Dies de confinament. 46

Continua la discussió -em nego a dir-ne debat- sobre l’àmbit en el qual s’apliquen les mesures de desconfinament. Recordem que el Gobierno del estado -Buch dixit- aposta per les províncies, i el Govern de no-estat (i potser d’aquí plora la criatura) s’hi oposa i aposta, sembla, per les regions sanitàries.

Distingeixo l’oposició a a les províncies, que em sembla bé, de l’aposta per les regions, que no m’ho sembla, i tot per les mateixes raons. I també he de dir que aquesta aposta no sembla unànime. Dimarts, la secretària general del departament de Salut, Laura Pelay, entrevistada per Antoni Bassas, es mostrava molt més partidària de treballar a partir de les àrees bàsiques de salut (ABS). Comparteixo aquest criteri, i ja en vaig explicar els motius AQUÍ, de manera que no m’hi estendré més.

El que m’ha sorprès, però, és l’aferrissada defensa de les regions en alguns mitjans, en contraposició a les províncies. Entenc perfectament la càrrega ideològica de les províncies, i diria que, a més de càrrega ideològica -que hi és- estic segur que també hi ha el convenciment que el món -el món espanyol- funciona així, perquè és el que sempre han fet i ho troben natural, com quan no entenen que el català és tan llengua com una altra i amb els mateixos drets, o quan ni es plantegen que un organisme de l’estat pugui no tenir la seu a Marid (recordeu els marrameus quan es va traslladar la seu de la Comissió de Telecomunicacions?).

Però ara resulta que es defensen les regions sanitàries amb el mateix esperit, amb la mateixa càrrega ideològica, perquè no són províncies i són nostres. I, a més, amb uns arguments sobre les províncies que denoten un absolut desconeixement del procés pel qual es van establir, no només en la gent del carrer, que no té perquè tenir aquests coneixements, sinó també en el món polític i periodístic al qual sí que hauríem de demanar una mica més de rigor. Si no en saben, que busquin i llegeixin l’excel·lent llibre de Jesús Burgueño -possiblement la persona que en sap més, d’això- «De la vegueria a la província» (ed. Rafael Dalmau, 1995). Em refereixo a les afirmacions que la divisió en províncies és obra de Javier de Burgos -no, va ser qui la fer efectiva, però el procés de formació del mapa és més antic i més repartit- o que es va fer d’esquenes a Catalunya -no, hi va participar, al seu dia la Diputació de Catalunya, i de manera molt activa-.

El que em sembla més alarmant, però, és la defensa de la regió sanitària sense arguments reals d’eficàcia. Sí que comparteixo que serien més eficaces que les províncies, però només perquè n’hi ha més -i, per tant, recullen una mica millor que les províncies l’heterogeneïtat del territori- i perquè són una mica més racionals (i, per cert, força allunyades del mapa «oficial» de vegueries, hi hauríem de pensar, en això).

Però des del punt de vista epidemiològic, que és el que hauríem de tenir en compte, tampoc no serveixen, perquè, en una mateixa regió sanitària, hi ha realitats territorials (i també, epidemiològiques: de ratio de contagi, de densitat de població, de possibilitats de contacte, de mobilitat, de poblament) molt diferents, i, a més, que poden enganyar.

Si la desescalada per fases es fa a partir d’uns criteris de contagi, de malaltia declarada, d’altes, de letalitat, i això es calcula per províncies o per regions, ens trobarem, per exemple, que l’alta morbiditat i letalitat dels Pallaresos o d'un grapat de municipis del Baix Penedès fan pujar la mitjana al Camp de Tarragona (regió sanitària) i, per tant, dificulten la desescalada al Priorat, on afortunadament l’impacte de la pandèmia -per raons de densitat i de poblament, sobretot- ha estat molt més baix. I a l’inrevés, el baix impacte de les zones rurals influeix a la baixa i podria fer que zones més afectades, més sensibles, amb mes perill, poguessin ser desescalades abans d’hora. Ho anem entenent?.

Vegem-ho amb dades concretes. La regió sanitària del Camp de Tarragona te, avui, 1.692 casos positius, 6.225 casos sospitosos, i una taxa estandaritzada de casos positius per 10.000 habitants de 29,26. Però això no és uniforme, l’ABS del Vendrell, amb un comportament més metropolità pel que fa a densitat, poblament i mobilitat, té 177 positius, 46 sospitosos, i una taxa de 38,74, per sobre de la regió. Però l’ABS de Tarragona-7, que comprèn els Pallaresos, té 134 positius, 170 sospitosos, i una taxa de 164,94, i l’ABS de Falset, que és gairebé tot el Priorat, 8 positius, 68 sospitosos, i una taxa de 11,45. Les mateixes mesures serveixen en tots tres casos? No seria més aconsellable afinar més, a escala ABS?

Em sembla que queda clar, doncs, que no estic defensant la província, per aquest cas o per qualsevol. He parlat prou de províncies i d’organització territorial en la meva carrera acadèmica, professional o política, i no cal que m’hi allargui. El que defenso, també com sempre, és que les divisions territorials s’han d’ajustar a l’objectiu que es persegueix (recordeu que Pau Vila li va preguntar, a Josep Tarradellas, per a què havien de servir les comarques, i aquest a respondre que vostès facin els mapes, que d’això ja ens n’ocuparem, i així anem). Si ara necessitem aplicar mesures sanitàries en funció dels efectes d’una pandèmia, raó de més per a tenir en compte el territori d’acord amb aquesta efectes, no amb càrrega ideològica general, es digui província, vegueria, o regió sanitària que, per molt que es digui sanitària i sigui millor -que ho és- tampoc no respon a les necessitats específiques que tenim ara.