Apunts d'urbanisme tarragoní. 8: el futur POUM (1)

 

La setmana passada vaig participar en una taula rodona sobre el futur POUM de Tarragona. L’acte estava organitzat per un espai polític (no sé si és una coalició, una suma, una coalició de coalicions o què; tampoc no sé si és del tot oposició –a l’actual govern municipal- o no perquè d’alguna manera té un peu a cada banda. És igual). Hi vaig ser per dues raons.

Per començar, perquè m’ho va demanar un bon amic, a qui fa quaranta anys que tracto (com passa el temps!) i sempre, com deia un “al costat bo de la barricada”. També perquè em van convidar per la meva condició de professor  de la matèria, i crec que aportar els coneixements que pugui tenir, de forma pública, és part de la meva feina acadèmica. Per això vaig voler enfocar la meva intervenció a aclarir conceptes, perquè ja sé que l’urbanisme és complicat (de vegades el fem més complicat!) i a més, molt sovint, el debat polític distorsiona aquests conceptes, ja sigui en to triomfalista –els governs-  ja sigui apocalíptic, les oposicions.

No sé si me’n vaig sortir –això ho haurien de dir els qui hi eren- però sí que vaig pensar que, si de cas, vaig fer curt. Entenc la complexitat del tema, i reconec les ganes i sovint les bones intencions de la gent que hi va participar, però em va preocupar molt el baix nivell del debat. No esperava que totes les persones intervinents fossin més enteses en la matèria, però sí esperava que hi hagués una mica més de dedicació. Anàvem –jo hi anava- a parlar del POUM de Tarragona, però allò va ser, majoritàriament, una barreja entre memorials de greuges ciutadans i carta als reis, al marge de si eren temes de POUM o no. Crec que quan algú parla d’un tema com aquest, en representació d’un col·lectiu, n’hauríem d’esperar que ho hagués preparat una mica. I, si no en sap, almenys no engegar pel broc gros. S’hi van fer afirmacions errònies –espero que només fossin errors- i tot plegat tenia un to de tertúlia de sobretaula més que de debat (llevat del sempre entusiasta Lluís Gurrera, que va travar un vibrant discurs de demandes ecologistes).

Amb això no vull desqualificar l’acte –de cap manera!- ni la legitimitat de tothom què hi va dir el que va voler, no ens confonguem. Vull fer notar l’enorme desorientació que hi ha sobre la matèria, fins i tot per part de persones interessades. Sempre poso l’exemple que, si debatéssim de pressupostos municipals –una altra matèria espessa- no admetríem errors de sumes i restes, o afirmacions que confonguessin dèficit i deute, per exemple. Doncs amb l’urbanisme igual.

En general sóc molt escèptic amb els processos participatius en urbanisme. No per innecessaris, al contrari, sinó perquè, convenients com són, es plantegen d’una manera anecdòtica, de vegades fins i tot ridícula (en vaig parlar  AQUÍ) i això va en detriment dels efectes positius de la participació. I és que, a participar, se n’ha d’aprendre, que em deia un dia en Joan Josep Pujades. I és cert, participar demana un esforç per part de qui ho fa, un esforç de coneixement i d’informar-se (i això vol dir, també, un esforç de qui promou la participació: donar informació veraç, objectiva, i comprensible). Només així la participació té un sentit i és útil.

De manera que hi aportaré el meu granet d’arena i, en aquest modest blog, aniré apuntant algunes -i més- de les coses que vaig dir, ara amb més calma i més dades, a veure si això ajuda a centrar el debat.

Estigueu atents a les vostres pantalles.

Sobre el Palau d'Esports de Tarragona

 

L’arranjament de la situació del Palau d’Esports de Tarragona no és un tema que originaria un apunt aquí. Per una banda, perquè hi vaig tenir un certa -molt poca, la veritat- implicació professional, i no m’agrada barrejar temes; per l’altra, perquè em molesten igualment els triomfalismes i les malastrugances que envolten aquestes qüestions.

Però, vaja, que és tan ximple el que s’hi diu, que hi vull ficar cullerada.

