l'11 de Setembre a Tarragona, cara i creu

 

Ahir, 11 de setembre, i com gairebé sempre, vaig assistir als dos actes més tradicionals a la ciutat: l'institucional de la Diada, convocat per l'Ajuntament de Tarragona, i el que ja s'ha fet una tradició, l'homenatge a Salvador Allende, convocat per l'associació d'amics a Tarragona. Dos actes, però, amb unes quantes diferències, més enllà del fet que un sigui institucional i l'altre -tot i la col·laboració institucional- un acte privat.

Abans de res vull deixar clar que de cap manera estic fent una competició ni els estic contraposant, i menys pel motiu de l'acte. Si algun descerebrat vol veure-hi una mena de cursa entre un acte nacional i un altre d'esquerres, ja s'ho pot estalviar: és perfectament possible -jo ho faig- sentir-se interpel·lat per l'un i per l'altre sense cap mena de contradicció. Això no vol dir que no es puguin fer comparacions -jo ara ho faré- pel que fa al to i a l'organització de l'acte.

Pel que fa a l'acte institucional, enguany, per primer cop, vaig marxar al cap d'un quart d'hora, quan començava la inacabable desfilada d'ofrenes florals. Ja ho havia dit ( AQUÍ ) però m'hi reafirmo: l'acte de la Diada a Tarragona és avorrit, rutinari, i carrincló. Una banda sonora que sembla treta d'un disc de cançons tradicionals dels que reglava la Caixa de Tarragona l'any 1973 per fer-se simpàtica, una locució plana, forçada, sense ganxo. Un programa rutinari discurs oficial + ofrena floral + segadors + castells. Enguany, sense alcalde -un “problema de salut” que, segons ens van assegurar, no li impedirà assistir a l'inici de les festes de Santa Tecla aquests divendres, no fos cas- i el discurs a càrrec de la segona tinent d'alcalde, Sandra Ramos. Un discurs de circumstàncies, en la línia -deu ser la consigna- del discurs presidencial sobre negar a qui dona patents de catalanitat (i que consti que, en això hi estic absolutament d'acord) i amb una referència a la llengua catalana que hagués estat divertit de sentir de l'alcalde, tenint en compte que durant un grapat d'anys va ser capdavanter d'un partit que deia tot el contrari.

L'acte, com ja havia escrit fa uns anys, necessita urgentment una posada al dia, similar -en voluntat de canvi, no necessàriament en format- a la que va fer Pasqual Maragall el 2004. Necessita treure's de sobre aquest aire de rutina, d'obligació emprenyadora que cal treure's de sobre com més aviat millor, i també algunes imatges i músiques absolutament carrinclones i fora del nostre temps. I això ha estat, és, així amb alcaldes de CiU, del PSC amb ERC, del PSC amb PP, del PSC amb qui s'hi apunti, d'ERC amb ex-comuns, CUP i JxC, i ara del PSC sol amb amistats perilloses. Potser caldria una intervenció forana, extra partits, a veure si hi ha un revulsiu, tot i que la debilitat -per ser generosos- de la societat civil tarragonina no ajuda gaire.

L'acte d'homenatge a Salvador Allende comparteix alguna rutina -les ofrenes florals, també inacabables; el gremi de floristes deu estar contentíssim!- però, tot i l'amateurisme dels qui presentaven l'acte, va tenir dos moments excepcionals que, a més, no són repetits.

Vam saber que la cueca és un ball popular, molt estès. Un ball per parelles. Després del cop d'estat del 1973, moltes parelles de cueca van quedar trencades, especialment -la repressió directa va ser sobretot masculina; la indirecta...- moltes dones sense marit, parella, pare, germà... Aleshores, en un d'aquells gestos genials que no se sap ben bé d'on surten, es va popularitzar ballar la cueca en solitari, amb un mocador blanc on hi hauria d'haver la mà del company absent. I va sortir una dona gran -lamento molt no haver-ne retingut el nom- que es va identificar com a germana d'un “desaparegut” identificat uns anys després en una fossa comuna. I va ballar la cueca, amb el mocador blanc a la mà. Una escena emocionant, d'una immensa dignitat, que ens va emocionar a tots.

Més endavant -i amb tot un altre to- un tercet de corda (contrabaix -crec- violí i guitarra) va fer uns arranjaments deliciosos de cançons de Víctor Jara. També molt emotius.

Si hagués de posar algun però, seria al capteniment lingüístic de la representant de l'alcalde. Com ja havia fet aquest a l'acte de l'any passat (vegeu l’apunt citat abans) una introducció en català i la resta del discurs en castellà, perquè, ja se sap, la comunitat hispanoamericana té un variació genètica que li impedeix entendre el català, com és ben sabut. Li hauríem de recordar que, almenys fins on jo recordo, els dos alcaldes anteriors feien les seves intervencions en català -potser Ballesteros amb algun paràgraf en castellà, però en tot cas molt majoritàriament en català- sense cap problema. De fet, els organitzadors de l'acte, xilens d'origen- intervenien amb naturalitat en català i en castellà. Considerar que el català “no serveix” o no toca en un acte d'homenatge al president xilè, creure que la comunitat hispanoamericana present a l'acte (també palestina, ucraïnesa, peruana... aquest acte va agafant un color internacional molt atractiu) no entendran el català, és tractar-los de catalans de segona. Com podem anar demanant acollida si els tractem a banda, si els donem el missatge que són a banda?. El català és per a tothom, sense exclusions, no per a escollits.

En tot cas, em vull, quedar amb el missatge que és possible, si se'n tenen ganes i hi ha imaginació, muntar un acte més àgil, mes actual, menys rutinari, amb més capacitat d'emocionar. Que en prenguin nota, a l'Ajuntament.

(imatge: Pilats amb la senyera. Això va ser una iniciativa de la regidora d'ERC Rosa Rossell, iniciativa recuperada al mandat anterior, i que ha tornat a ser anul·lada)