Dies de confinament. 25

Ahir, un bon amic, amb lectures compartides, em comentava com per un llibre («Ciudadanos», una excel·lent història de la revolució francesa) havia entès més bé la nomenclatura dels carrers de París, perquè molts noms que, fins aleshores, només eren «nom de carrer» ara passaven a ser nom d’algú amb una història al darrere. He de dir que a mi em va passar el mateix, tot i no conèixer gaire els carrers parisencs. Sí que sabia, per unes altres lectures, que el partit socialista francès tenia la seu a la Cité Malesherbes, i ara he sabut qui era aquest bon home (després van anar a la rue Solferino, que és nom de batalla, i ara em penso que deuen tenir una habitació rellogada en algun arrondissement baratet). Ho vaig saber per titulars de notícies que citaven Malesherbes com a identificador del partit. A França hi ha una certa tirada a això; el Quai d’Orsay és el ministeri d’afers exteriors, Rivoli era el ministeri de finances, abans de marxar al barri de la Défense i deixar lloc a l’ampliació del Louvre, Colonel Fabien era la seu del partit comunista, un esplèndid edifici d’Oscar Niemeyer.

M’agraden els llibres que es poden llegir amb un mapa al costat. Recordo un llibre magnífic, «Danubi», de Claudio Magris, un recorregut pel riu, des del naixement a la Selva Negra fins a la desembocadura al mar Negre. Un llibre inclassificable, que es història, i geografia, i assaig, i llibre de viatges, i de tot. Descripcions de paisatges, de personatges, episodis històrics, productes, pensament... un aiguabarreig d’informacions, reflexions, imatges, que ens porten segles enllà i ençà, per tot arreu d’aquest paisatge també inclassificable de la Mitteleuropa, aquell espai on es troben la tradició germànica, l’eslava, l’herència otomana, catolicisme, esglésies reformades i ortodoxes, i tantes coses.

L’autor, Claudio Magris, és de Trieste, que és un altre trencaclosques europeu. Una ciutat italiana, eslovena, que va formar part de l’imperi austro-hongarès (un altre trencaclosques) amb una forta empremta germànica. Tot plegat ha generat una ciutat cosmopolita, diversa, sensible a la diferència assumida, curiosa, oberta a tot.

Un altre llibre fascinant per a llegir-lo amb un atles al costat és «El imperio» (no té edició en català) de Richard Kapuscinski. Una crònica amunt i avall de la URSS, de Sibèria al Caucas, quan ja aquest imperi soviètic s’estava desfent. També molt més que un llibre de viatges: retrats de paisatges i de personatges, evocació d’episodis històrics, cultures... realment fascinant.

Lamentablement -bé, només en part- Google maps ha acabat amb els atles, almenys amb els atles editats, aquells volums gruixuts i anormalment alts per a encabir làmines i làmines de mapes, plens de topónims i de corbes de nivell, de colors i de llegendes. Llibres que permetien viatjar amb la imaginació. S’acaben, els atles editats. Realment és més pràctica una pantalla, amb mapes permanentment actualitzats, amb la possibilitat d’apropar i allunyar, però perdem la fascinació -almenys jo la perdo- de posar el volum sobre una taula, obrir, i començar a divagar, a buscar ciutats, a descobrir regions. Què hi farem. Ens queden els atles ja existents, que van envellint amb nosaltres, amb països que ja no existeixen, ignorant nous països, amb fronteres petrificades, atrapats pel temps. Com nosaltres.