D’entrada, el que s’ha fet ara és arreglar una cosa que es va fer malament al seu dia. L’acord entre administracions per a una obra complexa com aquesta ha d’estar ben fet d’entrada perquè, si no, passa el que ha passat, que després has d’arreglar el que no vas fer bé. Es pot estar en desacord amb aquesta manera de fer -un cedeix el sòl, i l’altre construeix- però el que no es pot fer és ignorar-la. Puc entendre que, d’entrada, per la urgència dels Jocs i la imperiosa necessitat de construir, es tirés pel dret, però mentre es construïa es podia haver anar arreglant, i no deixar-ho tot per després. I, per cert, el Palau no és l’únic nyap que tenim a Tarragona en aquestes condicions; si ara s’hi han posat, podrien aprofitar i arreglar més coses.

Però l’estupefacció ve d’aquesta queixa (de fet, exigència aprovada pel Ple!) que la Generalitat escatima alguna cosa. De veritat? A veure, més enllà que, pel sembla, aquí no hi havia res concretat i confirmat per escrit amb tots els ets i uts -i així anem- es genera la imatge que la Generalitat ens ha estafat, i això no és cert. Recordo que fa un temps, en una de les tantes tribulacions del Palau, un regidor de l’oposició va dir -referint-se a la demanda que se cedís el sòl per a poder formalitzar l’operació- que la Generalitat «quiere que le regalemos el Palau». El Palau que ha construït i pagat la Generalitat???? Com podria mai l’Ajuntament regalar el que no és seu????. I un altre regidor, aquest del Govern, va dir que, en aquestes circumstàncies, «davant del centralisme de Barcelona m’hi trobaran sempre en contra».

Ens hem tornat bojos o què?. Algú d’aquests elements -o qui sigui- em pot dir en quantes ciutats més de Catalunya la Generalitat ha construït -i cedit la gestió a l’Ajuntament- un Palau d’Esports per un import de 18 milions d’euros?. Ja contesto jo: en cap. Francament, si hi hagués més ofertes a fer equipaments d’aquest tipus per a la ciutat, a condició de cedir el sòl i de completar una part, jo hi signaria ara mateix. I no comparem l’efectiva inversió de la Generalitat i l’efectiva aportació de l’Estat als Jocs.

I d’això de cedir sòl, en podríem parlar molt. El Campus Catalunya de la URV és on hi havia l’antiga caserna de l’exèrcit (del regiment Badajoz 26, per ser exactes) uns terrenys cedits a l’exèrcit, els anys 40, a canvi de l’antiga caserna situada al convent de Santa Clara, el que avui és la plaça Verdaguer. Quan l’exèrcit va cedir aquests terrenys de l’avinguda Catalunya -que no li havien costat res; el convent el van obtenir a la desamortització de Mendizabal l’any 1837- se’n va reservar una part oportunament requalificada on ara hi ha uns quants centenars d’habitatges i va fer uns quants calerons (per cert, aleshores algú va proposar que una part significativa d’aquests habitatges fossin protegits i destinats a gent jove; ni cas, ni el govern municipal, ni el govern de l’Estat).

Seria interessant conèixer tot el patrimoni públic de sòl de la ciutat, per a què serveix, i qui en fa què. Hi hauria sorpreses.

(imatge extreta del web de l'Ajuntament de Tarragona, que espero que no em persegueixi pels drets d'autor)

Compareixença al Parlament sobre la proposició de llei de barris

 

Dijous 3 de març vaig ser al Parlament, convidat per la ponència de la proposició de llei de millora urbana, ambiental i social dels barris i viles (o sigui, una nova llei de barris).

Aquestes compareixences no són a iniciativa pròpia, no demanes comparèixer. Algú ho proposa a la ponència, i si la majoria ho accepta, t’hi conviden. No sé com ho fan les altres persones que compareixen, però jo em vaig estudiar la proposició de llei, els antecedents, vaig buscar documentació complementària, hi vaig pensar, i vaig redactar unes consideracions que crec que podien ser útils. I, a més, em vaig desplaçar al Parlament (desplaçament a càrrec meu, per cert). Desplaçament, intervenció i tornada,  em va ocupar tota la tarda, més les hores per a preparar la intervenció.

