dilluns, 21 de març del 2011

Nuclear? no, gràcies. I abans del terratrèmol tampoc!


L'accident a la central de Fukushima torna a posar en qüestió la viabilitat de l'energia nuclear. Deixant de banda -per caritat cristina, diríem- que ara no se senten els panegiristes habituals de l'energia nuclear segura innòcua i barata, convindria, per no caure en la mateixa indigència intel·lectual, no fer plantejaments de traç gruixut. Si tenim en compte que en l'actualitat més del 50% de l'energia consumida a Catalunya té origen nuclear (http://www.elpunt.cat/noticia/article/2-societat/5-societat/384309-dependencia-nuclear-voluntaria.html) això vol dir que, per a prescindir-ne, o consumim la meitat que ara, o la traiem d'un altre lloc. I, segurament, una mica de cada.

Consumir menys, tenint en compte, a més, que molta energia es malbarata en el transport, vol dir sobretot canviar pautes de consum, i això és possible, però no és immediat. A l'Àrea metropolitana de Barcelona, el consum d'aigua ha baixat en 25 litres per persona/dia en els darrers 10 anys. Això vol dir mesures d'estalvi -a les llars, a les indústries- recuperació, renovació de les conduccions, i més cura per part de tothom. I noves fonts d'energia, assumint costos ambientals -que també en tenen- si són sensiblement menors que els actuals -i això no costa gaire- i, sobretot, molt més reversibles.

El mateix hem de fer amb l'energia, i fugir de solucions meravelloses de tipus personal, que són viables en casos concrets, però no generalitzables. Els plafons solars als terrats, per exemple -que s'han d'estendre, i molt!- no són la solució en blocs d'habitatges amb molta gent i poc terrat. O sigui, la ciutat compacta i sostenible que també defensem.

Vol dir, això, que cal actuar sobre molts fronts, admetent, a més, que cal actuar en bona mesura sobre realitats urbanes existents, que no podem substituir sense més ni més, i que això demana temps... a condició que comencem. Si volem tancar les nuclears quan acabin la seva vida útil -i creuem els dits perquè no passi res en aquest temps- no podem badar. Plantejaments industrials en el sentit de majoritaris, competitius, a gran escala, que no són incompatibles amb experiències i solucions personals, són el que necessitem per a pensar que, en deu o dotze anys, comencem a girar la truita de manera significativa.

dissabte, 5 de març del 2011

laporta? i ara què?


Reconec que Joan Laporta no ha estat mai sant de la meva devoció. Ni quan era president del Barça, ni quan va estar festejant diverses opcions polítiques, ni a les eleccions, ni ara que ha tirat pel dret un altre cop. No em va semblar mai consistent ni seriós. No havent estat mai encantat, doncs, no em sento desencantat, ni especialment content pel darrer -per ara- canvi sobtat. Però entenc que hi hagi gent de Solidaritat sorpresa, perplexa, cabrejada, i més coses.

El que passa és que tampoc no vaig considerar mai que Solidaritat fos res consistent ni seriós, i com més va més convençut n'estic. Tot i que reconec -i conec!- que hi ha gent absolutament de bona fe, convençuda, i que hi deixa hores i energies pel que consideren una bona causa -i que jo comparteixo- el cert és que el discurs dominant acaba sent limitat i esquerp. Com que el Parlament encara no s'ha posat a treballar a fons, encara no sabem el capteniment de Solidaritat en coses com el dret civil, la gestió de la sanitat, l'ordenació educativa, l'aigua, i moltes coses més. Coses que, en bona part, ja decidim aquí, i que ens afecten molt. No hi té res a dir? I tampoc no sé què pensa Joan Laporta sobre això. Ja tenia la intuïció que Solidaritat es desfaria gairebé tan ràpid com s'ha fet, però em sembla que em vaig quedar curt.

Però tampoc no estic d'acord -tot i reconèixer la bona intenció- amb aquestes demandes de pretesa unitat independentista. Això no fa més que aprofundir una mena de gueto que situa l'independentisme en una galàxia pròpia i allunyada de la realitat. I crec que el que necessitem és fer política, i això només es pot fer des de i per a la realitat. L'independentisme, doncs, per a ser normal -de fet, accidental, perquè no te sentit en una situació política normalitzada- ha de tenir diverses expressions organitzades que es defineixen per les seves propostes polítiques, econòmiques i socials. Una cosa que va més enllà de la simplificació “dretes i esquerres” però que s'hi acosta força. En tots els sistemes democràtics -els únics que m'interessen com a model- les forces polítiques es defineixen per la seva posició pel que fa a la forma de l'estat, al grau de centralització, a les llibertats civils, a les polítiques econòmiques, a la valoració del medi ambient, a la fiscalitat, a la immigració, a la igualtat, etc. Que tot això ho haguem simplificat en excés en dreta i esquerra és un altre problema.

Ens espera, em temo, un llarg camí per a una mica de normalitat. Continuarà, que hi ha moltes coses per dir, sobre tot això.