El vodevil aquest de les províncies i
de les regions sanitàries ha servit per divulgar, més malament que
bé, la història de la divisió provincial (he llegit veritables
animalades!) i per a donar a conèixer les regions sanitàries i, per
extensió, el fet que hi ha una divisió territorial sanitària
específica. Lamento que això darrer no s’hagi explicat més,
perquè, com ja vaig escriure, crec que és una de les més ben fetes
que tenim, i que hauríem de tenir en compte -atenció: tenir en
compte no vol dir seguir fil per randa!- quan ens decidim a refer
l’organització territorial de Catalunya, que al pas que anem serà
quan les granotes s’afaitin.
El
que sí que ha quedat clar, per a qui ho vulgui veure, és que això
de les divisions territorials va de poder. Traçar una ratlla vol dir
especificar que fins aquí sí i a partir d’aquí no, i què és
que sí i què no és expressió de poder. No és un tema menor. A
més, també se’n desprèn una forma d’entendre el poder. Les
grans unitats responen a un poder de dalt a baix, més uniforme i
monolític; les unitats més petites, a un poder més descentralitzat
i més amatent a la diversitat.
És
per aquest motiu que una actuació, en el desconfinament, basada en
les àrees bàsiques de salut -recordem,
una mica més de dues-centes unitats territorials- només hagués
estat possible atenent les
diferències entre aquestes unitats, i amb la complicitat i la
cooperació de les administracions locals afectades; és a dir,
afeblint el poder central, el
que sigui, compartint
aquest poder. I el mateix passa a una altra escala entre províncies
i regions.
De
manera que, quan algú us digui que quest és un debat estèril, que
no serveix per a res, té una part de raó -al malalt se li’n
refot, això- però no del tot. Parlem de qui mana, com i per a fer
què, i això ens hauria d’importar a tots. Si no, anem alimentant
aquell discurs antipolític,
tots són iguals, és una merda, que és el discurs que prepara el
terreny a les solucions populistes que es carreguen les llibertats.
És el discurs de Berlusconi, l’antecedent ideològic de Salvini i
companyia, i el discurs preparatori dels feixismes dels anys vint i
trenta a Europa, de l’home
providencial -sempre és un home, ja veus!- que ho escombrarà tot i
ho arreglarà. I aquest home no existeix, si més no per arreglar res
que no siguin uns interessos molt clars i que no són els nostres, no
ho oblidem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada