Sobre la superilla de Consell de Cent

 

Portem uns quants dies menjant superilles de Barcelona per tot arreu. Els diaris, els telenotícies, els digitals... tot n’és ple, de manera que, per no ser menys, aquest blog d’estar per casa també. Diverses coses:

1. Les superilles són un tema local. D’una localitat important, és clar, però un tema local. Que se li doni aquesta dimensió -jo crec que exagerada- alimenta alguns discursos antibarcelonins (en el fons anticatalans i reaccionaris) que  no fan cap bé. Arreu del país hi ha operacions urbanes o de reordenació de la mobilitat també interessants que no han merescut mai la mateixa atenció (o ni atenció, directament).

2. Com tantes coses, tot el procés de les superilles s’ha polaritzat i se n’ha fet una guerra de bons i dolents (intercanviables, és clar). Si creus que la sentència i tombar la superilla de Consell de Cent està bé, per uns ets un còmplice dels lobbys que volen convertir Barcelona en un pac temàtic turístic i expulsar la població. Si creus que el que està bé són les superilles, ets còmplice d’una imposició autoritària de la Colau, pijoprogre, i que asfixia el teixit econòmic i la vida normal de la població. Quin embolic. I tot plegat immers en una campanya anti Colau per part de determinats sectors (que també crec que era celebrada per la mateixa Colau: cada cop que el Sanchez Llibre o la Vanguardia feien una diatriba contra l’alcaldessa, li feien mitja campanya).

3. Sobre les superilles, ja vaig dir què en pensava fa un temps (AQUÍ). Ara matisaria algunes coses, perquè n’he sabut més, sobre el tema, i no ho canvio per honestedat (un ha d’assumir el que diu) però, bàsicament, penso el mateix. I, en tot cas, estic segur que el procés de decisió, formulació i implantació de les superilles és millorable -com tot-; i em rebenta, des d’un punt de vista estètic, aquest discurs grandiloqüent i arrogant de determinada pijoesquerra, fins i tot quan té raó en allò que proposa.

4. La sentència (a banda de temes sobre manca d’informes, en què no entro -tot i que ja es veurà què penso d’aquesta manera de decidir-) es basa fonamentalment en el fet que la modificació de les condicions d’ús del carrer Consell de Cent imposava la modificació del Pla general metropolità, un tràmit bastant farragós.

5. La necessitat de modificació es desprèn perquè, tal com afirmen els promotors del recurs, s’ha modificat l’ús del carrer per la via de fet, i passa de viari a espai lliure. També hi ha -i això és tota una altra cosa- el canvi de classificació dels diferents tipus de via que fa el PGM.

6. El canvi d’ús, de viari a lliure, demanaria una modificació del PGM si es tractés de canvi de sistema, però de cap manera la demana si es fa un reordenació del sistema viari. En aquest sentit, cal tenir present que ús viari  no equival a “per on passen els cotxes”, i que tan viari és la voravia com la calçada. A Catalunya s’han fet dotzenes de reordenacions viàries per augmentar l’espai destinat a vianants -això que els recurrents diuen “espai lliure”- i disminuint (de vegades eliminant) la circulació rodada, sense que mai hagi calgut la modificació del planejament general. El  mateix passa amb l’increment d’espai verd -no en el sentit de la qualificació del sòl, sinó de la realitat- en què l’augment de l’arbrat o de l’enjardinament no ha suposat mai la modificació del planejament general.  

7. Ara bé, el PGM fa una classificació de la xarxa viària, i d’acord amb les definicions de cada tipus de xarxa, és defensable la necessitat de modificació del PGM.

D’entrada he de dir que aquesta classificació em sembla confusa, en la mesura que utilitza definicions pròpies de la normativa de carreteres i de la classificació de la xarxa viària general (és a dir, la no urbana; les autopistes, carreteres, autovies, etc).

8. La sentència reconeix que el carrer Consell de Cent és xarxa viària local, d’acord amb l’article 197 de la Normativa del PGM (per cert, el 197.2, que estructura la xarxa -el 197.1 la defineix- oblida la xarxa viària local). Hi ha cinc tipus de vies:

a) Autopistes urbanes

b) Distribuïdors bàsics

c) Artèries urbanes

d) Vies cíviques

e) Vies de la xarxa local

i això es classifica en:

- Xarxa viària bàsica primària (les a i b)

- Xarxa viària bàsica secundària (la c)

- Xarxa viària bàsica cívica (la d)

I la e), no apareix enlloc.

L’argumentació de la sentència és que, amb les obres de la superilla, no es pot complir la funció de la xarxa local, que és, segons l’article 196.3 “donar accés a les edificacions i enllaçar amb les vies bàsiques”.

9. Tinc els meus dubtes que això no sigui possible amb la nova ordenació. És, certament, menys fàcil que amb l’ordenació anterior, però no em sembla aquesta una determinació urbanística. És a dir, que, en tot cas, caldria que l’ordenació del trànsit -no la qualificació urbanística- s’adeqüés a aquesta funcionalitat. Però això ens porta a diferents criteris sobre el trànsit que, insisteixo, no són urbanístics ni han de trobar acollida al planejament general. I, encara més, qui és que ha de tenir “accés a les edificacions i enllaçar amb les vies bàsiques”? Només els vehicles? Recordo que xarxa viària ho és tant per als vehicles com per a les persones.

La sentència diu que, amb les obres, el carrer Consell de Cent passa, de fet, a ser via cívica, i que això és modificació encoberta del planejament. Vol dir això que, quan s’enjardina una part important d’una voravia -que és, la voravia, sistema viari- passa a ser de fet un espai lliure, i que cal modificar el planejament general? Si és això, preparem-nos per una allau de modificacions de planejament, o per una paràlisi en la intervenció sobre la ciutat.

10. Ara bé, més enllà del cas concret -però a partir del cas concret- això em porta a una altra reflexió. Aquests dubtes són possibles per allò que diu literalment (i allò que se n’interpreta, sobretot) el PGM. Fa molt de temps que sostinc que, al planejament general, li estem fent dir coses que no li pertoquen, i després passen coses com aquestes.

Què ha de dir el planejament general, segons la llei d’Urbanisme?. Doncs això que diu l’article 57.2:

“a) Classificar el sòl, amb vista a l'establiment del règim jurídic corresponent.

b) Definir el model d'implantació urbana i les determinacions per al desenvolupament urbanístic, d'acord amb el que estableix l'article 3.

c) Definir l'estructura general que cal adoptar per a l'ordenació urbanística del territori i establir les pautes per fer-ne el desenvolupament, sense que aquesta definició impedeixi formular:

1r Projectes d'actuació específica i plans especials urbanístics autònoms per implantar altres elements integrants de l'estructura general del territori en els termes que regulen els articles 48 bis i 68.

2n Projectes emparats en les normes d'aplicació directa de l'article 9 bis per implantar instal·lacions de producció d'energia elèctrica que, per la potència instal·lada, tinguin la consideració de sistema urbanístic d'equipament comunitari de serveis tècnics.

d) Determinar les circumstàncies que en poden produir la modificació o la revisió.”

Crec que si els plans diguessin tot el que han de dir, però només el que han de dir, ens estalviaríem problemes (i temps de formulació i tramitació, que també estaria bé). Com més li demanem al planejament general, més complicat serà desenvolupar-ho, completar-ho, matisar-ho o modificar-ho. I, al contrari, més fàcil serà que els tribunals tombin coses basant-se en qüestions més formals que materials (recordo el cas del POUM de Tarragona, anul·lat per la manca d’un informe que ni el TSJC sabia a qui s’havia de demanar, i que feia referència a un aspecte molt localitzat del POUM). És com quan es fan lleis molt detallades, amb coses que podrien anar perfectament per via reglamentària, però que, quan cal retocar, s’ha de modificar la llei.

11. Una altra part del problema ve de l’antiguitat del PGM, redactat en paral·lel a la reforma de la llei del Sòl que es va fer al 1974 (i ves a saber qui va influir en qui) i que va suposar, per bé, un canvi fonamental en la manera d’entendre l’urbanisme. Però han passat gairebé cinquanta anys i, tot i que defenso els aspectes bàsics del PGM, és evident que no tot ha envellit igual de bé (per cert: el futur PDU de l’àrea metropolitana no substituirà el PGM, a veure si ens queda clar, això!). Però el cert és que continuem carregant el planejament general amb determinacions que no necessàriament hi haurien de ser, i ens compliquem l’existència (com hem pogut veure ara).

 

Alguna conclusió? Pessimista quan les coses entren als tribunals, que habitualment -no sempre- em semblen més inclinats a trobar defectes de formes i a fer interpretacions restrictives i literals de les normes (això seria motiu d’un altre debat entre tradicions jurídiques continentals o anglosaxones). Continuo creient que la sentència s’equivoca en el fons, i que la intervenció al sistema viari -fins i tot amb la profunditat amb què s’ha fet- no requereix modificació del PGM. És la meva opinió.

 

(imatge extreta de www.ara.cat, que espero que no s'enfadin amb mi, que en sóc subscriptor)