L’estiu -i encara més l’estiu jubilat- és temps de lectures.
Acabo de llegir “Ultracatalunya” un interessantíssim estudi sobre la ultradreta
a Catalunya entre finals dels seixanta i l’any 2006, de Xavier Casals.
Important que és un estudi, una recerca, i no un pamflet o una resposta
ideològica. Casals no pretén desqualificar la ultradreta -ja es desqualifica
sola- ni rebatre-la, sinó explicar-nos què passava en aquest món, en aquells
anys, i aquí. I ho fa molt bé, amb molta documentació, moltes entrevistes,
molts documents, i una enorme honestedat intel·lectual, quan deixa temes oberts
perquè no en té prou informació.
Com he dit, el llibre acaba l’any 2006 -el de la seva
edició- i seria urgent una actualització. Han passat moltes coses, aquests
divuit anys. L’emergència de l’extrema dreta arreu d’Europa, també a Catalunya,
i també d’una extrema dreta independentista, en són les mostres més clares, i
necessitem de la ciència de Xavier Casals -o de qui sigui- per a conèixer bé
aquesta realitat, saber d’on surt, com funciona, per a poder-la combatre de
forma eficient.
(parèntesi: també he descobert -però no llegit tot- el blog
de Xavier Casals https://xaviercasals.wordpress.com/
que s’endevina d’interès).
Algunes coses, sobre i/o a partir de la lectura
d’Ultracatalunya.
La constatació d’una mena de fet diferencial català també a
la ultradreta. En l’evolució d’aquest món -fragmentat, grupuscular, sinuós,
canviant- Casals hi veu (i ho argumenta) una diferència entre el que passa a
Espanya i el que passa a Catalunya. De manera molt resumida, a Espanya ha
primat una visió més nostàlgica del franquisme, i a Catalunya s’han explorat
més les vies de modernització de l’extrema dreta (si és que això no és un
oxímoron!) seguint la direcció dels populismes europeus, bàsicament francesos i
italians.
Passa això mateix, ara? Crec que l’aparició i èxit de VOX ve
d’haver fet aquest aggionarmento, però no estic del tot segur que l’hagi fet
complet. A VOX coexisteixen el discurs populista europeu, xenòfob,
antiimmigració, hostil amb Europa, i també rèmores del franquisme i de
l’integrisme catòlic. De vegades, aquestes darreres, més folklòriques que res,
però persistents. Les divergències entre els sectors més reaccionaris -tipus
Jordi Buxadé- i els més ultraliberals (tipus Milei, per entendre’s) que van dur
a la dimissió (o expulsió, ves a saber) d’Ivan Espinosa de los Monteros, potser
podrien anar per aquí. A veure si Casals en parla, al seu blog.
L’emergència -ja clara el 2006; molt més ara- del discurs
sobre la immigració com a peça central de la ultradreta. Al llibre podem veure
com, fracassat l’intent d’un discurs divisiu entre catalans segons el lloc de
naixença, d’un discurs anti/pro xarnego -que tots dos són racistes, i n’hauríem
de parlar d’aquest racisme “amic”- i
fracassat per una intel·ligència col·lectiva que avui es troba a faltar,
a principis d’aquest segle ja s’avançava en un discurs antiimmigració, centrat en
la immigració extracomunitària i, especialment, en la magrebina. Recordem que
Plataforma per Catalunya va estar en un tris d’arribar al Parlament.
I aquí em sembla que hi ha una de les grans debilitats de l’esquerra
avui, en la manera com s’afronta el fet -el fet, sense cap connotació- de la immigració.
Hem deixat que la ultradreta -de fet, la dreta en general, perquè la que no és
(tan) ultra li segueix el joc- acabi fixant el marc mental i els termes del
debat, i, a això, l’esquerra hi oposa discursos benintencionats, sovint
tronats, i que de cap manera connecten amb preocupacions dels sectors populars.
Que aquestes preocupacions siguin manipulades per la ultradreta no vol dir que
no existeixin. Al capdavall, el racisme acaba essent -excepte per a quatre torrats-
una conflicte de classe. I del temor de classes populars de tenir competència a
les engrunes d’estat del benestar que tenim s’alimenta la ultradreta. Davant d’aquest
temor -i encara més si efectivament es retalla aquest estat, sovint a causa
dels mateixos que atien aquesta por- el discurs moral no serveix de gaire.
El descrèdit de la política. Unes institucions allunyades,
un llenguatge inintel·ligible -el polítiqués, un nou dialecte- i la manca d’idees
clares de canvi, que es limiten a una gestió anodina (ho podem veure en la
substitució de la ideologia, del perquè es fan les coses, per un discurs sobre
la legalitat formal; es veu que si una cosa és legal, ja està bé). Això és via
lliure per a discursos incendiaris i demagogs. En tenim una mostra -fins i tot
amb un punt d’histrionisme- ara mateix a l’Argentina. Aquesta espècie de mico
descerebrat que tenen com a president s’espolsa totes les crítiques explicant
les corrupcions i xanxullos del govern anterior, i és cert que hi eren. Això,
però no hauria de ser disculpa de les mesures que està prenent -per exemple,
eliminar el programa de vacunacions escolars- però li fa servei per vendre que és
“diferent”, que és el que va comprar una societat desesperançada i tipa d’una
casta corrupta (que continua, per cert). Governar malament és preparar el
terreny per a l’extrema dreta a cavall d’un discurs mentider sobre netedat i
canvi, i això no és nou.
La conclusió és que no n’hi ha prou amb fer un judici moral contra
la ultradreta -encara que també- ni amb solucions teòriques que ja estan
gastades. Els ultres han fet el seu aggionarmento, encara que sembli mentida. Quan
el farà l’esquerra?.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada