Reconec que no he estat mai un entusiasta dels jocs de la mediterrània -els del 2017, vaja-. No per qüestions ideològiques -i menys per si són dels uns o dels altres- sinó simplement per manca d'interès en l'esport més o menys organitzat. Tampoc no en vaig ser, doncs, dels jocs olímpics de Barcelona ni dels de Madrid si s'haguessin fet, ni, en general, de cap d'aquests espectacles esportius. Això no vol dir, però, que no m'interessin uns altres aspectes, especialment el més relacionats amb l'efecte ciutadà que tenen i encara més quan són una oportunitat -aprofitada o no- per a determinades polítiques urbanes.
Ara hem tingut noticia que la vila olímpica dels jocs de Tarragona, després de moltes voltes, acabarà als hotels de Salou. És a dir, que no hi haurà vila olímpica i menys a Tarragona ciutat. Em faig el càrrec que aquesta deu ser la solució més fàcil i més barata, però no puc menys de lamentar que, amb el temps que fa que es treballa per al 2017, no s'hagi estar capaç de trobar una solució millor amb un objectiu més enllà dels jocs.
Aquesta mena d'esdeveniments serveixen perquè les ciutats que els acullen adquireixin notorietat i com una excusa per a fer un salt endavant en infraestructures o en equipaments. Així, els jocs del 92, a més de la promoció de la ciutat, van servir perquè Barcelona fes un salt endavant en les rodalies -llàstima que, un cop saltats, es van quedar clavades- en equipaments esportius, i, sobretot, en fer ciutat. La vila olímpica va suposar un nou eixample, obert al mar, i la substitució de teixits urbans industrials obsolets. Sempre he pensat que un dels principals llegats dels jocs va ser la profunda renovació dels col·lectors d'aigües residuals, una obra amb molt poc glamour però que és útil a tota la ciutat de Barcelona i ho és cada dia.
Crec que a Tarragona -a banda de la notorietat i de l'autoestima col·lectiva en un projecte així, que ja són un bon motiu- estem perdent l'oportunitat de fer ciutat, d'obtenir un llegat col·lectiu durador en el temps. La vila olímpica ha ballat en multitud d'emplaçaments -alguns absolutament delirants: la Tabacalera!!!- però no he tingut mai la sensació que, a més de fer que complís les necessitats olímpiques, s'hagi plantejat, fonamentalment, com un impuls a fer ciutat. I això que Tarragona té espais necessitats d'intervenció per a completar serveis, obtenir equipaments i habitatge protegit. Espais que urbanísticament ja són prou a punt com per a tenir la residència olímpica a temps i susceptible de ser transformada, després, en un espai ciutadà, amb habitatge protegit, residència universitària, i altres equipaments públics. Hi havia -hi ha- instruments imaginatius per a finançament públic-privat per a impulsar-ho.
En lloc d'això, s'ha optat per una solució fàcil i impersonal, tipus vacances de l'Imserso, que no deixarà res quan acabin els jocs, i a facilitar el negoci a uns quants hotelers, dels quals seria interessant saber si mai han ajudat la candidatura. En el fons, vista la trajectòria de la ciutat -i això va molt més enllà d'un o altre govern, és més de fons- no ens hauria d'estranyar. A Tarragona sempre hi ha hagut aquesta manca d'ambició de grans projectes, i molta curtedat de mires. Ens autolimitem massa, pensem en petit i treballem -quan ho fem- pel menys, pel ja està bé. Ens emboliquem amb la bandera del passat gloriós -i això de gloriós... hauríem de parlar-ne- i amb això n'hi ha prou. I així ens va.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada