Principi de realitat

 

He de confessar que les negociacions, converses, jugades mestres, ofertes, amenaces o enveges que hi ha al voltant del futur govern espanyol m’avorreixen una mica. El nivell, de formes i continguts, és molt baix, de pati d’escola. I, sobretot, em sembla allunyat de la realitat. Principi de realitat és el títol d’un llibre excel·lent de Jordi Muñoz, publicat l’any 2020, on, entre moltes coses, argumentava la necessitat de tenir en compte un element tan important com és la correlació de forces, i no menysvalorar l’adversari.

En situacions conflictives -però d’un nivell  molt diferent, és clar- en què m’he trobat, he estat sempre partidari de no acorralar l’adversari, de deixar-li alguna sortida -i com més digna millor- perquè, si el que vols és que es mogui, millor que ho faci en una direcció que et convingui o que controlis una mica. I un adversari humiliat i amb qui encara has de conviure no és un bon negoci.

Per aquests criteris, doncs, crec que menysvalorar la debilitat del PSOE i aliats, i pretendre fer-los passar per l’adreçador és un error, un error tàctic i estratègic. És clar que cal negociar i posar un preu alt, però desconfio de línies vermelles i d’ultimàtums, i del to fatxenda d’alguns. Com també d’aquestes pretensions d’alguns governamentals espanyols (i també de l’ex-president Montilla) que sembla que demanin a l’independentisme un acte de contrició i penediment. Si de veritat ho pretenen, no han entès res (començant pel fet que l’independentisme és molt divers, però això també hi ha una part de l’independentisme que no ho entén).

Ni el president Aragonès, ni Puigdemont, ni ningú no pot parlar en nom del catalans de demà. Ningú es pot comprometre a no fer (o a fer) nosequè en un futur mitjà. Sí que ho pot fer en l’immediat, i encara, perquè, en una democràcia -ni que sigui l’espanyola- la gent té dret a formular les propostes polítiques que vulgui.

Però també em sembla desencertat -ni que sigui per acontentar la galeria, en un populisme que em rebenta- aquest aire d’ultimàtum, que evidentment està més pensat per a desqualificar part de l’independentisme (com tothom sap, hi ha una part indepe que considera que el principal adversari és un altre indepe, i així ens va).

Compte amb passar-se de frenada. No només perquè amb una repetició electoral ens podem trobar amb una majoria PP-VOX (veuràs com riurem!). És que si la negociació, ara, es fa amb aquestes ínfules d’ultimàtum (que s’expliquen per a fer empassar el gir de 180 graus entre la “confrontació intel·ligent” -que ningú va dir què era- cap a la negociació, allò que s’ha blasmat durant quatre anys) alguns llestos es poden trobar que li fan la campanya al PSOE. Si les enquestes van en aquesta direcció, Sánchez es pot trobar que, amb els moviments que ha fet fins ara, acontenta l’electorat més ben disposat, el que li va donar la majoria a Catalunya (i a Espanya: en total va passar de 120 a 121, un sol escó més; però a Catalunya va passar de 12 a 19, set més; a Espanya, doncs, va baixar). I amb una retirada per no cedir al “xantatge” de Puigdemont, es treu de sobre l’acusació de trencador d’Espanya i tot això, i pot aspirar a créixer una mica més, suficient per a no dependre tant de JxC (o, qui sap, de tot l’independentisme català).

A veure si el més interessat a repetir les eleccions serà el PSOE, i JxC s’hi estarà posant bé. Si, a sobre, JxC perd la posició central que la xiripa electoral li ha facilitar, a veure quina serà, aleshores, la seva estratègia.

He dit que m’avorria, i potser serà tot plegat més entretingut del que semblava.