fusionar municipis

L’amic Narcís Sastre ha tingut la gosadia de parlar de possibles –teòriques, etèries, inconfessades- fusions municipals. L’entrevista(http://www.diaridegirona.cat/comarques/2011/10/09/no-shan-descartar-fusions-hi-ha-voluntat-expressa/521016.html) que li fan es tot prudència i amb prou feines apunta alguns criteris –per mi, vàlids- del tipus asimetria, necessitat de no fer pedaços parcials, etc. Com que aquest és un tema que m’interessa des de fa molt de temps, no em puc estar de ficar-hi cullerada, en el benentès que no pretenc resoldre’l, però si aportar algun element més. I és que crec que, d’això, se’n parla amb molta lleugeresa, i que caldria aclarir alguns dels conceptes comunament usats. Almenys dos:

Competències. Crec que sovint es confon la competència i el servei de prestació obligatòria, en especial quan es parla de com els ajuntament suporten el pes –és a dir, el cost- de competències que no els pertoquen. Caldria aclarir que una cosa són aquells serveis que han de prestar obligatòriament per llei –segons la població- en els quals és exigible un finançament raonable. I, a partir d’aquí, que gestionin com millor sàpiguen o puguin. Per exemple, la neteja viària (i aquí podríem entrar també en la responsabilitat de generar un model urbà extens, amb poblament dispers, que no és capaç de generar per ells mateix els recursos per a mantenir-se). No és el mateix passar algú amb una escombra i un carret un cop a la setmana, que una màquina tres cops al dia, però això respon a la voluntat i a la capacitat municipal. El finançament ha de ser suficient per a un servei raonable, però si algú vol luxes, que se’ls pagui.

I el mateix amb les competències. Són coses que els ajuntament poden fer, no que han de fer. Sé que hi ha un ampli marge, i que sovint les normatives sectorials encolomen coses als Ajuntaments sense el finançament clar. Però, sota el títol competencial –el “poder fer”- després vénen les exigències que s’està fent el que no toca, sense tenir present que és voluntat municipal fer-ho o no. Això també és autonomia municipal, i vol dir assumir les responsabilitats de la decisió. Per posar exemples, no és el mateix el servei de lectura pública (competència “cultura” i llei corresponent, que el fa obligatori i municipal a les poblacions de més de 3.000 habitants, quan la llei de règim local ho feia als de 5.000) que una escola de música, que l’ajuntament pot crear o no.

Demanar finançament específic per a tot –els diners etiquetats en forma de transferència corrent finalista- és la negació de l’autonomia local en matèria financera, però cal assumir que aquesta mateixa autonomia comporta responsabilitats (per exemple, utilitzar plenament la capacitat fiscal). Sinó, no s’hi val.

I això no vol dir que el sistema de finançament sigui òptim, i que els repartiments –ara sí- de serveis obligatoris i de competències també ho siguin. Però potser que separem el gra de la palla i parlem amb propietat.