Notes després de les eleccions generals

 

El resultat de les eleccions espanyoles del 23-J sembla escrit per un guionista inexpert. De fet, de veure’l en una pel·lícula d’intriga política, costaria de creure. Hi hauria moltes coses a comentar, com ara la davallada de l’independentisme –de tot, no només d’ERC- amb múltiples causes i expressions.

Però el més apassionant, ara, és la recerca d’aquests 176 vots per assegurar una majoria d’investidura i estalviar-se la repetició –que ja seria la tercera!- de les eleccions. La veritat és que, per salut mental, estaria bé estalviar-se-la, però tinguem molt clar que no trigarem massa a votar, fins i tot si s’arriba a aquests 176. I és que una cosa és una majoria d’investidura –que s’acaba al mateix moment de l’elecció a la presidència del govern- i una altra és la majoria de govern. Recordem que, al 2016, hi va haver una solidíssima majoria d’investidura, PP+PSOE (menys el PSC, en un dels insòlits –per no dir únic- actes de sobirania en més de quaranta anys d’existència nominal) però no majoria de govern, i es va anar fent la viu-viu –és a dir, no legislant ni pràcticament governant- fins a la moció de censura del 2018.

Crec, doncs, que aviat tornarem a votar, però no perquè JxC s’abstingui o voti en contra i bloquegi un possible govern. Malgrat l’erràtica i fantasiosa política que proclamen (però que no sempre és la que fan) els considero prou lúcids per adonar-se que qui aparegui –ho sigui o no- responsable d’una repetició electoral, i, per tant, d’una segona oportunitat per al tàndem PP-VOX, on tanto monta monta tanto, seria penalitzat electoralment. JxC ha salvat els mobles, i de fet, amb 1.500 vots menys a Girona i Tarragona, s’hagués quedat amb només 5 diputats (és com a les municipals; la victòria pels punts de Trias a Barcelona va dissimular uns resultats mediocres). No crec que s’hi arrisquin.

A partir d’aquí, la discussió està –o això sembla- a canvi de què. Em sembla, però, que hi ha alguna consideració prèvia a fer, molt important. JxC, sembla, s’asseurà a negociar amb el PSOE possibles contrapartides a un vot favorable al govern. Contrapartides que, ho saben bé, no poden ser ara i aquí un referèndum d’autodeterminació o algun altre màxim. Què més voldria el PSOE que dir que prefereix anar a unes altres eleccions abans de cedir a això! Immediatament recupera una dotzena d’escons a Espanya –allà on n’ha  perduts 6, només compensats pels 7 guanyats a Catalunya- i tornem a començar.

Ara bé, això –negociar contrapartides, a canvi d’un cert suport al govern espanyol- és exactament el que ha anat fent ERC durant quatre anys... amb la furiosa oposició de JxC, que insistia en el bloqueig i en el no surrender, i en les jugades mestres. És cert que el resultat d’aquest suport és mediocre, però podríem fer l’exercici d’imaginació de com podria haver estat d’haver anat en bloc, i no de criminalitzar contínuament una de les parts, que ja la debilitava abans de negociar res.

(per lectures d’aquest estiu, això em recorda com De Gaulle va fer la vida impossible a la Quarta República francesa, sobretot pel tema Algerià... per fer després el que no deixava fer!)

I és que aquesta manera de fer de JxC ja la coneixem. Recordeu la reforma de l’Estatut, els anys 2004-2006. Van ser sempre exigents, i apujant el llistó, i acusant ERC de venuts, traïdors, i tot això... i en una tarda a la Moncloa s’ho van petar tot. Els interessa més aparèixer com els amos de la situació, els decisoris, que no pas el què. I si en aquest ser els amos desqualifiquen un possible competidor per la banda nacional, millor, que s’ha de demostrar qui mana i que el país és seu, què caram!.

Per això tinc poca fe en aquest procés d’ara. Crec que el PSOE jugarà a provocar la competició entre ERC i JxC, per mirar de rebaixar preu, i deixar que aquests es barallin per veure qui és el qui es penja la medalla, i que la proposta verbal d’ERC de pactar-ho amb JxC quedarà en no-res, per l’essència de JxC (recordeu la faula de l’escorpí). Què n’obtindrem? Confio molt poc en aquest trilero permanent de Pedro Sanchez, i sóc pessimista respecte al que pot donar de sí una legislatura que crec que serà curta. I, si m’equivoco, millor.

(Hi ha moltes més coses a dir, però per avui ja està bé, que estic de vacances!).