Crec que això forma part de la meva feina com a docent universitari, que va més enllà de les classes. Contribueixo, via universitat –que no és l’única via, però sí la principal- al coneixement, i em sembla just posar aquest coneixement –el poc o molt que pugui tenir- al servei de la societat, via Parlament, o altres vies.

La ponència la compon una representació de cada grup parlamentari, això són set persones, comptant-hi el grup mixt. Doncs bé, dels mateixos que em van convidar, un parell –PSC i Ciudadanos- ni van aparèixer. El principal grup de la cambra, i aquells que deien que volien parlar del que importa a la gent, van passar completament. Sí que hi havia algú de l’escòria feixista, que va desplegar tota la seva capacitat de raonament i intel·ligència: va passar del debat.

Afortunadament sí que hi eren, i amb ganes, Dolors Sabaté, de la CUP; Marc Parés, dels Comuns, David Saldoni, de Junts, i Ferran Estruch, d’ERC, que van escoltar (si no, no haguessin pogut preguntar i debatre com ho vam fer) i no vaig tenir la sensació de perdre la tarda, amb un debat curt però jo crec que enriquidor. Els altres s’ho van perdre.

Ara ja tinc els vídeos de la intervenció i del debat posterior. Aquí els teniu per a jutjar vosaltres mateixos (com que pesen molt, he acabat obrint un canal de youtube. El que un arriba a fer per vanitat!)

Sobre la guerra a Ucraïna (no "d'Ucraïna", que no ha començat cap guerra)

 

Parlar de la guerra a Ucraïna (i, de fet, a on sigui) exigeix començar per un rebuig absolut a la violència i a l’estupidesa de la guerra. Comparteixo, doncs, tota manifestació primària, visceral, en aquest sentit. Però, un cop assentat aquest principi, també hi ha més coses a dir.

Tip d’aquesta equidistància exquisida (per no dir imbècil) que es creu obligada, cada cop que parla de la guerra a Ucraïna, a criticar l’OTAN i els USA. Que l’una i els altres mereixen crítiques, sobretot en un panorama històric, em sembla indiscutible, i cal fer-les, però no en aquest context. Que jo sàpiga, els tancs i avions que han envaït Ucraïna no són de l’OTAN ni dels USA, són de l’exèrcit rus. Hi ha un agressor i un agredit, i qui no ho entengui (com ara la CUP al Parlament) que s’ho faci mirar. Una sessió de Barri Sèsam sobre «atacar i defensar-se» no els aniria malament.

Tip d’opinadors i periodistes (sic) perdonavides i/o que es creuen graciosíssims fent analogies amb el Dombass i Catalunya. Em refereixo, sobretot, als que he sentit/llegit, els de l’escuderia de la Vanguardia (Juliana, Granell, Luna) però n’hi deu haver més que la higiene mental m’estalvia de conèixer. D’entrada, les realitats nacionals no són intercanviables, però si volen fer analogies, el Dombass s’assembla més a aquella fantasmada de Tabàrnia que uns quants sonats van popularitzar, o als intents de l’Alejandro Fernández de separar Tarragona província de Catalunya, èmuls de l’ilerdanisme franquista que volia unir Lleida a l’Aragó, o similars. I el discurs de Putin dient que Ucraïna no ha estat mai una nació, que forma part inseparable de Rússia, i que el govern ucraïnès els enganya s’assemblen molt més al discurs nacionalista espanyol més exaltat que a cap altra cosa. Però, com ja he dit, i ho mantinc, les realitats nacionals no són intercanviables.

Estupefacte amb alguns arguments no intervencionistes. Tot i que entenc la prudència (per no dir el temor) davant la possibilitat que això degeneri en un conflicte generalitzat o, pitjor, nuclear, hi ha reaccions impresentables. Fa uns dies veia un rètol (cutre, d’impressora domèstica) signat per un grupuscle que encara no deu saber que Lenin és mort, que rebutjava una «guerra imperialista». Exactament el mateix discurs que els estalinistes de l’any 1939 (mentre, això sí, Stalin es repartia Polònia amb Hitler i es cruspia les repúbliques bàltiques). O que no s’ha de lliurar armament a Ucraïna perquè, total, l’exèrcit rus els vencerà igualment, i no cal causar morts inútils. A veure, inútils són totes les morts, començant per les criatures d’aquest hospital infantil de Mariupol, i acabant pels nanos russos de lleva que encara no saben a on i a què els han portat i que estan tornant a casa en un potet de cendres. I, tornem a allò dels paral·lelismes impossibles, però ara històrics (la història no es repeteix, ni tan sols en allò de primer tragèdia i després farsa, però de vegades la història rima). A la guerra civil espanyola, el patètic Comitè de no intervenció no lliurava armes a ningú (mentida podrida: Alemanya i Itàlia se’n van fer un tip, d’armar als feixistes) amb l’excusa de «no causar mals majors». Us asseguro que si la República hagués tingut armes i aviació potser el resultat hagués estat diferent (i no de morts, que ja se’n va ocupar en Franco de matar gent després de la guerra). Si més no el meu pare, al front d’Aragó amb una sabata i una espardenya, ho hagués agraït.

Reconfortat per la immensa onada de solidaritat de la gent envers Ucraïna. La gent és el millor que tenim, i no falla.

Irritat per la imbecil·litat d’algunes mostres de rebuig a Rússia. No ens confonguem, Putin -per sort- no és Rússia, encara que ell s’ho pensi. Des de les ximpleries de deixar de servir ensaladilla russa (que, per cert, a Rússia és ensaladilla Olivier, pel cuiner que la va popularitzar) fins a coses més bèsties, com exigir a artistes -de música, d’òpera, de ballet- una mena de retractació públic de tipus inquisitorial. Entendria que es rebutgés l’actuació de qui es mostrés propagandista de la guerra, però aquesta mena de peatge ideològic em sembla perillosa i contraproduent. Contraproduent perquè, acabada la guerra -que espero que sigui aviat i que guanyin els bons- caldrà conviure amb Rússia i refer ponts, i el millor element per això és la cultura, és demostrar que no estem contra Rússia, i que Rússia ens interessa. Rússia és Tolstoi, és Shostakovitx, és el Bolshoi. No hi renunciem. Recordo que Carme Serrallonga -una pedagoga, mestra de dicció de molts actors i actrius, una donassa impressionant, filla de l’Institut Escola de la República, i traductora de l’alemany- explicava que, acabada la segona guerra mundial, va tenir una reacció de rebuig a tot el que era alemany, horroritzada pel nazisme; i ella mateixa explicava que es va dir «Carme, ets tonta: Alemanya no és el nazisme; Alemanya és Mann, i és Schiller, i és Goethe!». Doncs això. La gent de Rússia -especialment la que més s’ha exposat: els milers de detinguts per protestar contra la guerra- també són el millor. Es mereixen que no els deixem sols i, sobretot, que no els fem culpables.

Convençut que Putin, a mig i llarg, ha perdut (tot i que terroritzat pel que pugui passar a curt). D’entrada, Putin ha creat Ucraïna: no hi ha res que uneixi més una nació que la lluita contra un enemic exterior que et vol anihilar, i aquesta guerra és de manual. Però també perquè ha demostrat -cada dia que passa, més- que això és una fugida cap endavant: com controlarà una Ucraïna ocupada? Rússia té un pib mediocre, per la grandària, un exèrcit que -nuclears a banda, que no és poc- està mal equipat i no sembla gaire ben dirigit, i, sobretot, poc motivat. A més, Putin ha insuflat aire a l’OTAN -ara té un motiu d’existència, i uns quants candidats a entrar-hi-, i encara li haurem d’agrair que ha donat impuls a la Unió Europea que, per una vegada, ha actuat amb diligència i una certa serietat (i fins i tot servirà per a posar-se les piles per avançar en les renovables!).

Espero que hi hagi la intel·ligència col·lectiva de donar una sortida honorable a una Rússia post-Putin. Les humiliacions són contraproduents, ho vam veure a Versalles l’any 1919 i a la mateixa Rússia l’any 1991 (però ni la primera justifica el nazisme, ni la segona això que està passant).

Apa, ja ho he dit.

(imatge: no cal dir-ho, bandera d'Ucraïna. Ucraïna no és cap paradís, i segur que hi havia -hi ha- moltes coses millorables i/o criticables, però quan passa això, que un abusananos maltracta algú més dèbil, no hi ha neutralitats possibles)