Et recordo, Víctor

No recordo quan i com va ser que vaig conèixer l’obra de Víctor Jara i qui era. Devia ser l’any 75 -potser finals del 74- però, en tot cas, sé que formava part de la meva banda sonora vital el curs 75-76, el primer que vaig passar a la Universitat Laboral. Una cinta de casset, que a saber on deu ser ara, va sonar molts cops en aquella aula atrotinada, i uns quants bramàvem amb entusiasme el Desalambrar o el Puerto Montt, dels quals encara ara recordo trossos.

Segurament el devia conèixer a partir del cop d’estat de l’11 de setembre, però no immediatament; ni l’estat de la premsa d’aleshores, ni el meu interès personal -una mica més de dotze anys, només- anaven per aquí. Però sí soc conscient, tot i que per reflexió personal posterior, que entre el cop d’estat xilè i el cop d’estat portuguès del 25 d’abril -aquest, ai! tan diferent- vaig començar a adonar-me de les coses que passaven al món, o més exactament d’algunes coses en concret; un interès que no ha parat mai.

Ara, cinquanta anys després, els responsables -alguns dels responsables- de la mort de Víctor Jara han estat condemnats per la justícia xilena. Més enllà de l’enveja que em suposa una certa justícia, sobretot per comparació amb la que no hem tingut aquí, no és menys cert allò que la justícia amb retard no és justícia, per bé que, en aquest cas, encara ens pugui reconfortar una mica.

La millor justícia, però, allò que en diríem una mena de justícia poètica, és que tot aquest temps, i el que seguirà, aquesta trepa d’assassins continuaran essent no-res i en canvi restarà en peus aquesta bellíssima cançó que és Te recuerdo Amanda, que poso AQUÍ  en l’esplèndida versió de Raimon.

Xile al cor. Gràcies, Víctor.