Llegia no fa gaire un reportatge sobre el Tea Party, no tant sobre les propostes que fa, com sobre els efectes que està tenint en el partit republicà i en el seu espectre ideològic, la seva estratègia, etc. I pensava en possibles similituds a Catalunya. Crec que també hem tingut, en un espai polític determinat, el mateix, és a dir, una minoria que usa en política els mètodes de la religió més intolerant: el dogma, la possessió de la veritat, l’excomunió, o allò de extra ecclesiam nulla salvatio.
Resulta significatiu com, a l’espai del partit republicà dels USA, es dóna el fet que es necessita atraure aquesta base mobilitzada, activa, sorollosa, per a no perdre presència, i, sobretot, per la por a ser desqualificat per tou o, fins i tot, per poc patriota, malgrat que això –no indisposar-s’hi- pugui suposar incorporar idees estrambòtiques o, simplement, allunyar-se de la realitat i de la majoria. De fet, el que observen les ments més lúcides del partit republicà és que això els pot allunyar de la presidència. És a dir, aquests guardians de l’ortodòxia conservadora treballen objectivament per als demòcrates, però com que són omnipresents a les xarxes socials, als mitjans de comunicació propis, i a les mobilitzacions, condicionen –i distorsionen- decisivament el missatge conservador.
Pensava en com es poden donar fenòmens semblants a casa nostra, amb la monopolització mediàtica, emocional, cridanera, del discurs independentista, que acaba beneficiant electoralment els qui no en són. Qui i com anima aquesta mena de ratafia party? Tarragoní com sóc, i per tant, romà, hauria de fer la pregunta: cui prodest?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada