In memoriam, Carme Junyent

Ens ha deixat, masssa d'hora,  Carme Junyent, docent de la UB, filòloga catalana, i activista per la llengua. Ens ha deixat una dona sàvia, i això es feia evident cada cop que l’entrevistaven o que publicava un article o un assaig, o que intervenia en actes acadèmics o divulgatius. I és que -ep, la meva opinió!- es coneix una persona sàvia perquè, quan parla, diu coses -hi ha molta gent que confon els termes- i, sobretot, perquè quan parla, se l’entén, i això distingeix les persones sàvies de veritat dels xerraires.

De les moltes aportacions de Carme Junyent en el debat, estudi i defensa del català -que trist que sempre l’haguem de defensar!- em quedo amb dues coses.

Per una banda, fer-nos evident el multilingüisme de Catalunya, i no em refereixo només a les tres llengües oficials. Acostumats all discurs del “bilingüismo bien entendido” de l’Espanya oficial, amb graus diferents de commiseració, Carme Junyent ens va fer evident que no és cert això de “a Catalunya es parlem dues llengües” sinó que se’n parlen dotzenes, amb més -àrab? amazigh? romanès?- o menys parlants. Una oportunitat -també una necessitat- per a situar el català al centre del taulell, com a llengua comuna, no en contra ni enlloc de, sinó com a llengua compartida.

La segona -i segurament més polèmica- la lluita contra la duplicació permanent masculí/femení, per molts motius: per incongruència gramatical, per impossibilitat material -fer-ho concordar tot és impossible o faria il·legibles els textos- i per la raó, per a mi evident, que si bé és cert que una societat patriarcal ha generat una llengua patriarcal, el que cal canviar és la societat, i la llengua -més lentament, segur- també acabarà canviant, però que certes expressions acaben essent ridícules. I això no vol dir no fer res, de cap manera, però vol dir no sacrificar la comprensió del que es diu a un pretès igualitarisme més aparent que efectiu.

També li hem d’agrair la valentia -això de la duplicació del llenguatge és anar contra corrent- i la disponibilitat a sortir a la palestra per opinar, per mullar-se, sense cap por ni complex. Ens calen -al català, i a tantes coses- persones així.

Que la terra li sigui lleu.

(foto extreta de la wiquipèdia)