Inevitable parlar dels Jocs Mediterranis. Inevitable, perquè és l’actualitat de Tarragona, i perquè hi ha
coses a dir. No és, ara, el moment del balanç, ni que sigui perquè encara no
han acabat, i perquè falten, encara, moltes dades. Però sí moment de fer
algunes reflexions, sobretot de l’acte de divendres, i del context.
Algunes reflexions ja han estat fetes o
esbossades. Ja fa temps vaig dir que ja acumulàvem algunes ocasions perdudes
–expressió, per cert, molt comuna aquests dies-. Una, ben evident, l’ocasió de
fer ciutat (en vaig parlar AQUÍ)
i una altra, sobre demostrar que sabem fer bé les coses (en vaig parlar AQUÍ
). Evidentment sobre aquesta darrera encara hi ha molt a dir, però no sembla
que apunti maneres: la cerimònia d’inauguració, no gaire reeixida, o les
graderies amb amplis espais buits, així ho indiquen. Anem per parts.
Vaig veure bona part de la cerimònia d’inauguració.
No tota, perquè no vaig aguantar més, de manera que la meva impressió és sobre
unes tres quartes parts, que quedi clar. Si resulta que em vaig perdre el
millor, ho admeto. I podria molt bé ser així, perquè el que vaig veure va ser
discret, per no dir cutre. Poc àgil, poc vistós, i, sobretot, amb una nul·la
sensibilitat per a donar a conèixer la cultura local/nacional. Més aviat al
contrari, una preocupació constant per a reforçar els trets més espanyols –ús
minoritari del català, presència destacada de l’exèrcit i dels seus símbols-.
La xiulada al president de la Generalitat.
D’entrada, la possibilitat que et xiulin o t’aplaudeixin va amb el sou, i tanta
llibertat d’expressió és xiular a algú com a algú altre (tot i que a algú també
els pots votar o no, i a algú altre no, això també s’ha de dir). Ara bé,
aquesta polèmica sobre la tria o no del públic, em sembla una (mala) cortina de
fum.
Jo no crec que el públic estigués seleccionat
ideològicament, i això per diversos motius. Per començar, perquè pressuposa una
capacitat organitzativa que no em sembla que tinguin ni l’Ajuntament de
Tarragona ni el Comitè organitzador. I que, d’haver-la tinguda, penso que
l’haguessin utilitzada per a omplir l’estadi ras i curt, en lloc d’oferir
aquelles depriments imatges de buidor. Però també penso que si la ultradreta
organitzada pot mobilitzar tota aquella gent a Tarragona, i amb complicitats institucionals,
tenim un problema.
Ara bé, sí que em sembla evident que el públic
estava decantat ideològicament, però més per altres motius. Els Jocs, ho sabem
tots a Tarragona, no han despertat mai onades d’entusiasme, per moltes raons:
l’opacitat en l’organització, els múltiples entrebancs –entre els quals, no
menors, la desídia de l’Estat- i, sobretot, la molt poc dissimulada intenció de
fer-ne un relat de lluïment polític per a l’Alcalde, amb una descarada imitació
dels Jocs olímpics del 92 i el que van suposar per a Barcelona i per a
Maragall. Del que això representa en
vaig parlar AQUÍ.
Tot plegat, i especialment –però no
només- això darrer ha fet que una part significativa de la societat tarragonina
es desenganxés dels Jocs, o directament s’hi oposés, i sovint –no sempre i no
tothom- amb una oposició de vegades ferotge i, em temo, no sempre
proporcionada, perquè hi ha coses que sí s’han fet prou bé o que tenen un
resultat positiu, i això també s’ha de dir.
Però, és clar, això ha deixat un espai enorme,
ha regalat els Jocs, a tot un altre sector. Com que els sectors més indepes,
més nacionalment compromesos en clau catalana, o més a l’esquerra abandonaven
els Jocs, els sectors oposats se’ls han fet seus. Seria un exercici d’ucronia
curiós pensar què hagués passat si la coalició de govern a l’Ajuntament, en
lloc de ser PSC-PP, fos PSC-ERC-PDCAT.
I, amb aquest escenari, només va faltar el
sainet de l’assistència o no del president Torra. Ja vaig dir-ho, el mateix dia
(AQUÍ) i celebro que corregís, però ja
havia creat el clima idoni per al que va passar. Tot i la rectificació, crec
que va ser un error escenificar i publicitar aquests dubtes, perquè van
aconseguir tots els inconvenients de venir sense cap dels pretesos beneficis de
no fer-ho. Els Jocs es fan a Tarragona, Catalunya, i el president ve, i això no
es discuteix. Fer-ho altrament –que és com es va anar fent fins a l’últim
minut- és alimentar el tradicional discurs cutre victimista antibarceloní (i en
el fons anticatalà) tan habitual entre la caspa tarragonina, la vella i la
nova.
Una caspa, per cert, que no diu gaire res del
fet que la Generalitat ha complert tots els seus compromisos, i que no han estat
pocs, des del punt de vista econòmic, en contrast amb la gasiveria i la desgana
amb què ha funcionat l’Estat. Potser seria el moment de recordar què deia un
polític tarragoní, habitualment loquaç, i que està molt callat –suposo que
preparant l’assalt al poder (bé, al poder que pugui tenir el seu partit a
Catalunya, que no és gaire)-. Alejandro Fernández –que és el boques de qui
parlo- va arribar a afirmar, ara fa tres anys, que el finançament dels Jocs
havia de ser municipal (vegeu-ho aquí AQUÍ
) i va dir:
“És un projecte de ciutat, Barcelona'92 s'ho
va pagar l'Ajuntament, el Govern de Catalunya mai no va estar gaire interessat
en aquests Jocs i el Govern d'Espanya va tenir un suport testimonial.”
Aquí Alejandro Fernández mentia descaradament
(això, o no tenia ni idea de què parlava, que també podria ser; fins i tot les dues coses a la vegada). Només cal
veure les dades: La inversió olímpica a Barcelona 92 es va canalitzar a través
de Holding Olímpic SA, format en un 51% per l’Estat espanyol i en un 49% per
l’Ajuntament de Barcelona. HOSA va invertir 768.369 milions de pessetes, dels
quals 326.325 (un 42.47%) inversió privada, 204.956 (26.67%) de l’Administració
Central, 89.251 (11.65%) l’Ajuntament de Barcelona, 73.811 (9.61%) la
Generalitat de Catalunya, i la resta, uns altres inversos públics.
O sigui, l’Estat va pagar un 26.67%, “testimonial”
i la Generalitat un 11.65%, però “sense estar-hi interessada”. Clar que això era en el context d’unes
eleccions municipals i quan ell era diputat al Congrés (o sigui, corresponsable
d’aquest passotisme estatal cap a Tarragona) i havia de marcar distàncies. A veure
què dirà ara, si diu res.
Però ens hem desviat del tema. Els Jocs de les
ocasions perdudes. Perduda l’ocasió de fer ciutat, perduda l’ocasió de superar
una prova d’estress d’organització com a ciutat, perduda l’ocasió d’ensenyar-se
al món a partir d’uns valors locals de qualitat en una cerimònia d’inauguració.
Ens quedarà, això sí, una intervenció en una zona de la ciutat que ho
necessitava, i un conjunt d’equipaments esportius importants –a Tarragona i a
les ciutat col·laboradores- que caldrà gestionar i mantenir. Un balanç, doncs,
encara per fer, però que no pinta gaire bé.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada