M’he empassat, en quatre dies, “M. El fin y el principio”,
el cinquè i darrer volum de l’esplèndida pentalogia que Antonio Scurati ha dedicat
a Mussolini. És una obra atípica, no és una biografia clàssica, sinó una sèrie
d’episodis, ben documentats, centrats en la peripècia vital de Mussolini com a
Duce, amb el contrapunt de fragments documentals -cartes, telegrames, documents
oficials- que acaben d’arrodonir la informació o de reblar el clau del que es
diu. Scurati té fama, a Itàlia, de professional rigorós, i no tinc cap motiu
per dubtar-ne.
L’obra es excel·lent, t’atrapa, i permet fer-se una idea del
personatge i de què va suposar el feixisme. I aquesta és, crec, una gran virtut,
perquè sovint -i això passa, esta passant, a Itàlia- es té una idea del feixisme
italià com una mena d’òpera bufa, més ridícula que macabra. Amb la cabriola del
1943, quan van canviar de bàndol, van intentar apuntar-se com a víctima dels
nazis -que també ho van ser- i penjar-los el mort (mai millor dit) de les
barbaritats: les lleis antijueves, els crims de les Fosses Ardeatines, etc.
Scurati ens explica -i ja és alarmant que calgui explicar-ho-
que no, que el feixisme va ser violent des dels primers dies, i fins al final. Que
va ser molt més que un auxiliar necessari dels nazis, va ser un agent actiu,
protagonista, de la violència. Això és un concepte que Scurati vol deixar ben
clar, i també ho va voler fer ara fa dos anys, amb motiu del 25 d’abril, la
data de l’alliberament. Aleshores li havien encarregat un text per a la RAI, i,
a darrera hora, va ser censurat. Primer adduint la mesquinesa d’una qüestió de
diners -Scurati és un professional i
cobrava- i després amb el discurs, que
aquí coneixem bé, que “això és divisiu” que “no cal reobrir velles ferides”,
que “feixisme i antifeixisme són conceptes del passat”. Us sona? És clar que
sí, és exactament el que fan les dretes extremes d’aquí, en qualsevol de les
seves formes.
Afortunadament, a la RAI queden (o quedaven, no sé si li va
costar la feina) professionals amb consciència, com Serena Bertone, que va
decidir llegir el text que havia preparat Scurati (i que aquest va cedir
gratuïtament, per acabar amb l'estupidesa que era una qüestió de diners). El podeu
sentir AQUÍ, i s’entén molt bé.
Scurati insisteix, a partir de l’exemple de l’assassinat de
Matteotti, que el feixisme va ser sempre, originàriament, estructuralment,
una opció violenta; que ho va ser sempre, no al principi i al final; que ho va
ser de manera protagonista, no auxiliar del nazis, i per decisió pròpia. I, és clar,
que no es pot banalitzar aquest caràcter violent, i que cal continuar essent
antifeixista mentre hi hagi feixisme, sigui quina sigui la disfressa que adopti.
Això també és molt necessari aquí, on la banalització del
franquisme és alarmant, on hi ha joves que diuen que millor el franquisme que
no pas el que hi ha ara, i on una part important de l’espectre polític diu ximpleries
similars sobre ferides, que es antic, o que està superat. No fa gaire, en una
tertúlia televisiva, aquella mòmia reescalfada del conservadorisme decimonònic
que és Garcia Margallo afirmava -amb una barra impressionant, o amb una ignorància
supina (o les dues coses a la vegada, qui sap)- que Mussolini va accedir al
poder a través d’unes eleccions. Es veu que la marxa de Roma o la violència
-aquella violència estructural feixista- dels squadristi contra l’esquerra i els
sindicats, o el suport del rei i de l’exèrcit no hi van tenir res a veure.
Necessitem Scurati, la seva lucidesa i la seva persistència,
necessitem més Scuratis, també d’autòctons, per no oblidar mai, per ser
antifeixistes, perquè no ens enredin més. No és casualitat que el llenguatge i
els arguments del neofeixisme que governa Itàlia, els mètodes de censura dissimulada,
siguin idèntics als que té la dreta d’aquí. Si el PP pretén que creguem que no
són extrema dreta, que són dreta europea, hauria de fer coses molt diferents,
però, perquè les hauria de fer si no és diferent?.
Gràcies, Scurati, pel rigor, per la contundència, per la
claredat. A veure si en prenem nota, tots plegats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada