dijous, 20 d’octubre de 2011

Salut, retallades i vagues


Llegia avui les reaccions a la proposta clandestina d'esquarterament i pseudoprivatització de l'Institut Català de la Salut. Reaccions, no cal dir, majoritàriament airades i plenes d'amenaces de vaga, com és habitual des que s'ha iniciat aquest procés de retallades.

Vaig tenir l'experiència de treballar a l'ICS, fins i tot directament en un CAP, i vaig ser testimoni del molt que aguanten els professionals sanitaris, i com moltes coses funcionen raonablement bé per una dedicació i unes ganes que no són prou valorades (i també hi ha penques que s'hi repengen, que consti; com en tot col·lectiu ampli). I comparteixo el neguit, la irritació i el rebuig a un procés de retallades que em sembla fet de manera barroera, sense cap mena de pedagogia ni negociació, i amb moltes ganes de deixar espais a la sanitat privada i deixar la pública amb un caire més assistencial que no pas un dret.

Però, dit això -i repetit si cal- crec que a la manca de finezza del Govern no s'hi hauria de respondre amb una altra manca de finezza. Que el sistema és insostenible si no hi entren més diners o si no se'n gasten menys, em sembla clar. Podem discutir la magnitud, i de ben segur que hi haurà propostes molt diverses sobre què i com retallar, i com i d'on obtenir més ingressos (d'això, abans, se'n deia, barroerament, dretes i esquerres, i alguna cosa hi ha, encara). Podem discutir d'això, però no negar l'evidència d'una caiguda generalitzada d'ingressos, a tot arreu, i la necessitat d'ajustar-s'hi.

També caldria no exagerar la nota. De vegades, se senten amenaces i prediccions com si el sistema sanitari català fos un luxe asiàtic; i també a l'inrevés, com si estigués a l'alçada d'Haití. Per molts motius, no només l'econòmic. Quan es va desfermar una polèmica sobre un hipotètic nou hospital a Tarragona -tot just després que a Reus inauguressin el nou Sant Joan, tot s'ha de dir- semblava que Tarragona, que compta amb dos bons hospitals, Joan XXIII i Santa Tecla, estava en la indigència sanitària. Una mica més de calma.

I buscar mesures més imaginatives i més eficaces per a la resposta. Alguns sindicats amenacen amb una vaga, que no crec que serveixi per a res més que per a perjudicar l'usuari, que no està en condicions d'arreglar-ho. Ja fa molt de temps que penso que les vagues, especialment al sector serveis, no són la resposta. La vaga era -és- útil quan atura la producció i causa un perjudici real a qui pot resoldre les coses. Per això funcionava en les economies industrials. Aplicar-la als serveis públics, com s'ha fet sovint -pensem en les vagues al sector educatiu- em sembla un despropòsit. El malalt que es veu menys atès per una vaga no serà gaire solidari amb el vaguista, i encara menys anirà al conseller de torn a exigir-li solucions.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada