Avui ens ha deixat Luís Eduardo Aute.
En algun diari -versió digital, és clar- he vist que el catalogaven
de cantant protesta, i això em sembla una reducció. No perquè no
participés de tot allò que, bé o malament (això ja ens ho diran
des del Cant de les primaveres lliures, d’en Lluís Aragonès) hem
anomenat cançó protesta, sinó perquè crec que Aute va molt més
enllà. Cançons com «De alguna manera», pura poesia, o la
divertidíssima «Una de dos», que podria haver signat perfectament
el Brel mes gamberro. O la mateixa «Jacques», compendi d’aquest
Brel més hedonista i lúcid, amb tantes connexions amb Aute.
Protesta? Potser sí, però una protesta molt més profunda, molt més
intencionada, que no pas la protesta antifranquista, necessària, sí,
però molt sovint d’una qualitat ínfima, esquemàtica, maniquea.
La prova és com alguns han passat sense pena ni glòria, i, en
canvi, ens queden -ai! Ja no tots!- els que anaven molt més enllà.
Ens queden, ara i sempre, les cançons. Que la terra et sigui lleu, i
gràcies per tot.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada