caràcter normatiu, i amb un treball d’afinació -després en parlaré, d’això- juntament amb una normativa aclaridora, hagués estat més senzill i més útil, però ara ja és igual. Això sí, un Pla director urbanístic no abasta la quantificació territorialitzada, aquests dèficits que ha definir el Pla territorial sectorial. Però de la mateixa manera que amb un PDU no n’hi hagués hagut prou, amb el PLATER no s’esgota tota l’ordenació necessària.