Història dels avis que no vaig tenir

 

La història del món, i més exactament la d’Europa, del període d’entreguerres és apassionant. L’esfondrament del vell món –allò que ens explica Stefan Zweig a les seves memòries- i les convulsions d’una societat dislocada, que viu els moments de més atrocitat mai vistos (fins aleshores; sempre som a temps d’empitjorar!) és, a la vegada, un episodi fascinant. Fa veritat allò del film “El tercer home” en boca d’Orson Welles (bé, de Harry Lime): “Suïssa, amb centenars d’anys de neutralitat, ha produït el rellotge de cucut; Itàlia, amb guerres, bandositats, i crims, va produir el Renaixement”.

És aquest marc el que fa que sovint m’interessi per llibres o pel·lícules –més els primers que les segones- sobre aquesta època. Aquest estiu, profitós en lectures, m’he empassat “Història dels avis que no vaig tenir”, d’Ivan Jablonka, una magnífica, estremidora i també tendríssima crònica de la vida dels seus avis paterns, i de la mateixa recerca –Jablonka és historiador- per a seguir-ne la pista. Recorda molt, per temàtica i per aquesta barreja d’història i de metahistòria, un altre llibre extraordinari, Calle Este-Oeste, de Philippe Sands, molt i molt recomanable.

Els avis d’Ivan Jablonka –Matès i Idesa- tenien tots els números per a passar-ho malament a Europa els anys vint i trenta: jueus a Polònia –de fet, en una terra polonesa, russa, alemanya...- comunistes, emigrats il·legals, i pobres. En la convulsa i naixent Polònia dels anys vint, amenaçada per la també naixent Unió Soviètica, amb una democràcia debilíssima i amb un antisemitisme estructural i consubstancial a Polònia, els joves jueus se senten atrets pel comunisme, i són per això mateix perseguits pel poder, a la vegada que reben per ser jueus, i fins i tot reben dels mateixos jueus més religiosos o els sionistes, i també resulten sospitosos a ulls dels comunistes més ferotgement estalinistes. Reben per tot arreu.

Finalment, en una fugida que té tant de polític com de supervivència, emigren a França... per a descobrir que la França republicana, la defensora dels drets de l’Home i del Ciutadà, asil de perseguits, se’ls espolsa tant com pot, víctima de les pròpies pors i de la descomposició de la III República, i amb un antisemitisme també ferotge: els nazis no estaven sols, en això. Però també hi descobrim la capacitat de la solidaritat humana, les dotzenes de persones, de tota condició –però molt especialment pobres, treballadors, i perseguits, que solen ser una sola condició- per ajudar-se fins i tot quan això suposa assumir el risc de la deportació, de la presó, o de la mort.

El destí de Matès i Idesa Jablonka estava llastimosament escrit, i per això són uns avis que no van tenir nets. Assistim a un final propi de les pàgines més negres de la història d’Europa, aquelles que han de ser llegides una i mil vegades per a no ser mai oblidades. Com va dir Bertolt Brecht, el ventre que va parir la bèstia és encara fèrtil.

Ivan Jablonka, ja ho he dit, és historiador, i això es veu en la meticulositat i el rigor amb què comprova totes i cadascuna de les dades, i sobretot amb la honradesa amb què reconeix allò que intueix però que no pot assegurar. Hi ha, en la crònica de la seva recerca, una reflexió extraordinària sobre la història que no em resisteixo a reproduir:

“La distinció entre les nostres històries de família i allò que voldríem anomenar la Història, amb la pomposa majúscula inicial, no té cap sentit. És estrictament el mateix. No hi ha, d’una banda, els grans d’aquest món, amb els ceptres o les intervencions televisives i, de l’altra, la ressaca de la vida quotidiana, les enrabiades i les esperances sense demà, les llàgrimes anònimes, els desconeguts el nom dels quals es rovella als peus d’un monument als morts o en algun cementiri rural. Només hi ha una llibertat, una única finitud, una única tragèdia que fa del passat la nostra riquesa més gran i el verí que ens xopa el cor. Fer història és parar l’orella al batec del silenci, és intentar substituir l’angoixa, tan intensa que és autosuficient, pel respecte trist i tendre que inspira la condició humana.”

És una llibre intens, per rigor històric, però també per la immensa humanitat que traspua.

Matès i Idesa Jablonka, que la terra us sigui lleu.