dissabte, 29 d’octubre de 2011

"España cañí"


Les darreres ximpleries del Peces-Barba -que podrien ser les de qualsevol altre, només cal que li treguin el morrió al Guerra o que li donin un micro a l'Aznar- no m'indignen. La meva capacitat d'indignació la reservo per qüestions que m'importen i, francament, el que un personatge com aquest pugui opinar de Catalunya i de les relacions Catalunya-Espanya ja fa temps que ha deixat d'interessar-me.

I crec que, col·lectivament, en fem un gra massa, i li acabem donant molta més importància de la que té. Amb el cor a la mà: algú necessitava d'això per a saber que aquest personatge i tot el que representa és d'un jacobinisme perdonavides? Només cal veure aquesta mena de plural majestàtic “haguéssim hagut de deixar Catalunya i quedar-nos amb Portugal”. Ell i qui més? I això de “deixar” i “quedar-se” es fa amb les propietats. Hi ha un amo -Espanya, se suposa, o el Peces-Babra, no sé- que disposa. No havíem quedat -segons ell, és clar- que som una sola cosa?

Més emprenyadora és la referència als bombardejos de Barcelona. Suposo que secretament vol equipar-se a l'Azaña, que també deia que això de bombardejar Barcelona cada cinquanta anys -idea de l'Espartero- era un sistema dolorós però eficaç. Es veu ara “ja no cal”. No que ara es vegi que no es pot bombardejar una ciutat, que no és legítim l'ús de la violència. Això no. Simplement, ja no cal. 

I aquest element passa per ser un constitucionalista, progre, defensor dels drets humans, humanista cristià.... Tot un poema...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada