Notes sobre el PLATER (3)

3. La territorialització

Això ja és una altra cosa. Ja hem vist que el pla territorial sectorial ha de territorialitzar recursos disponibles, necessitats i dèficits. Aquí tenim dos elements: què es territorialitza (quin recurs, quina necessitat, quin  dèficit) i en quines unitats territorials.

Les necessitats, això és clar: el sòl per a parcs fotovoltaics i parcs eòlics necessari per assolir la neutralitat energètica. Crec que això està clarament justificat al PLATER, i no hi hauria res a dir.

Els recursos disponibles... les actuals existències de parcs? Els dèficits... el que podrien produir i no produeixen? El que necessiten -ara com a recurs energètic- i no produeixen?. Això no està tan clar, i és crucial per a poder adjudicar quotes o mínims territorialitzats. Aquí -on sigui- quanta energia es consumeix, i quanta es produeix? Perquè, és clar, assumir només la capacitat teòrica sense tenir en compte el consum territorialitzat, no és constatar dèficits. Entenc que l’esperit dels plans territorials sectorials és responsabilitzar cada territori de la part que li toca de cada objecte del pla, atenent -faltaria més!- les possibilitats reals, però també caldria tenir en compte les necessitats.

I l’altre l’element clau es quina o quines unitats territorials. El PLATER treballa amb les unitats administratives vigents -vegueries, comarques, municipis-. Però no tenia, no té, cap obligació de fer-ho; al contrari, pot establir els seus criteris per a la territorialització. Enlloc no està escrit que aquests hagin de ser els obligatoris i únics. Altres plans -el de residus, o el d’habitatge, per exemple- han fet el seu propi mapa. Aquestes dinàmiques sovint escapen del mapa administratiu (un mapa municipal, val a dir, que presenta nombroses incongruències, però ara no toca).

Això fa que hi hagi una atribució de “quotes” minuciosa, no en funció de si aquell àmbit es deficitari, sinó de si té capacitat, i aleshores se li atorga una quota. Que en aquesta atribució s’hagin aplicat criteris per a no carregar encara més, està bé, però això no invalida la manca de territorialització de dèficits.

Discrepo, sobretot, del fonament de la “territorialització”. Segons l’exposició de motius del decret d’aprovació del PLATER:

“A partir de les estimacions de producció associades a cada tecnologia i del recurs renovable disponible, s’ha determinat la potència instal·lada necessària per assolir els objectius de generació previstos, que posteriorment s’ha territorialitzat atenent criteris de capacitat d’acollida i d’equilibri territorial.”

La capacitat d’acollida s’ha de tenir en compte, això està clar: si no n’hi pot haver, no n’hi pot haver i ja està. Però que aquest sigui l’únic criteri anul·la qualsevol criteri de territorialització de dèficits, perquè, en el fons, és: com que aquí n’hi cap, n’hi posem. El que el decret anomena “equilibri territorial” es resumeix en què no s’exhaureix tota la capacitat d’acollida; vaja, que si n’hi cap molt més, et fan el favor de no omplir-ho tot. Però això no és repartir mínimament.

Anem més al detall. Comencem per distingir les fotovoltaiques i les eòliques, i això per una raó bàsica: les fotovoltaiques consumeixen molt de sòl, i les eòliques no.

Pel que fa a les eòliques, hi ha 281 municipis amb una previsió de 0 MW. Hi ha 96 municipis més amb una previsió de  menys d’un MW, i 80 més amb una previsió d’entre 1 i 3 MW. Això fa un total de 459 municipis que, en conjunt, suposen 199,7 MW. Per contra, hi ha 17 municipis cadascun dels quals té una previsió de 199 o més MW, amb un total de 4.661,9 MW. És a dir, que 459 municipis assumeixen un 0.86% de la previsió de potència eòlica, i 17 municipis n’assumeixen un 20.15%. Un equilibri una mica particular.

Però el que crec més desencertat és agafar el municipi com a unitat. Si tenim en compte que un aerogenerador de potència mitjana produeix entre 100 kW i 1 MW (font: renovables.blog; si vaig malament, agrairé correccions) indicat per a granges i petites indústries, o comunitats aïllades, i que un aerogenerador gran ja suposa 1 MW o més, vol dir que el PLATER aposta perquè prop de 300 municipis assumeixin un aerogenerador mitjà? No sé si és el millor. M’hauria semblat més adequat una escala més gran -la comarca, per exemple- i obrir la porta a pactes locals (per exemple -de concepte, ara mateix no entro al contingut- el Pla comarcal d'implantació de renovables al Priorat). Que hi hagi uns mínims i uns màxims i que s’acordi com repartir-los, en un document que -aquest sí- podria ser un pla especial plurimunicipal o un pla director, i classificar i qualificar sòl. Que la planificació tingui una part important feta des de baix i per acord local li atorga una legitimitat que em sembla important.

Però,  a més, l’impacte dels aerogeneradors és, sobretot, visual i paisatgístic. En aquest sentit, pesen molt més elements com els fons escènics o els miradors, i que no entenen de límits municipals.

Pel que fa a les fotovoltaiques, i sempre parlant de sòls no artificialitzats, hi ha 115 municipis a zero, i 87 més amb una previsió inferior a 1 MW. Per a 1 MW es calculen unes necessitats d’entre 1.5 i 2 ha de superfície. Si fem els mateixos càlculs, aquests 87 municipis suposen 48.4 MW, un 0.24% del total, i hi ha 113 municipis en que, a cadascun, es preveuen més d’aquests 48.4 MW, amb un total de 10.153 MW, un 52.35% del total. De fet, els 20 municipis amb més fotovoltaica assignada suposen 3.560,3 MW, un 18.35% del total. També penso que és un equilibri territorial molt particular (per ser justos, hagués calgut considerar també la dimensió de cada municipi: entre els 0.4 km2 del terme municipal de Puigdàlber, i els  302,8 k2 del terme municipal de Tremp, hi ha molt de recorregut; Puigdàlber és a zero, i Tremp té assignats 77.9 MW).

Em faig el càrrec que hi ha llocs on trobar superfície no artificialitzada i útil pot ser complicat, i el cas més extrem podria ser Barcelona, però aleshores hagués vist raonable un pes més gran -i, sobretot, més imperatiu- en els edificis.

A més, de vegades això no és possible per decisions anteriors que consoliden un model urbà ineficient i injust. Potser un bon exemple és el de Matadepera, que sovint ha estat el municipi amb una renda per càpita més alta a Catalunya.

Un terme municipal no petit (24 km2) però amb uns pendents importants, amb part del parc natural de Sant Llorenç del Munt i, sobretot, amb un model d’ocupació de baixa densitat i dispers.

Clar, que a pobles que no han caigut en aquest model i que tenen un terme municipal més “net” els diguin que han d’assumir la que no cap aquí, perquè ho han ocupat amb camps de golf, i urbanitzacions de luxe, no sona molt a solidaritat. I sé perfectament que faig una mica de demagògia, però també sé que és així, i que la imatge que no es toquen -o es toquen poc- pobles d’estiueig de classes benestants és demagògica però lamentablement certa. A la demagògia, millor que no ho posin tan fàcil.

Per contrastar, Torredembarra, amb un terme municipal de només 8.7 k2, però amb una població de 18.237 habitants (el doble que a Matadepera) i, a més, amb una important població flotant a l’estiu, i segones residències, se li assignen 7 MW. I això que la platja -Torredembarra té uns quants km de platja- és sòl no apte!.

Contrastem-ho també amb Capafonts, un poblet de 101 habitants, un terme municipal de 13,3 km2, al bell mig del futur parc natural de les Muntanyes de Prades... i amb 0.4 MW en sòl no artificialitzat. La veritat, costa d’empassar.

Més? Alcover, 5.632 habitants, un terme de 46 km2, amb un relleu important, i en part dins el futur parc natural de les Muntanyes de Prades; és a dir, la meitat de gent i el doble de terme que Matadepera. I amb 62 MW de fotovoltaiques assignats. No anem bé.

Crec que en aquest cas, i tot i que la territorialització és molt més clara, també seria d’aplicació el que he dit de les eòliques: fixar uns mínims a una escala més gran, i fomentar els pactes locals. Sobretot si això va acompanyat del foment de les comunitats energètiques, amb un àmbit mes gran que els actuals 5 km entre generació i autoconsum. Deixar -millor, fomentar- l’acord entre municipis propers per a una única instal·lació compartida em sembla un model més acceptable, especialment en termes de descentralització i empoderament. Sobretot si ho comparem amb el que pot suposar aquesta aportació de 0.4 MW de Capafonts pel seu compte.

El trossejament de les necessitats, a escala municipal, per un pretès “que n’hi hagi per tothom” (que tampoc no és cert) no és eficient ni just. No té en compte les necessitats, que són les que provoquen el dèficit (i això és un requisit del planejament territorial sectorial) i només té en compte les possibilitats.

Com es poden compensar les necessitats allí on les possibilitats són escasses per motius objectius?  Evidentment no es podrà del tot, però sí amb una major exigència en edificis i sòls artificialitzats, però això no passa. Per posar un exemple, Tarragona (143.000 habitants) té una previsió de 131.7 MW en edificis i de 27.6 en sòl artificialiitzat; Capafonts, amb 101 habitants, 0.7 MW en edificis. 1.400 vegades menys habitants, 188 vegades menys MW. I ja no faré més comparacions, em sembla que està clar.

En tot cas, sempre he sostingut que també calen parcs fotovoltaics i eòlics grans. Que amb les plaques al sostre -necessàries, imprescindibles- no n’hi ha prou. Recordo, en un debat, adduir que el TramCamp no pot funcionar amb plaques al sostre, que li cal un subministrament segur, continu, i suficient. Però també crec que més instal·lacions als edificis és el preu a pagar -de fet, a exigir-  per aquells llocs on el poblament impedeix o dificulta els parcs fotovoltaics.