dilluns, 21 de novembre de 2016

Parlem de la Budellera

La tramitació del Pla parcial de la Budellera, a Tarragona, ha generat un cert debat, sens dubte motivat per la magnitud de l’operació. Un pla de de més de 130 ha, amb prop de 6.000 habitatges, i unes possibilitats de 15.000 habitants. Més que tota la comarca del Priorat. Déu-n’hi-do.

No vull entrar, ara, a analitzar el contingut del Pla. És un document complex –per força ho ha de ser- i, en tot cas, no m’ha agradat mai entrar en batalles de blanc o negre, de bons o dolents. Sí que voldria, però, aportar dues reflexions de cara a un debat que ja em temo inexistent, almenys en el termes que el voldria.

Dues qüestions principals s’han plantejat: sobre l’oportunitat d’urbanitzar aquest espai, i sobre la necessitat o no de 6.000 nous habitatges.

Sobre l’oportunitat. No cal dir que la ciutadania té tot el dret –gairebé caldria dir que el deure- de plantejar-se i de revisar el model de ciutat que vol. Decidir si es vol créixer, com, i en quina direcció, és una responsabilitat democràtica, que depassa l’estricte marc de les institucions i ens interroga –ho hauria de fer; ens n’hauríem de sentir- tots i cadascun dels habitants de Tarragona.

Això es va fer, segurament amb menys intensitat de la que caldria, no sempre amb prou habilitat, i tampoc amb prou resposta, quan tocava fer-ho, que és al moment de la formulació de l’actual POUM. Va ser aleshores, en aquell procés llarg i accidentat iniciat a finals dels noranta i culminat deu anys més tard, que es va posar sobre la taula què s’havia de fer a Tarragona, i també a la Budellera.

Però, a més, això ja venia de més lluny. Veieu aquest plànol? 



És el Pla general d’ordenació urbana de Tarragona del 1995. Hi podem veure com l’actual àmbit del Pla parcial la Budellera ja figurava parcialment –és el PP 24- com a sòl urbanitzable, i una altra part –el PAU03- com a urbanitzable no programat.

Vol dir això, doncs, que la vocació urbana d’aquest espai, la voluntat que la ciutat creixés en aquesta direcció, no és una decisió del 2016, sinó que ve de lluny. Té més de 20 anys. El moment de qüestionar-se la idoneïtat d’aquesta vocació fa ser quan es van formular els planejaments generals. I sí, segurament la informació i la participació es podien haver fet amb més ganes, però la responsabilitat és compartida. Hi va haver informació i participació per aturar aquelles barbaritats de les urbanitzacions de la Móra 2 o del Pont del Diable, hi va haver mobilitzacions i queixes per aturar i canviar propostes a bona part de la ciutat. No en recordo cap –i si n’hi va haver, ja em corregiran- per dir que no a la Budellera.

Això no treu cap legitimitat a qüestionar-ho ara, només faltaria, però cal tenir-ho en compte. Sobretot a l’hora de proposar alternatives, en les quals cal esperar –i exigir- una certa viabilitat legal, tècnica i econòmica. Els brindis al sol, les cartes als reis, no s’hi valen.

Segona qüestió. 6.000 habitatges més a Tarragona? Massa? Innecessaris? Depèn de moltes coses.

En primer lloc, cal contextualitzar aquests nous 6.000 habitatges en el temps. Una operació com la de la Budellera és una operació a trenta o quaranta anys. Si serveix d’exemple, el Pla parcial 2 –la zona al voltant de l’Hospital Joan XXIII, per situar-nos- es va aprovar definitivament al juny de 1987, i encara hi ha solars per edificar. Els ritmes de l’activitat urbanística són els que són, més aviat lents. 

Els primers ocupants de la Budellera, sense entrebancs, no arribaran abans de cinc o sis anys, i això tirant curt. No és dolent –al contrari- que la ciutat tingui sòls urbanitzats i a punt amb uns quants anys d’anticipació a la demanda; això evita retencions especulatives.

Cal plantejar això quan hi ha habitatge buit a Tarragona? Sóc un ferm partidari de la renovació i rehabilitació urbanes, del reciclatge dels sòls urbans existents, de la ciutat compacta. Però també cal plantejar-se creixements si això permet esponjar la ciutat massa densa, renovar teixits, i obtenir equipaments.

Parlar d’habitatges buits demana dades. El cens d’habitatges de 2011 –el darrer que tenim, i amb la fiabilitat que té- ens dóna les següents xifres:

Habitatges principals:        52.391
Habitatges secundaris:      5.548
Habitatges buits:                 7.772
Total habitatges:                  65.711

Habitatges buits, doncs, un 11,81%, un de cada 8 i una mica. Afegim-hi que, segons les dades de l’IDESCAT, els habitatges acabats entre el 2012 i el 2015 han estat 1.192.

Caldria afegir-hi els habitatges a mig fer i paralitzats, i restar-hi els ocupats des del 2012 cap aquí. Són molts o són pocs? Ho hauríem de completar amb l’estat d’aquests mateixos habitatges –buits, secundaris  i plens-. El mateix cens d’habitatges ens diu que, al 2011, hi havia 44 edificis en estat ruïnós,  610 més en estat deficient, i 2.444 en estat regular. Subratllo que ara parla d’edificis –sobre un total de 9.586 a la ciutat- i no d’habitatges, que deuen ser uns quants més.

Com hem d’encarar la necessitat o no d’un estoc de nous habitatges? Al meu entendre, cal plantejar-ho tenint en compte diverses qüestions:

1. La substitució d’habitatges envellits, via rehabilitació o enderrocament, combinada amb una política d’esponjament de determinades parts de la ciutat. La conformació de places, de parcs, d’equipaments, dins de la ciutat existent, només es pot fer en substitució de teixits urbans obsolets, que poden tenir encara una certa ocupació, i que, per tant, caldrà reallotjar.

2. Els canvis en l’estructura de les llars. Augmenta el nombre de llars unipersonals i monoparentals. Vol dir que, a igual nombre de persones, més llars, i més diverses. Unes perspectives de creixement demogràfic més aviat minses no es tradueixen necessàriament en estancament en la formació de llars. Al contrari, ens caldran més habitatges, més llars, per al mateix nombre absolut de persones, que viuran d’una manera diferent.

3. La demanda continguda i insatisfeta. No sabem –i estaria bé intentar saber-ne més- quanta gent voldria emancipar-se o canviar de casa, i no pot per manca d’una oferta d’acord amb les seves capacitats o, directament, per manca d’uns ingressos suficients i estables. Si un dia el mercat de treball i la situació econòmica milloren –milloren de veritat, no estadísticament o cosmètica- ens podem trobar amb un repunt de la demanda que hauria de trobar una oferta suficient, si no volem alimentar l’especulació. 
-    
Crec que si no tenim en compte tots aquests elements, l’afirmació que a Tarragona sobren habitatges queda esbiaixada i incompleta. Més encara si parlem d’operacions a quaranta anys vista.


Podem tenir ara el debat que no vam tenir quan l’oportunitat d’urbanitzar o no la Budellera era sobre la taula? Sí, però amb més condicions i menys llibertat que aleshores, perquè ja hi ha uns drets adquirits que no podem negligir. Podem reformular coses? Segurament algunes ja no, però unes altres sí. Això serà motiu d’un altre apunt. Però en tot cas, qualsevol debat, s’ha de fer amb dades i amb criteris. Continuarà. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada