Dies de confinament. 53

Ahir vam conèixer l’informe de la Sindicatura de Comptes sobre els suposats -sembla que no tan suposats- fraccionaments de contractes atribuïbles a Laura Borràs, quan era directora de la Institució de les Lletres Catalanes. Jo no vull, ara, defensar l’honorabilitat o no de la Laura Borràs, i això vol dir no llençar pestes contra la corrupció ni dir que és una santa i que tot és una persecució política. A aquestes alçades, ja no em crec res, ni poso la mà al foc per ningú, sigui la Laura Borràs o sigui el Suprem espanyol i la fiscalia.

Hi ha, però, uns aspectes d’aquest informe que sí que em semblen interessants. Diu la Sindicatura (segons Naciodigital.cat, què és d’on ho trec; si està mal transcrit, o retallat amb mala bava, culpa d’ells, i meva per refiar-me’n):

"L'informe també identifica altres irregularitats durant el 2018 -ja sense Borràs al capdavant-, com col·laboracions sense formalitzar entre la Institució de les Lletres Catalanes amb dos ajuntaments amb alcaldies llavors de CiU. En concret, amb el de Sant Cugat del Vallès per organitzar el Festival nacional de poesia i amb el de Móra d'Ebre per a la Fira d'espectacles literaris (Litterarum), amb un cost per a l'organisme fiscalitzat de 33.391 euros i 25.862 euros, respectivament. Cap de les dues es va regularitzar com a subvenció o conveni.

També s'hi apunta que els honoraris de direcció dels comissaris de la Institució -entre 10.000 i 15.000 euros- no van ser aprovats per Junta de Govern ni estaven prou acreditats, així com els òrgans de govern tampoc no haurien aprovat quins autors participarien en els programes de l'organisme, ni les seves remuneracions estarien tramitades correctament com a subvencions als centres educatius o biblioteques on participaven.

Igualment, l'auditoria biennal de les Lletres Catalanes "és un recull de les subvencions atorgades en l'àmbit de les lletres catalanes, però, a parer de la Sindicatura, no inclou informació sobre la repercussió cultural i el retorn social de les subvencions concedides", tal com seria exigible. Tampoc no s'havia establert encara el 2018 el contracte programa amb el Departament de Cultura pendent des del 1987, ni el programa d'actuació, d'inversions i de finançament que n'ha de derivar per llei.

Altres irregularitats assenyalades en l'informe serien les assignacions temporals, per més temps del legalment permès, de dues funcionàries del Departament de Cultura, o el fet que la Institució no disposava d'un inventari d'immobilitzat ni cap pòlissa d'assegurança d'aquest. A causa de deficiències comptables, a més, la Sindicatura lamenta que "els comptes anuals no expressen la imatge fidel del patrimoni i de la situació financera" de l'organisme "ni dels resultats, dels fluxos d'efectiu i de la liquidació pressupostària".

Per què em sembla significatiu, això? Doncs perquè crec que és una pràctica no excepcional, dins l’administració. Una pràctica que no necessàriament implica corrupció, o que algú s’embutxaqui diners del contribuent, però sí que significa que no s’apliquen totes les normes de funcionament establertes, i que tot va funcionant una mica a la bona de Déu, sense control. Fixeu-vos en aquesta afirmació de la Sindicatura: «no s'havia establert encara el 2018 el contracte programa amb el Departament de Cultura pendent des del 1987, ni el programa d'actuació, d'inversions i de finançament que n'ha de derivar per llei».

És a dir, la llei que crea la ILC, del 1987, ordena una cosa, com ara això:

«Article 14

Contracte programa

-1 El departament competent en matèria de cultura i la Institució de les Lletres Catalanes han d'establir un contracte programa que inclogui, com a mínim:

a) Els objectius estratègics i operatius de la Institució.

b) El pla d'actuació.

c) Les aportacions de l'Administració de la Generalitat, els mecanismes de vinculació d'aquests recursos al compliment dels objectius i el sistema per a avaluar aquest compliment.

d) Les funcions i la composició d'una comissió de seguiment de l'execució del contracte.

e) El pla financer.

f) Qualsevol altre aspecte que determini la normativa.

-2 La vigència del contracte programa entre el departament competent en matèria de cultura i la Institució de les Lletres Catalanes no pot ésser inferior a tres exercicis.

-3 El contracte programa entre el departament competent en matèria de cultura i la Institució de les Lletres Catalanes s'ha d'ajustar als objectius i les prioritats que estableix el programa marc de cultura a què fa referència la disposició addicional de la Llei 6/2008, del 13 de maig, del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts.»

I resulta que en trenta-tres anys no s’ha fet aquest contracte-programa, ni ho ha detectat ningú (o si ho ha fet, no ha transcendit, ni ha servit perquè es corregís la manca). Cap conseller/a, cal director/a, cap interventor/a... ni tampoc ningú de les diverses oposicions que hi ha hagut en tot aquest temps. Ara em pregunto, és clar, quantes prescripcions legals similars continuen pendents, com a lletra morta de les lleis que aprova el Parlament. Estic segur que si la Sindicatura -o qui fos- ho analitzés amb el mateix detall, ens portaríem moltes sorpreses. De fet, en els anys que porto a l’administració, he conegut molts casos similars: inventaris que no existeixen, plans de gestió que no es fan... Per posar un exemple, la llei que aprova el Pla territorial general de Catalunya, de març de 1995, diu:

«Article 9

1. El Govern de la Generalitat, mitjançant el Departament de Política Territorial i Obres Públiques, ha d'elaborar cada dos anys una memòria que valori el compliment de les directrius del Pla territorial general, la qual, un cop aprovada per la Comissió de Coordinació de la Política Territorial, ha d'ésser presentada al Parlament, perquè hi segueixi la tramitació que aquest determini.»

Està clar, oi? Cada dos anys. Des del 1995, això serien ja una dotzena de memòries. Doncs be, que jo sàpiga -i això ho he seguit força, però se’m pot haver escapat alguna memòria- només se n’ha feta una, al desembre de 2001. I no sé què és més emprenyador, que no hi hagi més memòries -és a dir, més passar comptes i examinar la feina feta, per a veure si cal seguir igual o corregir el que sigui- o que mai, ningú, les hagi reclamades.

I això, aquesta (mala) manera de fer, amb caràcter generalitzat, no eximeix de res, si és que hi ha, a la Laura Borràs. Només ens fa evident que hi hauria d’haver molta més gent acusada, per omissió del deure, inclòs el de control.

(foto: la memòria del PTG que tinc a casa perquè vegeu que no menteixo)