Malgrat que sembla que això no passi,
que no es vegi la llum al final del túnel, és segur que passarà.
També això passarà, ens diu Milena Busquets. I estaria bé que,
aleshores, ens agafi amb alguns deures fets sobre què i com hem de
fer. Perquè creure que tot tornarà a ser com abans, no només és
un error, seria també una irresponsabilitat o una indecència, i no
ens ho podem permetre.
En
Tísner, a les seves memòries «Viure i veure» -de lectura molt
recomanable, especialment els dos primers volums- fa girar tota la
seva vida al voltant de la guerra espanyola. Explica que es va adonar
que aquell va ser el fet decisiu, el que el va marcar per sempre, i
per això les memòries se centren en la guerra i, a partir d’aquí,
van encadenant una sèrie de viatges enrere -la infantesa i l’etapa
de formació- i endavant -l’exili, el retorn, el present-. Però
sempre a partir de la guerra, de la qual diu (la cita no es literal,
no me la feu buscar, ara!) que és la millor escola de la vida, però
que també té un preu altíssim, impagable.
Doncs
bé, sense cap ganes d’apuntar-me a les metàfores castrenses -això
ja ho fa el preparao i el cap de nosequè que surt a les rodes de
premsa- sí que és cert que, com a les guerres, hem sotmès molts
aspectes de la nostra vida, de l’organització de serveis i
activitats, a una duríssima prova d’estrès, una experiència per
aprofitar. Evidentment no es tracta de fer que, a partir d’ara, el
sistema sanitari funcioni als nivells d’acceleració i d’esforç
actuals, però sí d’examinar maneres de fer.
Per
posar un exemple, el confinament ha servit per a posar a prova, amb
la improvisació que vulgueu, la capacitat per al teletreball i per a
organitzar feines -algunes, no totes, és cert- d’una altra manera.
Potser ha estat, si us plau per força, l’empenta que calia per a
provar-ho, per a fer callar els qui deien «Oh, això no pot ser, és
impossible». Doncs si ara ho hem fet possible, segur que amb errades
i coses a millorar, potser que no fem marxa enrere.
I
això va molt més enllà del teletreball. Hem vist com s’han pogut
engegar programes i utilitats per a la formació per televisió o per
la xarxa. Seria possible aprofundir en aquesta línia, no per a
suplir l’escola presencial, de cap manera, però sí per aquells
centres en medis rurals, amb població dispersa, a fi de fer que la
canalla -segurament no tan canalla, la que ja va als instituts- no
hagi de fer sempre tres quarts o una hora d’autobús per anar i
tornar?. A més, això exigiria fer arribar la banda ampla i
connexions de qualitat també al medi rural, i ajudaria a mantenir
activitats i població.
No
sé si en totes les iniciatives que es proposen o que s’han
engegat, de cara a la reactivació del país o de les ciutats, això
està previst. Estaria bé que, al costat de les mesures urgents de
sortir de la pandèmia, de fer que no mori més gent, i que anem
reduint la malaltia, i al costat de les mesures de supervivència de
l’activitat econòmica -suport a empreses i autònoms, liquiditat,
impedir abusos laborals- hi hagués també un àmbit on estudiar què
cal mantenir, amb les correccions que calgui, d’aquests canvis que
ara hem hagut de fer per força. Si no, potser sí que les coses
tornaran a ser com abans, incloses les que no funcionaven o les que
funcionaven «perquè sempre ho hem fet així» que és una de les
actituds més reaccionàries que patim. Algú s’hi posa?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada