Sobre això de la investidura

 

No sé massa com deuen anar les negociacions entre totes les parts implicades en la hipotètica investidura de Pedro Sánchez, més enllà del que surt a la premsa. En part ja m’està bé, perquè crec que aquí cal molta feina discreta, però precisament per això mateix em sobra la molta gesticulació i el soroll que hi ha, especialment el soroll grandiloqüent, ple d’ultimàtums, línies vermelles, i exigències sine qua non. No perquè, en un escenari ideal, no m’agradin algunes de les coses exigides, sinó perquè em sembla, tot plegat, fora de lloc, una representació teatral per a excitar les respectives parròquies i, si és possible, desgastar les alienes. I no em sembla que això sigui bo per a ningú.

Comencem pel principi: l’escenari resultant de les eleccions del 23-J no és producte de cap intel·ligència estratègica, ni de cap jugada mestra. És una carambola absoluta, una xiripa. Només que 100.000 vots –o menys- s’haguessin mogut a les espanyes, potser ja tindríem un govern PP-VOX, o potser el PSOE no dependria de qui depèn ara. Als qui tenen una relativa paella pel mànec, els ha tocat la rifa.

Aquesta oportunitat, però, no és absoluta. M’agradaria, ara, conèixer millor la teoria de jocs per explicar-ho bé; és allò que la solució òptima per a tu potser no és la bona per al conjunt, ni la possible, i cal pactar. Vaja, el que se n’ha dit política (de la veritat) de tota la vida.

És cert que ser decisius en la investidura (parèntesi: ho son tots. Aritmèticament hi han de ser tots) dona molta força, però això, la investidura, és una escopeta d’un sol tret, i s’ha d’apuntar molt bé. Si tires massa alt, potser falles.

En l’imaginari comunicat d’alguns, es tracta de posar el llistó molt alt i, si el PSOE no cedeix, que es quedi sense i “no ens tremolaran les cames” per anar a noves eleccions. Segur?. Vegem possibles escenaris:

Una petició de màxims, i el PSOE diu que sí (ho dubto). Molt bé, i aleshores a treballar per a fer-ho possible. Toparem amb la capacitat del PSOE i del deep state per a no complir, o amb una revolta interna del PSOE. És una opció.

Una petició de mínims, i el PSOE diu que sí. Clar, aquí cal saber què és el mínim. I saber que igualment hi haurà incompliments i resistències, però segurament menys. I caldrà veure com es pretén penjar la llufa del mínim a l’altre (“hem votat per responsabilitat, però si ERC/JxC –tatxeu el que no interessi- no s’hagués abaixat els pantalons, haguéssim tret molt més”).

Una petició de màxims, i el PSOE diu no, i hi ha noves eleccions, confiant que, amb la predisposició a l’amnistia que ha insinuat, lliga el vot útil obtingut a Catalunya (i potser l’amplia) i neutralitza la fugida de vot nacionalista espanyol. Si a més hagués enganxat un PP desorientat –ara ja no- tenia opcions d’esgarrapar els escons necessaris per no dependre d’ERC/JxC. Però també pot passar que guanyi, ara sí, PP/VOX. Resultat: hem disparat l’únic tret... i hem fallat. Perquè pensar que hi haurà un resultat similar, i tornem a començar, no és creïble.

Vol dir això que ens hem de resignar i votar gratis? De cap manera. A veure si entenem que, amb la investidura, no s’acaba res. Ni és de rebut aquesta peregrina demanda de compromís de “no ho farem més”, més pròpia d’una església que de política (i que pretén que els actuals agents polítics es comprometin en nom de les futures generacions, que ja són ganes) ni ho és pensar que, o ara o mai. La necessitat de majoria amb els indepes, i, per tant, el valor dels seus vots, continuaran tota la legislatura, i es tracta d’aprofitar-ho bé.

Que això s’assembla molt al peix al cove? És clar que sí. Per què coi hem de renunciar al cove, sobretot si el peix ja l’hem pagat però no el tenim? A algú li fa fàstic obtenir rodalies, o aeroports, o pactar un segon múltiplex per a TV3, o reformar les lleis de règim local i d’hisendes locals i poder generar un model d’administració local propi, o reformar la llei d’habitatge i blindar les competències a Catalunya, o més coses similars?. I això no és incompatible amb forçar compromisos polítics, en la investidura, que suposin un canvi substancial en la situació actual. L’amnistia, per exemple –que sembla que sí- i més coses. Quines? Hem de pensar que, com més maximalisme, més s’empeny el PSOE a l’escenari de dir que no i arriscar-se a noves eleccions (i això el PSOE ho sap, naturalment, i sap que ho sabem –per què ho sabem, oi?-) cas en el qual, el més probable és que no es repeteixi la xiripa actual, i ens quedem sense escopeta, ni d’un tret ni de cap. Val la pena?. Caldrà afinar molt, i estaria bé no excitar la parròquia per evitar frustracions després, només per interès egoista de desgastar l’adversari. I estaria bé, per ara i per després, arraconar aquest llenguatge de traïdors, botiflers, venuts, cagats, i tot això que surt sobretot (però no només) a les xarxes, especialment des d’una banda. Aquesta pel·lícula d’anar tensant la corda i després acabar pactant el que abans es criticava, ja la vam veure l’any 2006 amb l’Estatut. I amb alguns protagonistes repetits.

I, a més, tenim uns altres escenaris teòrics –confesso que crec que poc probables, però mai se sap- que ens descol·loquen. Per exemple, que el rei, que no cal que demostri que pixa cap a la dreta (extrema) no designi Pedro Sánchez com a candidat, i generi un conflicte constitucional. Amb l’excusa de no voler proposar algú que vol fer “coses anticonstitucionals” el deep state li riurà la gràcia, i el pollastre serà de por. O que ho retardi, i mentre el calendari va corrent. O també que hi hagi un pacte més o menys satisfactori per a tothom, es presenti a la investidura... i els trànsfugues del PSOE que ara no hi ha estat, hi siguin (en el sentit: no voto per Feijóo, però tampoc per un pacte amb indepes). Tornem a la casella de noves eleccions, però amb un PSOE esmorteït i un Pedro Sánchez desautoritzat, que és tant com assegurar un govern PP-VOX. De veritat volem això?.

Calma, molta calma, i apuntar bé, molt bé. L’escopeta és d’un sol tret i no podem fallar. I després, a negociar i collar durant tot el que duri la legislatura.