Manuel Castells, un ministre peculiar

 

Conec poc d’en Manuel Castells ministre (bé, exministre). En conec una mica més de l’estudiós del fet urbà (tot i que “La cuestión urbana” se’m va fer molt espessa i no la vaig acabar, ni de llegir, ni de pair; però això és demèrit meu, no de l’obra).

Manuel Castells era un perfil estrany, en un govern, i això té avantatges i inconvenients, i crec és un dels motius d’aquesta marxa tan sorpresa (“motius personals” que diuen que són de salut). El cert és que Manuel Castells coneix més bé les universitats americanes que les que volia arreglar amb el projecte de llei que portava entre mans, i em temo que d’aquí plora la criatura. Les pretensions d’importar pràctiques com l’elecció del rector per un comitè, fins i tot amb persones alienes a la universitat, ha topat amb l’endogàmia universitària, però també em pregunto si, d’haver importat (i imposat) aquesta pràctica hagués funcionat com als USA (i no entro, ara, a avaluar si alí va bé o no; d’entrada suposem que sí). Segurament, a més del marc legal (per cert, qui legisla sobre universitats als USA? El govern federal o els estats?) cal una determinada manera de fer les coses, una mentalitat, una altra relació entre el món i les universitats... tot coses que no es poden regular amb una llei. És allò de fer el socialisme a la sueca a Catalunya, que el problema és que no som suecs. Un comitè format per no se sap qui (però segur que el Ministerio hi ficaria cullerada) actuaria amb criteris només professionals i de mèrit?. No sé..

Castells treballava amb un punt –un punt gros- de jacobinisme, d’il·lustrat que dona lliçons i diu què s’ha de fer i com, i a més a tothom el mateix. Bastant propi dels Bandera Roja, per cert, que és també la procedència del seu successor. De fet, en una entrevista a l’Ara de fa molt pocs dies, hi va haver un element que em va sobtar. Ho recollien les entrevistadores:

“L’entrevista, en castellà al·legant que és “política de govern”.

Jo, això de la política de govern, no m’ho empasso. Són cafres, però no tant. Que l’entrevista a un ministre català, que parla català, per a un mitjà en català i per unes entrevistadores catalanes, s’hagi de fer en castellà per “política de govern” no s’ho creu ni ell. Més aviat em penso que no se sentia segur parlant en “ministre”, que és un dialecte madrileny, en català, i ho ha disfressat així, però m’hi jugo un peix que si mai l’Ara entrevista Miquel Iceta –que és molt més llarg- ni “política de govern” ni romanços, i l’entrevista seria en català.

Això em recorda que, l’any 1983 –com passa el temps!- un xic valencià va escriure a l’aleshores ministre d’educació, Jose M. Maravall, i ho va fer en català. La resposta del ministre, tot un poema, deia que “potser el meu cognom t’ha fet pensar jo era d’origen català. Però fins i tot si fos així, sóc ministre d’Espanya i m’has d’escriure en espanyol.” Per anar marcant territori, o paquet, o què sé jo... no sé si han canviat massa, les coses.

I pel que fa a la reforma universitària que proposava... molt em temo que, com tantes coses, serà foc d’encenalls recentralitzador i poca cosa més. Quan em jubili –que espero que sigui molt aviat!- ja explicaré la meva experiència docent universitària. I qualsevol llei que s’acabi fent, ja m’arriba tard.

(imatge: "La cuestión urbana", en l'edició de Siglo XXI de finals dels setanta que és la que hi ha casa, i igual d'atrotinada) 

 

Josep Oliveras, emèrit (però dels bons)

 

.

Dimarts passat vaig assistir a l’acte d’homenatge a Josep Oliveras, catedràtic emèrit del departament de Geografia de la URV, amb motiu de la seva jubilació. Tècnicament, ha assolit l’edat en què ja no és possible allargar més l’activitat docent i de recerca al si de la universitat, però tots estem segurs que Josep Oliveras no afluixarà l’empenta de feina i, encara menys, practicarà una d’aquelles jubilacions d’anunci de la Caixa, que passen el dia en creuers i jugant a la petanca

Un acte concorregut, no només pel personal de la URV –o, millor, tots els seus companys i companyes- sinó també per més gent de la comunitat universitària, de la URV i de fora, senyal d’un ampli poder de convocatòria.

Entre els assistents (i participants, amb paraula) en Jorge Olcina, un savi de la Universitat d'Alacant -savi perquè en sap molt, i savi perquè, quan parla, se l'entén- que va donar una dimensió de Països Catalans... més o menys; és mig catalanoparlant -amb vincles familiars a la Conca de Barberà, no ho sabia- però exemple de la diglòssia alacantina: va fer part de la seva intervenció en català, però es notava que no era la seva llengua habitual; en tot cas, amb un capteniment lingüístic -aquesta i altres vegades que l'he sentit a Catalunya- d'una correcció que ja voldríem que fos més corrent. 

Vaig conèixer Josep Oliveras a mitjans dels vuitanta, quan vaig reprendre els estudis universitaris, aleshores de geografia i història, però ja tocat pel virus de l’urbanisme i amb ganes d’anar  tirant cap a geografies humanes i regionals. Impartia –suposo que entre d’altres- una assignatura anomenada “Espais i societats”, un títol prou ambigu per parlar de tot i d’arreu del món. No recordo quines, però sé que algunes assignatures més devia cursar, perquè recordo bé els diferents treballs que en vaig fer, i li devien agradar prou per a posar una bona nota, però, sobretot, per anar-me encarregant feinetes quan ja vaig ser llicenciat.

No vam perdre el contacte, i a principis d’aquest segle (que malament sona, així!) quan en Jordi Blay i en Santi Roqué em van convocar a la vetusta facultat de Lletres de la plaça Imperial Tàrraco per a proposar-me que em presentés a professor associat de planejament territorial i urbanístic, ell va passar per allí –en aquells despatxos tètrics del forat sinistre que era el departament, més valia no tancar gaire les portes- em va veure i va engegar una admonició incontestable i irrebatible ordenant-me que m’hi presentés. I així, vint anys després, encara hi sóc.

Molt més endavant, em va dirigir el treball de fi de màster, d’una manera molt displicent, com dient –o fent- tu mateix, que ja en saps prou. I devia estar prou bé, perquè s’hi va referir en una extensa comunicació en un d’aquests congressos que hi ha pel món. Moltes gràcies.

N’he après molt, a classe i fora de la classe (en activitats de la Societat Catalana de Geografia, que ha presidit fins fa quatre dies; en articles a la premsa; en llibres i conferències...). N’he après, també, d’una actitud sempre amb un punt de provocació intel·ligent (com Oriol Bohigas, que també hem acomiadat, però aquest definitivament) i un inconformisme davant l’establert, no per gust de la diferència, sinó per coneixement i lucidesa.

No sé què farà, ara que docència i recerca –si més no oficials- el deixen lliure. Sé –penso, vaja- que no s’avorrirà ni callarà, i que podrem –jo, almenys, voldré- aprendre’n més coses, discutir-les si cal, rebatre-les, o compartir-les. Que duri molts anys, i moltes gràcies per tot, Pep.

Oriol Bohigas, la provocació intel·ligent

 

Ens ha deixat Oriol Bohigas, després d’una vida llarguíssima i aprofitada. Llarguíssima en anys -gairebé centenari- i amplíssima en interessos i en continguts. Des de la principal, l’arquitectura, en un sentit ampli –també l’urbanisme, el projecte de ciutat- a la gestió cultural, en molts camps: regidor de cultura, president de gairebé tot (Ateneu, Fundació Miró, Edicions 62...) i la docència a l’ETSAB. Algú sense por a embolicar-se, a provar, a proposar, a equivocar-se; en definitiva, a fer.

Impossible –i també innecessari, ara i aquí- fer un resum de tota la seva trajectòria. Hi vaig parlar un cop (poc, i a peu dret) gràcies a la intercessió de Soledat Balaguer, i va tenir l’amabilitat de dedicar-me un volum de les seves memòries, “Combat d'incerteses”, de lectura apassionant. D’aquest volum –i del següent, “Dit o fet”- i de textos més tècnics (però igualment apassionants i apassionats, gens encarcarats) n’he après molt del poc que sé sobre urbanisme. Una visió molt oberta, crítica amb els plans –una critica que no sempre comparteixo- i defensora del projecte urbà, pensat i ajustat a la realitat i a les necessitats.

Crec que el llegat de Bohigas –els llegats, plurals- beuen d’una herència col·lectiva, d’arrel noucentista però passada per un tamís més progressista, actualitzada. Una herència amb voluntat modernitzadora, ben estructurada, rigorosa, de contingut cívic, incompatible amb la demagògia, amb la improvisació, amb el populisme. N’és un exemple el treball d’ordenació dels museus de Barcelona que va plantejar –i una manera d’enllaçar amb el treball del seu pare a la Junta de Museus dels anys vint i trenta- que jo crec encara molt vigent i lamentablement desaprofitat.

Bohigas també ens va ensenyar que es pot ser radical en el fons, en les idees i propostes, i a la vegada divertit. El seu antifranquisme militant o el seu catalanisme no eren fúnebres ni turmentats o solemnes,  com els d’alguns sectors ofegats pel seu sentit de la transcendència (que, de fet, tampoc n’hi ha per tant). Va ser la demostració –també després- que divertit no és l’antònim de seriós, sinó d’avorrit, i, doncs, que es pot ser divertit i seriós –no frívol- a la vegada.

Polemista, capaç de la provocació intel·ligent, m’hauria agradat saber què pensava sobre aquesta horterada d’estel lluminós a la torre de la Sagrada Família (sobre la Sagrada Família, ja sabem què en pensava). Segur que n’hagués fet alguna definició punyent, divertida, i intel·ligent.

Que la terra et sigui lleu, Oriol Bohigas, i gràcies per tantes coses.

(imatge manllevada de l'abc -ho sento!- que és el Bohigas lliure i gamberro que estimàvem)