Més notes (també provisionals, però no tant) sobre el jocs

Acabats els Jocs, arriba l’hora dels balanços. Després d’unes notes a partir de la inauguració, toca una altra tongada que també ha de ser, forçosament, provisional, perquè hi ha dades –tancaments econòmics, per exemple- que trigaran; cal fer la liquidació del Comitè organitzador, i moltes coses que demanen mesos de feina. Paciència, doncs.

Però sí que podem anar més enllà de les primeres impressions, i crec que convé fer-ho, ni que sigui per a filar una mica més prim. Tinc la impressió que s’ha imposat un dibuix de traç gruixut, de blanc o negre, de bons i dolents, que no és cert, ni just, ni oportú.

D’entrada ja vull dir que, en el tremendisme –tot va ser un desastre- no m’hi trobaran. I en el triomfalisme –els millors Jocs del món i part de l’estranger- tampoc. Sempre he procurat fugir d’això, que no vol dir caure en una equidistància exquisida, per sobre del bé i del mal. Deu ser cosa de l’edat.

Els Jocs són, han estat, moltes coses. Des d’una competició estrictament  esportiva a una operació de marca de ciutat, amb moltes interpretacions –sobretot d’això darrer- que van des de buscar una bona dosi d’autoestima a operacions d’imatge i d’intencionalitat política. I cadascun d’aquests registres ha de ser avaluat autònomament, i tenint en compte expectatives –per al mateix fet poden ser molt diverses- i valoracions. No és senzill.

Crec que, esportivament, els Jocs han estat el que havien de ser. Ningú anava enganyat  i tothom sabia que no hi hauria rècords del món. I, al capdavall, per a l’estricta pràctica esportiva, només calia l’equipament i instal·lacions reglamentaris, esportistes, i àrbitres. Per no caler, ni públic no cal.

En aquest sentit, doncs, i a banda d’algun incident menor, tinc la sensació que s’ha complert. Si posem en relació el nombre i categoria d’incidents amb la quantitat d’actes esportius i les moltes decisions que comporta cada acte, crec que aquesta part dels Jocs ha funcionat satisfactòriament. Per cada medalla sense el qui l'havia de donar, n'hi ha hagut dotzenes lliurades correctament; per cada medalla sense himne, n'hi hagut moltíssimes més -vull creure que totes- amb el seu himne, i així podríem continuar. No magnifiquem les errades.

Els Jocs com a espectacle. Això és una altra història. Segurament amb més gent de la que ha semblat, i amb molta menys de la volguda i esperada. Però, com en tantes ocasions, la primera impressió és la que compta, i les grades buides de la inauguració pesaven com una llosa (i la competència del mundial de futbol, i l’escàs atractiu d’algunes disciplines, també, no ens enganyem).

Els Jocs com a empenta. Allò que es diu el llegat. Un llegat ambivalent. Per una banda, és indubtable que hi ha uns equipaments esportius que abans no hi eren (per cert, amb un esforç econòmic notable per part de la Generalitat, i un mirar cap a l’altra banda i arrossegar els peus per part de l’Estat; que ho tinguin en compte els anti barcelonins/Generalitat/catalans que abunden en determinats partits i mitjans de comunicació). Una altra cosa serà l’ús que tindran, en un futur, i la manera de gestionar-los. Aquí es va començar amb molt mal peu, amb la història –mai no explicada, sr. Alcalde- de Santa Gadea, que amb el nom ja paga (i devia ser tot el que pagava!) i ara és una incògnita. Ja veurem. Sobre això, en vaig parlar AQUÍ i AQUÍ. 

Però també empenta per a fer ciutat, i també amb un resultat agredolç. És cert que s’ha adecentat una part de la ciutat que ho necessita. L’Anella olímpica queda –esperem que es conservi- i tot això que tenim. Però també és cert que ha faltat un “fer ciutat” més enllà dels equipaments esportius, d’aprofitar la necessitat d’allotjament per a impulsar un d’aquelles operacions urbanes, sempre latents, que permeten obtenir un tros més de ciutat, endreçat i renovat, i habitatge protegits. Hi havia opcions, hi havia la possibilitat, i hi havia l’oportunitat, fins i tot –o gràcies a- la crisi, que permetia collar la part privada. Ha mancat la valentia, arriscar-se.

Els Jocs com a prova d’estrès. És a dir, els Jocs com a oportunitat per a un esforç extraordinari de la ciutat, per a tensionar la ciutat –que és molt més que l’Ajuntament- i fer-la sortir de la zona de confort de fer el que s’ha fet sempre i prou. Posar-se un repte important i esforçar-se per a complir. Aquí seria menys optimista. Malgrat l’any de propina, un té la sensació que massa coses han acabat sortint bé per sort, perquè hi ha gent que se n’ocupa –però més personalment que formant part d’un pla- i per inèrcia; que unes quantes coses han estat excessivament conformistes –el “así ya vale” que deia Paco Ordóñez- i que hauríem hagut de tenir més ambició i una preparació i planificació més rigorosa. Si volíem demostrar que estàvem a l’alçada de reptes importants, no tinc clar que ens n’haguem sortit del tot. Diguem, per a ser generosos, que no hem suspès, però que hem tret un aprovat justet.

Els Jocs com a autoestima de la ciutat. Em temo que és un apartat fluix, i en part injustament, perquè tapa el fet positiu que hi ha hagut uns quants milers de voluntaris –que diu molt a favor, i que potser és el millor de tot plegat- però no s’ha aconseguit la vibració, l’entusiasme col·lectiu, que es buscava, potser una mica ingènuament amb emulació de Barcelona 92. I crec que aquest és un dels punts més febles dels Jocs, la desconnexió amb bona part de la ciutat. Després hi tornarem.

Els Jocs com a promoció de Tarragona. Promoció, sens dubte que n’hi ha hagut. Mai no s’havia parlat tant de Tarragona com aquests dies, però no sé si ha estat la millor promoció, perquè massa sovint el nom de Tarragona s’ha associat a errades, a imatges negatives, a coses que no funcionen o a espectacles fallits. No s’hi val a dir que tot és mentida i a caure en un victimisme i que ens tenen mania, perquè és cert que hi hagut coses que no han funcionat, i que la targeta de presentació –la inauguració- va ser fluixeta tirant a desastre, i va deixar una llosa molt difícil de superar.

Ara bé, moltes d’aquestes valoracions han de tenir en compte les expectatives. Els qui no hem estat mai gaire entusiastes dels jocs –i no me n’he amagat mai- podríem anar ben tranquils: no n’esperàvem gran cosa, i no creiem que hagin estat gran cosa. Però això és una conclusió personal, i hauríem d’anar una mica més enllà.

Per què podem dir –bé, jo ho penso així- que els Jocs han estat una operació globalment fallida, malgrat elements positius?. D’entrada, per aquella desconnexió amb el gruix de la ciutat que he citat. Ha estat massa evident la intenció de l’equip de govern de repetir –a una altra escala, és clar- l’operació Barcelona 92-Maragall. I no. Ni els Jocs eren el mateix, ni la ciutat és el mateix, ni Ballesteros és Maragall. Ho vaig escriure l’octubre de 2016 (ho podeu veure AQUÍ) i no hi he d’afegir massa coses més.

Aquesta intenció massa evident va propiciar una manera de fer opaca, desconfiada, arrogant, que menyspreava tota crítica –i n’hi ha hagut, unes més raonables que altres- i va acabar excloent bona part de la ciutat. No només això, va generar anticossos, va donar motius a qui ja d’entrada volia fer oposició –als Jocs, al Govern, a tot- i va polaritzar les posicions. Això es va fer molt evident a la cerimònia d’inauguració: el buit deixat per una part de la ciutat va ser ocupat –o convidat, potser- per una part bel·ligerant contra l’altra. La por a la presència –o directament la voluntat d’absència- de sectors de la ciutat a priori més proclius a xiular una altra de les autoritats (sectors que, d’altra banda, no crec que tinguessin massa ganes d’anar-hi) va excitar –o van ser animats?- els sectors més bel·ligerants des del punt de vista espanyol. Per no voler polititzar els Jocs, déu-n’hi-dó de la matusseria.

El resum dels Jocs, de l’operació Jocs, podria ser el de les oportunitats perdudes. L’oportunitat d’un punt d’inflexió en la manera de fer les coses, que bona falta ens fa, a Tarragona. L’oportunitat de donar-se a conèixer una mica més –tampoc no ho sobrevalorem- amb una imatge positiva, moderna, engrescadora. L’oportunitat de fer ciutat, aprofitada només a mitges. El temps ens dirà si una altra operació Jocs, la de treure un rèdit polític i personal, haurà funcionat. Molt em penso que no, perquè hauria necessitat que les altres oportunitats haguessin funcionat millor, i, sobretot, que la connexió amb la ciutat hagués estat molt més gran. I, tot i així, que hagués funcionat com a rèdit polític personal tampoc no seria una bona notícia per a Tarragona. Com no ho serà caure en una mena de victimisme provincià davant de les també evident exageracions de determinada premsa que ho ha tingut molt –massa- fàcil.

Post festum, paestum deien els romans. Tarragona, ciutat romana, acaba de passar un festum relatiu. A veure com passem el paestum.  

(a la imatge, el Tarracus. I un reconeixement als pobres que es van enfundar aquell vestit i van animar les competicions, que això sí que va ser sacrificat)