El Establishment, d'Owen Jones

 

Un altre llibre d'aquest estiu que s'acaba sobtadament. Un llibre que té uns anys, és del 2015, i això és important, perquè s'inscriu plenament al seu moment, el moment dels indignats, de les retallades, de les reaccions a la banda esquerra, una esquerra diferent de la tradicional... aquells mesos en què semblava que hi havia una reacció popular i hi  hauria canvis. Després... les coses han anat com han anat..

El Establishment, d'Owen Jones, que és el llibre en qüestió, porta un subtítol molt clar: La casta al desnudo (que sembla cosa de l'editorial, per oportunisme amb el concepte “casta”, a l'original no hi és). És una descripció de la classe dirigent britànica -que no és exactament la governant, és clar- i dels mecanismes que va usar, i usa, per controlar-ho tot.

Molt del que explica es refereix -amb noms i cognoms, institucions, mecanismes- al món britànic, però això no vol dir que no hi hagi lliçons a aprendre, perquè els mecanismes d'empoderament, de funcionament i de control presenten moltes similituds amb processos que hem viscut -vivim?- aquí mateix, i que hauríem de tenir molt presents a l'hora de buscar respostes i alternatives, i, si pot ser, sense la ingenuïtat i el maladroit amb què es van fer ara fa vuit o nou anys.

Comencem pel principi, que fou la reeixida batalla cultural per imposar un determinat marc mental. Enllaçant amb el que ja ens va explicar el mestre Fontana (vegeu “Por el bien del imperio”) hi ha un procés, des de les darreries dels setanta, que aconsegueix imposar una manera de veure i d'entendre el món que hem vingut a anomenar neoliberalisme, exemplificada per Tatcher i per Reagan (un “liberalisme” sui generis, de fet; sempre he pensat que una certa dosi de liberalisme de veritat no ens aniria del tot malament: seria l'antítesi d'aquest capitalisme d'amiguets que tan bé representa Florentino Pérez). Recollint una llarga trajectòria intel·lectual que podem resumir -molt, massa- en l'escola econòmica austríaca (Mises, Hayek, Friedman... llegiu “Viena”, de Richard Cockett -un altre llibre lluminós d'aquest estiu- que allí està molt ben explicat) i tot l'impuls de la societat Mont Pelerin, aconsegueixen que els conceptes de desregulació, privatització, llibertat de capitals (parèntesi: hem deixat que la dreta -i sovint la més extrema- s'hagi apropiat del concepte “llibertat”. Molt malament) siguin els dominants. No que siguin majoritàriament acceptats, no, sinó que siguin els únics, i que intervencions públiques tan poc bolxevics com el keynesianisme apareguin com a inversemblants. Només cal veure com determinades concepcions de la competència, de la intervenció pública en l'economia, o del control públic de les finances formen part de la  constitució material europea. No són l'aplicació concreta fruit d'una majoria democràtica al Parlament, no; s'han confós amb la mateixa Unió Europea. És allò que el tatcherisme va consagrar amb el “no hi ha alternativa”. S'ha convertit en un dogma indiscutible, i qui proposi una cosa diferent, no és alternatiu, és un llunàtic o un perillós antisistema. Us sona, oi?. És el mateix esquema que fa que determinades propostes sobre educació, feminisme o sobre cultura són blasmades, per l'extrema dreta, de propostes “ideològiques”, que és una manera de dir que les seves, que són tan ideològiques com qualsevol altra, són les “naturals”.

Al llibre, Jones explica amb profusió de detalls com els mitjans, la universitat, les institucions... tot s'ha imbuït d'aquest marc mental i ha ajudat a difondre'l i a imposar-lo. I, a partir d'aquí, en veiem les conseqüències. Res que no coneguem (però que va bé que ens diguin): desmuntatge dels serveis públics, mercantilització dels drets, socialització de pèrdues i privatització dels beneficis, la rebaixa d'impostos -regressiva, és clar- com a paradigma del progrés, la repressió del sindicalisme i de l'activisme, les portes giratòries entre el món polític, financer, i mediàtic, l'ús dels mitjans com a braç armat d'aquesta ideologia, l'evasió fiscal legal de les grans fortunes contra la persecució implacable de la morralla que intenta sobreviure....

S'agraeix que Jones ho expliqui sense fer-ne un pamflet. Al contrari, hi ha profusió de fonts, de referències a entrevistes amb els implicats -de totes les bandes- sense deixar de ser un text apassionat i no neutral (no és el mateix neutralitat -impossible- i objectivitat: es pot ser objectiu i no neutral).

Hi ha un capítol dedicat a la instrumentalització de la policia, i narra un episodi en uns termes que no em resisteixo a reproduir. Fa referència a una investigació per irregularitats policials (és a dir, violència) en la repressió d'una manifestació de miners a Orgreave. Diu:

“En su bufete de Londres, en Farringdon Street, al norte de la City, Mansfield me cuenta hoy que todas las declaraciones policiales se redactaron en términos idénticos para asegurarse de que los sucesos de Orgreave constaran como manifestación violenta. “Tuvieron que asegurarse de que tenían la fraseología que encajara con la definición de manifestación violenta. Había cientos de declaraciones escritas en el mismo estilo. Estaba claro que las había dictado todas la misma unidad”.

Em sembla que està clar.

Ara bé, de tot el que explica Jones el més preocupant no és la perversitat de l'adversari, sinó la manca de reacció -al contrari, l'acomodament- de l'esquerra tradicional. De la victòria d'aquell marc mental que deia n'és una mostra que un programa com el de Podemos dels anys 2016 i següents, que seria perfectament homologable -retòrica a banda, em refereixo al contingut- a la  socialdemocràcia europea dels anys cinquanta, passava, fins i tot per alguns dels seus autors, com d'extrema esquerra.

Tenim molts deures a fer, des de la banda esquerra, per redreçar les coses, i una de les primeres coses és recuperar un pensament propi, lliure d'aquests peatges que es presenten com a naturals i indiscutibles, com si fossin la llei de la gravetat. Ens cal tenir idees noves -no repescar de manera acrítica i nostàlgica un passat idealitzat- i llenguatges i formes noves. Les esquerres -plurals com són, per començar- hem fet malament unes quantes coses, si tot plegat ha anat com ha anat. Ens cal fer coses noves, guanyar  presència i gruix intel·lectual., i ser valents quan hi hagi l'oportunitat -que s'haurà de guanyar, ningú no regala res- de canviar les coses.

Si en poden sortir de coses, d'un llibre.... Val molt la pena.