Llarga vida al Fet

 

El passat dimecres 13 vaig assistir a la festa del desè aniversari del Fet a Tarragona, una revista que cada dos mesos ens explica coses i gent de la ciutat (i, a més, vaig tenir l’alegria de saludar l’estimadíssima Teresa Batet, que a la seva quarta joventut no s’ho va voler perdre).

Ho he escrit més cops, aquí i en altres llocs: el Fet a Tarragona és, de molt, la millor publicació que es fa al Camp de Tarragona, i no m’atreveixo a dir que de tots els temps, perquè voldria dir un coneixement històric de la premsa que no tinc, però segur que és de les que més. Ho és per projecte editorial, pel que vol ser i és, però també -i no és poc- per qualitat tècnica. Em va semblar de justícia, i molt oportú, que tant a la revista com a la festa hi hagués protagonisme de les persones responsables d’aquesta factura tècnica: la correcció de textos, la compaginació, la maquetació, la il·lustració, i tot el que cal. El Fet, materialment, fa de bon llegir, també.

Cal dir que el ritme d’aparició –cada dos mesos- facilita aquesta cura. No ho podem comparar amb la urgència diària d’omplir trenta pàgines que tenen al Diari de Tarragona (o en qualsevol altre diari). Estic segur que hi ha corredisses, i gent que remuga perquè els qui passen abans s’han retardat, però segur que tenen, tots plegats, més temps. Per això, precisament, hem de ser exigents.

El Fet té una mirada optimista, cap a la ciutat i la gent, i això està bé, perquè ja en tenim prou, de desgràcies. Ens explica històries d’èxit, personatges interessants, i fins i tot, quan aborda temes complicats- la ciutat entre dos rius, o l’espai metropolità- ho fa amb una mirada amable. I he citat aquests dos dossiers perquè hi vaig participar amb molt de gust.

De fet, a l’acte de celebració, es va citar expressament aquesta voluntat de potenciar l’autoestima, sense renunciar a l’autocrítica. Jo crec que globalment se’n surten, però –no sé si per un esperit meu molt crític o molt rondinaire- estan passant la maroma. Crec que la línia que separa l’autoestima –necessària, sens dubte- i l’autocomplaença és una línia molt fina, com ara la que separa l’autocrítica de l’auto flagel·lació o del victimisme, unes actituds que, a Tarragona, tenim molt vistes. La sortida fàcil –i es veu perquè surt a moltes entrevistes- que “a Tarragona ens cal autoestima”, que ja es diu com a frase feta, no sempre ve acompanyada de la necessària autocrítica, potser perquè instal·lar-se en allò de “el profe em té mania” permet no assumir responsabilitats. No vull dir amb això que el Fet s’hagi instal·lat en aquesta manera de fer, però potser que ara que ja ha demostrat, amb escreix, que treballa l’autoestima, treballi també -també, no només- l’autocrítica que ja apunta en alguns articles, però que hauria de ser més clara i més incisiva.

Clar que la culpa no és del missatger, en un i altre cas. El Fet reflecteix el que passa a la ciutat, en tots els sentits, i això vol dir per exemple l’atenció que presta a la festa, -i això està bé- però també la debilitat de la societat civil tarragonina, especialment la civil de veritat, és a dir, no paraoficial, no depenent poc o molt dels pressupostos públics, i  no (tan) autocomplaent.

No voldria que això semblés una desqualificació del Fet. Em refermo en l’afirmació inicial, que és la millor publicació de Tarragona. No m’hi sobra res, del que hi ha; si de cas, m’hi falten coses, i crec que està en condicions de fer-les tan bé com fa les que ja fa.

Llarga vida al Fet, doncs.