dimecres, 16 de novembre de 2016

No va només de Jocs

El terrabastall que ha suposat l'aplaçament dels Jocs Mediterranis, de moment al 2018 (ja veurem) ha servit també per a destapar moltes coses. Algunes que ja s'anaven dient des de diferents sectors, amb expressions més o menys contundents; unes altres, que potser s'intuïen però que ara han quedat cruament al descobert.

El que em sembla més preocupant és la constatació que moltes coses dels Jocs són de fireta. No totes, hi ha coses que s'estan fent, que compten -sembla, toquem fusta- amb finançament (sinó, no s'haguessin pogut adjudicar, però mai se sap amb la comptabilitat creativa). L'Anella Mediterrània, el Sant Jordi, o el Pavelló, van endavant. Peix al cove, doncs, i esperem que el peix no estigui passat o que el cove no estigui foradat. Passi el que passi, això queda, i benvingut.

Però, és clar, els Jocs són alguna cosa més que unes instal·lacions esportives. Són també una organització, són l'ocasió de fer ciutat -una ocasió ja perduda- i l'ocasió de demostrar una capacitat de fer que et permet situar-te a una altra divisió urbana. No a la champions, però sí una mica millor.

Vam perdre, fa temps, l'ocasió de fer ciutat,i ja en vaig parlar aquí. I ara hem perdut l'ocasió de demostrar -potser perquè no era veritat- la capacitat d'organitzar un esdeveniment complex, encara que sigui amb la modèstia dels Jocs Mediterranis.

Comença ara la recerca de culpables, algú a qui penjar-li el mort. Crec que caldria ser curosos, no viscerals. Hi ha molts nivells de responsabilitat perquè han passat moltes coses, i, per tant, hi ha molts responsables. A cadascú la seva part.

No deixa de ser sorprenent l'alineament del govern municipal -o de l'alcalde, no sé exactament- amb la coneguda excusa “la culpa és de Madrid”. Em pensava que això ho deien uns altres. Té culpa Madrid? (Madrid concepte, no la ciutat). En té, sens dubte, però no la té tota.

Ara, el més divertit és que “Madrid” no ha fet res de nou. Ha tractat Tarragona i Ballesteros amb la medicina habitual que dispensa a Catalunya: bones paraules, quatre copets a l'esquena, i deixar-te amb el cul enlaire i sense un ral. Benvingut al club, Pep-Fèlix. No ho vas aprendre amb el mercat? Doncs a veure ara.

De fet, Madrid ha aplicat el tractament català fins i tot al PP local, en una enèsima demostració que no pinta absolutament res, com ja vam veure a la legislatura 2011-2015, la de la majoria absoluta, on un tal Alejandro Fernández va ser diputat sense que ho sabés absolutament ningú (crec que ni ell mateix, excepte a fi de mes). Al PP i a l'Ale els han tractat com a catalans, encara que ells pretenguin ser bons catalans de l'estil del moro amigo de la legió.

I, per cert, és sorprenent el silenci de l'habitualment bocamoll Alejandro, ell, que sempre està encantat d'escoltar-se, i no ha dit pràcticament ni piu. Suposo que deu estar pensant com repercuteix tot això en la Marca Tarragona, que és el seu negociat municipal. Ja els pot donar les gràcies, als seus, i, de passada, encarregar uns quants estudis, treballs i saraus. També al seus, és clar.

A no ser, però, que això sigui el compliment de la profecia de l'Alcalde. No fa gaire va dir una cosa com ara “Quan se sàpiga la veritat molts hauran de callar”. Doncs mira, sí. S'ha sabut la veritat -o una part de la veritat- i l'Ale ha callat.

Però, és clar, hi ha més responsables. S'ha presentat l'ex-president del Consejo Superior de Deportes, Miguel Cardenal, com a dolent de la pel·lícula. A la vista de la seva resposta (aquí) que em sembla força creïble, i a la vista de la seva trajectòria, que inclou la pressió sobre federacions esportives tipus cortijo, on un reduït nombre de gent feia i desfeia amb diners públics sense donar explicacions (ho podeu veure aquí) tinc una certa tendència a creure-me'l.

També un mitjà digital ha revelat errades flagrants en l'organització dels Jocs (ho podeu veure aquí) que no he vist que hagin estat desmentides. Errades que no tenen a veure amb la falta de diners.

Tot plegat, doncs, ens posa de manifest una manera de fer improvisada, frívola, poc professional, i molt irresponsable. Entenc que els plans B no s'expliquen (si s'expliquen ja no són plans B). Entenc que hi ha hagut ocasions complexes en que tocava, per part de l'Alcalde, fer bona cara per a no perdre bous i esquelles. Això em sembla que ho entén tothom.

Però ara hem perdut, i no es té -perquè no es va voler buscar mai- la solidaritat i la comprensió de la ciutat, perquè no es van donar explicacions quan calia. L'Alcalde, en un apunt al seu facebook, escrivia “Si preguntessin, els hi hauríem donat tots els detalls del que estic dient.”. Doncs em sembla que l'oposició s'ha fet un tip de demanar explicacions i de fer preguntes, i això ha estat tractat de calúmnies i de pals a les rodes. Fent amics?

Ara ja sabem qui era que no tenia escrúpols, i qui posava pals a les rodes -hi havia rodes?-. I, a més, hi ha els pals propis en forma de desorganització, de fugides cap endavant, de grans declaracions completament buides, i no saber -o no voler- plantar-se a temps i amb la complicitat de la ciutat guanyada per la confiança i la pedagogia i no per les vísceres acrítiques.

I, encara més. Si el pacte amb el PP -aquell pacte “no ideològic” segons l'estrambòtica redacció que pretenia justificar-lo- era imprescindible, el preu que s'havia de pagar, per assegurar l'aportació de l'Estat als Jocs (d'això, a casa meva, en diuen xantatge) què espera l'Alcalde per a destituir de manera fulminant els regidors del PP i trencar el pacte? Si no serveixen per a l'única cosa per a la qual havien de servir, què fan, encara, al govern de Tarragona?.

I una segona. A veure si comencem a prendre'ns seriosament l'organització municipal i la direcció de l'Ajuntament. L'època dels aficionats, dels espavilats, dels amics. L'època del “això ho hem fet sempre així” i del “això no s'ha fet mai” per a justificar la resistència al canvi, tot plegat s'ha d'acabar. S'ha posat de manifest la debilitat estructural -no només de Govern, que també- de la mateixa ciutat. Aquest és veritable repte que hem fallat.


De Gaulle deia que per a ser president, calia “una certaine idée de la France”. Per a ser Alcalde també cal una visió de la ciutat, un horitzó engrescador que estiri la consciència i l'entusiasme col·lectiu dels ciutadans. Hi ha algú per a fer-ho?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada