Notes sobre el PLATER (2)

 

2. Sobre el procés de formulació del PLATER

(em salto tota la part de diagnòstic i d’estat de la qüestió, que no conec prou i prefereixo no parlar-ne; per altra banda, el que m’interessa mes és el que és propi del planejament territorial sectorial)

Entenc per procés de formulació les passes seguides per a definir les zones (apta prioritària, apta no prioritària, no apta, etc). I ja d’entrada dir que comparteixo els objectius i principis declarats pel PLATER, el que diu l’article 6 del projecte de Decret:

“La finalitat principal del PLATER és determinar la producció d'energia eòlica i fotovoltaica de cada municipi en funció de la seva capacitat d'acollida d'aquestes energies renovables i tenint en compte criteris de solidaritat territorial per assolir els objectius en l'àmbit global.

Son també finalitats del PLATER:

a) Garantir que el desplegament territorial d’infraestructures renovables a Catalunya es faci de manera ordenada i sostenible.

b) Contribuir al compliment dels objectius climàtics i de transició energètica establerts a la normativa vigent.

c) Garantir que el procés d’assoliment dels objectius globals tingui en compte les especificitats territorials i sigui territorialment equilibrat i equitatiu.”

Però, és clar, això està molt bé i és fàcil de dir. El que compta, però, és com es porta a la pràctica. En aquest sentit, alguna de les afirmacions a la memòria ja em grinyola una mica més. A l’apartat 3.4  Els principis aplicats en l’elaboració del Pla, a les pàgines 27 i 28, diu:

“Suficiència. Sigui quina sigui la metodologia finalment aplicada per a determinar les zones prioritàries per ubicar les energies renovables, la superfície obtinguda ha de ser suficient per instal·lar la potència necessària per complir els objectius energètics del país a llarg termini, recollits en la PROENCAT. Per valorar aquesta suficiència, cal tenir en compte les característiques tècniques i econòmiques d’aquestes tecnologies, que la superfície seleccionada de sòl ha de ser prou gran per evitar una possible inflació de preus i que cal preveure la presència de diversos elements en el territori que no s’han documentat i que faran inviable la utilització d’una part important de la superfície seleccionada.”

Clar, que sigui la que sigui  la metodologia, hi ha de cabre tot el que hem dit que hi ha de cabre, no em sembla un bon principi. A veure què passa.

Però el principi que segur que serà el més controvertit és el que diu:

“4. Cohesió territorial. Cal assegurar que l’esforç necessari per dur a terme la transició energètica es reparteix d’una manera equilibrada per tot el país. S’ha d’evitar que determinats territoris suportin un part gran del cost de la transició energètica i que altres no facin aportacions significatives a aquest objectiu. Cal repartir l’esforç d’una manera transparent i justa, aplicant criteris de solidaritat interterritorial, si és necessari.”

Hi estic d’acord? Absolutament! El resultat em sembla coherent amb aquest principi? Això ja no tant. Ja en parlarem.

El PLATER es planteja un exercici raonable, i un procediment usual en aquesta mena de planificacions. Defineix els supòsits en els quals un sòl seria no apte i fa els mapes corresponents, segons els motius (perquè és parc natural, per massa pendent, perquè és proper al sòl urbà... el que sigui). Amb tots els mapes, el sòl que no és inclòs en cap categoria no apte s’entén que és apte. Diu, literalment (pàgina 29 de la memòria):

“Aquesta ordenació es construeix a partir d’una metodologia rigorosa basada en informació territorial detallada, amb 141 capes SIG que permeten identificar la capacitat d’acollida de cada territori per a cada tecnologia renovable: eòlica i solar fotovoltaica”

Això és una bona pràctica... a condició de dues coses: una, definir molt bé els criteris pels quals un sòl és no apte; la segona, tenir bona informació de la realitat. Recordo parlar-ne amb els que eren els meu alumnes -els temps enyorats en què tenia alumnes!- i com els havia de fer veure que sí, que confegir el mapa -és a dir, tenir l’habilitat necessària amb el QGIS, o amb l’ARC-GIS, o amb el que sigui- és molt important (i els ho envejo, que jo hi vaig arribar tard, a això, i faig el que puc) però que la geografia és en la solvència dels criteris, no en l’habilitat de construir el mapa.

I què ha passat, amb el PLATER?. D’entrada, cal dir que detalla moltes variables, però hauríem de tenir en compte que n’hi ha que se sobreposen. Així, una capa és el PEIN, i això té lògica, però una altra és la dels Espais Naturals de Protecció Especial, que també són PEIN. De fet, una primera referència general al sòl de protecció especial del planejament territorial, amb els afegits possibles de sòls molt específics que no hi són inclosos (per motius de classificació urbanística; el planejament territorial va assumir, d’entrada, tot el sòl urbanitzable vigent al seu moment, i hi podia haver sòl que hauria de ser de protecció especial que, en aquells moments, formava part d’un sector) hauria d’haver estat prou. També hi ha, i em sembla preocupant, una relativa flexibilitat en sòls de protecció especial, sobretot comparada amb altres sòls. Més endavant parlarem d’aquestes coses.

En tot cas, però, les meves objeccions sobre aquesta fase són menors, algunes merament formals (per exemple, comptar els forests públics com una categoria a banda; entenc que l’element a contemplar és com sigui i quina funció fa el bosc concret, no la titularitat, però és igual). Alguns símptomes preocupants: la cartografia sobre el valor agrològic dels sòls -un dels criteris d’apte o no apte- no és completa. Crec que això és una mancança greu. Tenim la competència, i disposem d’un instrument altament capacitat per a fer-ho -l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya- i resulta que encara no tenim un mapa complet del sòl agrícola segons la seva capacitat?. Em sembla inacceptable. Per a prendre decisions sobre el territori és imprescindible un bon coneixement de la realitat. Sé que un mapa així no es fa en dos dies, però el PLATER fa uns quants anys que és a l’ordre del dia, i el criteri del valor agrològic del sòl fa temps que és present, de manera que no és una improvisació. Pel que sé, via una ex-alt càrrec de l’ICGC, sembla que és a punt de sortir... però fet amb intel·ligència artificial. Ja veurem.

Em tot cas, el procediment seguit és el raonable; segur que millorable (perquè tot és millorable) però sòlid, i crec que, per aquesta banda -la identificació dels sòls no aptes- és un bon treball.